Category Archives: General

Editar poesia: entre la vocació i el risc

 

Per Maria Josep Escrivà

Aprofitaré el títol del debat (*), que em resulta molt suggeridor, per demostrar i reivindicar que, per descomptat, a Edicions 96 publiquem poesia per vocació i això vol dir assumir la part de risc que ens hi pertoca, però només relativament. Ho dic, això darrer, perquè mantenim un ritme de publicacions discret, sempre adaptant-nos a les nostres possibilitats reals, tant humanes com empresarials com de capacitat del mercat.

Per vocació, i assumint una mínima part de risc, i conscients també de la necessitat de publicar poesia. Diria que aquest és el motiu principal que ens obliga a fer-ho, que a Edicions 96 vivim la poesia com una necessitat, i aquest fet ens empeny a no desistir del nostre objectiu com a editorial, que no és més que una mena de compromís (ètic) amb allò que publiquem. Compromís, en diverses línies: de gènere, amb determinats temes socials, compromís amb la llengua, compromís amb el país.

Portada del llibre on s’inclou la intervenció. Edició a càrrec de Germà Colón Domènech, Rosa Agost i Santiago Fortuño. Universitat Jaume I, Castelló de la Plana, 2017. En podeu llegir una breu ressenya de Carme Pinyana ací.

A Edicions 96 no tenim cap col·lecció de poesia d’aquelles que podríem anomenar convencionals. Som conscients que, amb la capacitat, la veterania, l’experiència, i el catàleg d’altres editorials pròximes, com ara Bromera (a la taula, representada pel company Josep Antoni Fluixà), no podem ni volem competir. No en tenim, de convencionals, però sí que en tenim de singulars, i en aquest fet rau el nostre tret diferencial, pel que fa a les dues col·leccions de poesia que editem:

  1. Col·lecció «Poesia». Així es diu, precisament, la que compta amb volums més extensos. Està formada per publicacions temàtiques, com per exemple la que es titula For sale, o 50 veus de la terra, on una bona part dels textos, produïts expressament per a l’ocasió, denuncien la destrucció del territori, els abusos urbanístics, i clamen per la complicitat afectiva amb el país, amb la terra. A partir d’aquest llibre s’ha posat en marxa un espectacle poètic, fotogràfic i musical que ha rodat per moltes poblacions valencianes. Em detinc en aquest exemple perquè caldria parlar llargament de la conveniència de difondre, a través d’accions artístiques diverses, les publicacions poètiques, que ja compten amb canals de difusió orals, escènics, sonors, etc. que van molt més enllà de l’estricta lectura individual. En l’actualitat, quan parlem de «publicar poesia», no podem deixar de pensar en la importància que ha adquirit l’oralitat, la difusió a través dels recitals i dels espectacles poètics, a l’hora d’expandir l’abast de les publicacions en paper. Crec que no exagere si dic que l’època d’arribar a un llibre de poesia a través, exclusivament, de la lectura íntima, ha passat a la història. O millor seria dir que hi retornem, als orígens de la història, en què la poesia es concebia, primer que res, com una manifestació oral, recitada o cantada.

A la mateixa col·lecció «Poesia», hi podem trobar llibres d’aquells que es publiquen ajudats per l’atzar, i són sorpreses afortunades, com ara la troballa de L’inventari clement de Gandia, un quasi-inèdit de Vicent Andrés d’Estellés que els qui ens hem encarregat de l’edició (Josep Lluís Roig i jo mateixa) vam descobrir a l’Arxiu Històric de Gandia.

I per aportar-hi un tercer exemple digne de menció, una antologia extensa, bilingüe, d’un poeta polonès de nom Tadeusz Różewicz: Udols d’un llop de paper, en traducció de Josep Antoni Ysern Lagarda. El llibre obtingué el Premi Rafel Jaume 2011 a la millor traducció poètica de l’any anterior, dins dels premis Cavall Verd de poesia. A pesar d’això —i potser aquesta és una dada que ens serveix per entendre de què parlem quan parlem de «vocació» a l’hora de publicar poesia—, d’un tiratge inicial de 805 exemplars, en el moment en què prepare aquesta intervenció, a l’editorial tenim comptabilitzats 153 exemplars venuts: manca de difusió? dificultat afegida en el cas de les traduccions de poesia? publicitat insuficient? En el cas de L’inventari clement de Gandia, d’Estellés, d’un tiratge de 1.500 exemplars, se n’han venut al voltant de 830.

  1. Col·lecció «Razef» de poesia, en dos formats: plaquettes (traducció i autors originals) i Premis Marc Granell – Vila d’Almussafes.

Les plaquettes són volums de petit format, amb un màxim de 48-52 pàgines, però acurades pel que fa al disseny, i molt rigoroses en la selecció de títols i d’autors. La qualitat, i també l’exclusivitat és allò que volem que caracteritze la col·lecció. Som crítics amb algunes col·leccions actuals de poesia que publiquen sense filtre de qualitat, ni en els continguts ni en els formats dels llibres. Pensem que això és només una manera de restar credibilitat al gènere i de crear inflació en el mercat, ja tan malmès d’entrada, dels llibres de poesia. Personalment, crec que l’autoexigència, primer com a autors i després com a editors, ha de ser el primer pas a l’hora de decidir-se a publicar.

I per últim, abans d’entrar en el debat que les nostres aportacions prèvies puguen generar, vull reprendre la idea de la necessitat de publicar poesia, amb un exemple crec que il·lustratiu, que encoratja a voler insistir en aquesta vocació editorial: fa uns mesos, l’eurodiputat per la coalició Primavera Europea, el periodista, escriptor, traductor i bon lector de poesia, Jordi Sebastià, va escriure, a partir d’un títol de la col·lecció «Razef», de la polonesa Anna Swir, titulat Una dona de cap a peus, on hi ha algun poema que tracta el maltractament: «En el grup de treball del Parlament Europeu sobre violència contra les dones, el poema «Retorn del marit» [de Swir] va dir més del que qualsevol expert podria apuntar respecte del mateix tema.»

Em permetré llegir el poema a què fa referència Jordi Sebastià, i amb això acabe aquesta intervenció inicial amb la qual m’ha interessat destacar que a l’editorial que represente, Edicions 96, publiquem poesia per vocació, i que aquesta vocació obeeix a una necessitat, a un compromís amb els lectors i amb nosaltres mateixos: el de crear consciència, en el cas de la poesia, gràcies a la major profunditat de reflexió, i a l’impacte que pot generar el llenguatge poètic en totes les seues maneres d’expressió, a través de la lectura íntima o a través de l’oralitat de recitals, lectures en veu alta o espectacles.

RETORN DEL MARIT

Recula
pas a pas.

No l’amagarà la taula,
no l’amagarà el llitet del nen,
no l’ocultarà la paret.

No la protegiran els de darrere de la paret
d’aquell qui es dreça
al llindar.

Anna Swir: Una dona de cap a peus (selecció i traducció de Josep Antoni Ysern), «Razef», Edicions 96, 2015.

(*) Aquest text és el resultat d’haver elaborat ordenadament la meua aportació, en nom d’Edicions 96, al debat titulat «Aspectes d’edició», que tingué lloc el juliol de 2016, en el marc dels cursos d’estiu que la Fundació Gemà colón Domènech organitza a la Universitat Jaume I i on vaig participar al costat de Francesc Bononad (Edicions del Buc) i de Josep Antoni Fluixà (Bromera edicions).

Anuncis

Tant que tapa una teulada…

Portada dissenyada per Pau Àlvarez López

La frase inacabada del títol tanca el llibre d’Anna Oliver Borràs: Parlem d’amor? Tu tries. Forma part d’una dita popular que, completa, fa: “Tant que tapa una teulada, més tapa una dona honrada”. Ai, el moralisme sexista del nostre refranyer!

Anna Oliver Borràs, entre altres coses, és advocada en exercici des de fa més de vint anys i membre fundadora de l’Associació de Dones Juristes d’Alzira-AJUDA, i una de les impulsores del projecte Sòriques, que aglutina diferents associacions feministes. Ha participat en nombroses activitats dirigides a la prevenció de la violència de gènere, especialment entre la gent jove, la qual cosa l’ha motivada a escriure aquest llibre, que aspira a ajudar a detectar una relació tòxica i els perills que comporta.

Amb aquestes dades volem dir que Anna és una dona de les que fa un servei important a la societat, i el seu llibre, un llibre útil. No un llibre de literatura en si, o almenys no entès de manera convencional, i sí un llibre que, on, a través de la recreació d’una relació de parella, de la vida quotidiana de Soledat i de Pau, s’hi plantegen una sèrie de situacions fictícies, de casos i de coses, de comportaments, d’accions i de reaccions (o d’intents de reacció) per tal que els lectors i les lectores siguen capaços de detectar i identificar allò que se’n diu una relació, una convivència tòxica, no una convivència entre iguals, sinó una relació de subjugació, de sotmetiment d’un / una a l’altre.

Anna Oliver. Imatge extreta de la xarxa. Ara caiem que, entre aquesta fotografia i la portada del llibre hi ha alguns elements en comú…

Però Anna no dóna al seu públic lector les claus per resoldre el conflicte, no en facilita una solució unívoca i infal·lible. L’autora hi exposa, planteja i obri camins, vies de relació, traça línies narratives que els lectors i les lectores poden anar escollint, a l’estil dels llibres de “Tria la teua pròpia aventura”, perquè la consciència a l’hora de prendre decisions i la pròpia capacitat de decidir i d’actuar de cadascú és tant o més important com les decisions que aquest algú pren.

Triar la manera de viure amb algú, replantejar relacions, reconduir-les o aturar-les a temps hauria de dependre, exclusivament, de la decisió de cadascú, o no…? I si ens equivoquem, sempre hi ha, afortunadament, la possibilitat de corregir. O no…? Però en la vida del dia a dia, i en la manera d’entendre aquestes relacions entre adolescents i joves, quines marques, pistes, senyals hi ha que ens indiquen que alguna cosa no funciona bé? Ho tenen (ho tenim) quasi tot en contra: la publicitat, els estils superficials i apressats de vida, l’empobriment en la manera de comunicar-nos, la societat de consum, la conveniència a perpetuar estereotips de submissió en la dona… Les pors i les inseguretats que la pròpia societat i els qui la “dirigeixen” ens imposen, la tendència al conservadorisme… Ufff… No acabaríem mai!

Públic en la presentació de Parlem d’amor? Tu tries, a la Casa de Cultura de Burjassot, el dia 16 de febrer de 2017.

Tenim encara, a pesar d’això, possibilitats i criteris per aconseguir que la  confiança i el respecte entre iguals siga el que marque i caracteritze una relació sana de parella? Sí, segons la tenacitat d’Anna, i segons el convenciment amb què presenta aquest llibre on s’aposta per les relacions que fan créixer i pel treball a favor de l’estima, però sense renunciar a la pròpia llibertat.

20 anys d’agendes escolars contra vent i marea

Fa 20 anys que a Edicions 96 editem agendes escolars. Per a nosaltres, des del primer dia, les agendes són alguna cosa més que un complement escolar d’aparença bonica. Volem que siguen una eina didàctica útil, amb un disseny acurat que renovem d’any en any, amb un tractament lingüístic impecable, amb aportacions literàries i referències culturals que hi incorporem, a manera de senzills recursos lúdics que puguen fer més amé el dia a dia al professorat i a l’alumnat. I encara, a banda de tot això, Edicions 96, a través de les seues agendes, ha donat suport a Escola Valenciana i al projecte educatiu i de compromís amb el País que Escola Valenciana representa.

Primaria_portada_016

Els motius de l’agenda de Primària per al curs 2016-2017 recreen les diverses edats de l’ésser humà i, de retop, el pas del temps. El disseny és de Pau Àlvarez.

Vint anys fent agendes i, tanmateix, tot i l’experiència i la veterania, i en contra del que es podria pensar, cada curs dediquem més esforços a arribar als centres escolars i les complicacions són majors. Escoles i instituts. Cada any una miqueta més. Els motius són diversos, però tots ells ens han arribat derivats, en un principi, d’una època de crisi que ha castigat, especialment, el món dels llibres i de l’educació. No parlem exclusivament de la crisi econòmica, encara que també. Per començar, l’any 2012, el material escolar va haver de suportar un increment de l’IVA des del 4% al 21%. El material escolar i, en conseqüència, les empreses que hi treballem. Edicions 96 va empomar el colp, va rebaixar el preu base i va mantenir així el preu de venda al públic. Sense alterar per això ni un gram de la qualitat final del producte. Ni tampoc dels nostres principis educatius, compromesos, solidaris, lingüístics, etcètera.

Secundaria_portada_016

Portada de l’Agenda de Secundària d’Edicions 96. El disseny és de Pau Àlvarez.

I varen arribar les empreses que ofereixen preus més barats (en alguns casos, parlem només de cèntims) i productes d’una qualitat molt qüestionable. I la crisi —ja ho hem dit— que no era només econòmica, va fer que hom —amb “hom” ens referim, generalitzant de manera injusta, a pares i mares d’AMPA, sobretot—, que hom perdera de vista els criteris de qualitat, de sensibilitat, d’autenticitat, d’ètica professional, i de compromís amb la nostra escola, amb el nostre país i amb la nostra llengua. Tot plegat.

Avui recordàvem a l’editorial que, fa dos anys, aproximadament, es va establir a Facebook un intercanvi d’opinions al voltant, justament, d’aquesta crisi, d’aquesta devaluació que té ben poc a veure amb l’economia. Presentàvem en un post les agendes del curs 2014-2015 i aleshores, una companya que treballa, des d’una acadèmia de Dénia, amb estudiants de totes les edats, encetava així el debat:

—Cada cop veig més agendes als xicons sense cap personalitat. No posa editorial i juguen d’una manera estranya les dos llengües. I les donen les escoles!! Què està passant?

Des de l’editorial, vam respondre:

—Els ho hauríem de preguntar als qui les compren […]. Nosaltres mantenim el disseny propi, la línia exclusiva en valencià, la cura en la correcció lingüística, la personalització de cada centre, el treball amb materials de proximitat…

—Es que a mi eixa misèria en uns temes tant bàsics m’entristeix. Els mateixos alumnes es queixen —insistia la contertuliana feisbuquera.

I aleshores s’hi va incorporar una altra companya de gremi, mare de dues persones en edat escolar:

—Si els mateixos alumnes es queixen, si les pàgines es desencolen del llom, si els pares sabem que estan fetes sense respectar el medi, si no enriqueixen cada cantó amb una dita nostra, amb un vers, amb un refrany… Cal parla amb l’AMPA.

Portada de l'Agenda Dia a Dia, dissenyada per Josep Olaso.

Portada de l’Agenda Dia a Dia, dissenyada per Josep Olaso.

A la qual cosa, la primera interlocutora afegeix:

—Dóna la casualitat que escoles que en l’agenda reflexen un ideari més elaborat i basat en principis de la psicologia i la pedagogia tenen l’agenda d’edicions 96. La que cite en concret és pública […]. La comunitat educativa es va fent i encara sabent que no hi ha una relació ideal mestres-pares uns fan els altres. Un detall del que pot significar comprar de baratillo les eines que usen els nostres fills/alumnes. A l’agenda dient-me «de baratillo» demanen el nom de la mare i el pare; en l’altra, a qui cal avisar en cas d’urgència. Total, una de les meues alumnes (sóc mestra autònoma i faig reforç escolar ) no té pare i amb la seua innocència (9 anys) havia escrit: «no en tinc»… El respecte a l’alumne comença perquè tinguem sensibilitat per uns temes que socialment estan canviant.

 

AGENDES_Edicions96

A pesar que els temps són complicats, i a pesar de tants obstacles, a Edicions 96 continuem treballant fidels als nostres principis, sense renunciar a l’exigència a què la nostra professionalitat ens obliga. I volem agrair a totes les escoles, i a totes les associacions de mares i pares d’alumnes que continuen confiant en les nostres agendes, la decisió de compartir amb Edicions 96 aquests 20 anys d’agendes, que són vint anys de voler treballar per la nostra escola i pel nostre país. Des de la consciència i des de la responsabilitat.

Crims i criminals de la Marina Alta

El proper divendres 3 de juny es presenta a Gata el llibre Històries de crims i criminals de la Marina Alta. Aquest treball d’Antoni Reig Pérez va guanyar el I Premi d’Investigació i Assaig Antoni-Lluís Carrió Artigues, que convoca, amb caràcter biennal, l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta (IECMA). El llibre és una coedició entre l’IECMA i Edicions 96.

A la introducció redactada pel mateix Antoni Reig  hi ha una descripció sobre el contingut del llibre i els casos que recull, i la intenció de l’autor a l’hora d’enllestir aquest treball:

«El crim no coneix classes socials. Si bé és cert que la pobresa i la marginació eren, i encara avui són, un excel·lent camp de conreu de la violència, en les narracions que trobareu en les pàgines següents hi ha dos humils mariners de Dénia matant i destruint sense límit a bord d’un vaixell, però també un jutge de pau i exalcalde de Pedreguer pegant un tir de gràcia a un benestant propietari i comerciant del poble. Les enemistats familiars causaran la desgràcia als germans Martí de Senija i un poc aclarit incident farà entrar la mort a la casa dels poderosos i influents Peris de Pego. Un penós cas de violència de gènere en la partida deniera de Santa Paula el 1887 serà presentat, i fins i tot disculpat socialment, com un crim passional. Dos ciutadans poc sospitosos s’acarnissaran el mes de gener de 1893 amb el popular fraret de Server de Pego. L’odi i els tirs arribaran a la finca de Xàbia on passava les vacances el pintor Sorolla l’any 1905; la sang es vessarà el 1884 sobre les vies de la recent inaugurada estació del ferrocarril de Dénia, en les vinyes de Xaló el 1882 i en les de Gata el 1932, o en les cales de Calp i Benissa el 1889.

 

Aquest treball va guanyar el I Premi d'Investigació i Assaig Antoni-Lluís Carrió Artigues, que convoca, amb caràcter biennal, l'Institut d'Estudis Comarcals de la Marina Alta.

Aquest treball va guanyar el I Premi d’Investigació i Assaig Antoni-Lluís Carrió Artigues, que convoca, amb caràcter biennal, l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta.

 

»No sé si la frase de Voltaire que encapçala aquestes ratlles [la història no és més que el registre dels crims i les desgràcies de la humanitat] satisfarà les perspectives dels historiadors. Tampoc sé si recordar els crims dels pobles canviarà visions històriques. Almenys espere que ens ajude a conèixer un poc més la societat dels nostres avantpassats, a comprendre les mentalitats d’èpoques passades i, un poc, a descobrir que algunes característiques de la condició humana són duradores i no exclusives d’un moment històric determinat. Han estat presents sempre.»

Tarja_presentacio_Gata

Josep Bertomeu, en un article publicat al periòdic Canfali Marina Alta el dia 21 de maig, fa un aclariment que considerem molt idoni, quan ens referim a un llibre d’aquest gènere:

«Tradicionalment, el periodisme que s’ha dedicat a les pàgines de crims ha estat un periodisme truculent i sensacionalista, l’antecedent d’allò que anomenem «premsa groga». Hem de donar a Toni Reig les gràcies per no haver caigut en eixa temptació, diguem-ne comercial, per haver practicat un periodisme seriós, culte i literari. També li hem de reconèixer la tasca investigadora que, com tots saben, necessita molta paciència i molt de criteri històric.»

 

Dels dinosaures de Morella a les Salines de Torrevella

És el subtítol del llibre de Didín Puig i Josep Parra: I tu què en saps?, de títol genèric.

En aquest llibre, els periodistes Didín Puig (Benimodo) i Josep Parra (Vila-real) ens porten a una escola molt especial, on cada xiqueta i cada xiquet té alguna història per contar-nos. Vivències, records, descobriments… Infinitat d’anècdotes recollides per rutes i camins que van unint de nord a sud les nostres terres. Veureu que uns saben d’arbres i plantes; d’altres, de les nostres festes i tradicions; i hi ha qui en sap molt, d’animalets, de llegendes, o de poemes i cançons. Obriu els ulls i les orelles! Sigueu curiosos i no perdeu mai l’oportunitat d’aprendre. Segur que tu també tens alguna experiència per compartir. Vinga, anima’t! I tu, què en saps?

El disseny i la portada, així com les il·lustracions interiors, són obra de Pau Àlvarez López.

Els autors del text

Didín Puig va estudiar Periodisme a París, on organitzava els recitals que han fet Història al teatre Olympia: George Brassens, Ovidi Montllor, Lluís Llach… En tornar a València, entre moltes ocupacions, va impartir les primeres classes de valencià al col·legi dels Jesuïtes; va treballar a la discogràfica Edigsa i com a assessora musical a TVE-Aitana; i es va jubilar sent guionista del Departament de Programes de Canal 9-TVV. Però de la lluita activa en favor del nostre país no es jubilarà mai!

Josep Parra (Vila-real, 1971) és llicenciat en Periodisme. S’ha fet, professionalment, en premsa, ràdio i televisió; sobretot com a guionista del Departament de Programes de Canal 9-TVV entre 1994 i 2007. Apassionat del cine, fou fundador del Festival de Curtmetratges de Vila-real, encara vigent com a “Cineculpable”; i va publicar XXV Mostres, llibre commemoratiu del 25è aniversari de la Mostra de Cine de València. Actualment es dedica a la docència.

 

Useres.jpg

Els pelegrins de les Useres, vistos per l’il·lustrador de I tu què en saps? Dels dinosaures de Morella a les salines de Torrevella.

 

L’autor de les il·lustracions

Pau Àlvarez (Carcaixent, 1980) és dissenyador gràfic i li encanta viure envoltat de paper i tinta. Tot el que sap ho va aprendre a les enciclopèdies il·lustrades per a infants que va heretar dels seus germans i germanes. Per això ara ha gaudit tant dibuixant per a aquest llibre 365 coses tan diverses com un papa Borja o una penjada d’embotits.

Un fragment del llibre

6 de maig. Els pelegrins de les Useres

Els pelegrins de les Useres és una romeria que se celebra els darrers divendres i dissabte d’abril. Ja fa uns dies que ha tingut lloc, però Adela ens ha enviat una foto del seu cosí Juli quan va participar en l’acte. És una processó originària del segle XIV, on 13 penitents avancen en silenci durant els 35 quilòmetres que van del poble de les Useres fins al santuari de Sant Joan de Penyagolosa. Tots porten un hàbit molt curiós. Fan el camí resant, sense parlar entre ells; i preguen perquè el cel envie aigua, una bona collita, i que no vinguen plagues.

També a Castellfort i Cinctorres hi ha una altra romeria fins a l’ermita de Sant Pere de Castellfort, que és del segle xiii. Tots els pobles d’aquella zona són molt bonics: Forcall, la Todolella (amb les seues danses guerreres), Olocau del Rei (el poble més proper a Terol), Vistabella (on fan el Ball Rodat per les festes acompanyat de tabal i dolçaina), etcètera.

 

 

DIDÍN PUIG, PERIODISTA I ESCRIPTORA, EN EL DIA 8 DE MARÇ

 

«Avui és el Dia Mundial de la Dona Treballadora. La instauració d’aquesta data és fruit d’un llarg procés. Habitualment s’atribueix la celebració de la data a l’incendi ocorregut el 1908 en una fàbrica tèxtil de Nova York on moriren un centenar de treballadores que s’havien declarat en vaga i tancat dins la fàbrica. La realitat, però, és més complexa. Els fets de Nova York serien tres i no un únic incendi: la vaga de treballadores del tèxtil de 1857, l’incendi de la fàbrica Cotton i el de la Triangle Shirtwaist Company el dia 25 de març de 1911.

Tarja dissenyada per Pau Àlvarez, a partir d'una de les il·lustracions de I tu què en saps? de les quals és autor.

Tarja dissenyada per Pau Àlvarez, a partir d’una de les il·lustracions, elaborades per ell mateix, de I tu què en saps?, un llibre de Didín Puig i Josep Parra.

 

Per això, avui tot el món ret homenatge a aquestes heroïnes que tan cruelment i covardament foren assassinades només per reclamar una cosa que era de justícia: tindre els mateixos drets que els homes de la fàbrica. Gràcies al seu exemple, les dones d’ara han obtingut avantatges que abans no podien ni imaginar-se.

I no hauríem de desviar la qüestió d’aquesta data. Però resulta que a molts pobles celebren el dia amb una festa que consisteix en sopars, dinars, concursos de macramé, i altres coses com campionats de cartes; cosa que no està mal, que les dones facen festa, però és més un dia de lluita i de pensar en les capdavanteres que moriren perquè les dones d’ara tingueren un món millor.»

Extret del llibre I tu què en saps?, de Didín Puig.

Una imatge de l'autora en la concessió

Una imatge de l’autora, en la concessió, el dia 27 de novembre de 2010, del Micalet d’Honor, de la Societat Coral el Micalet, de València, en reconeixement públic “per la seua vida dedicada a la cultura i al nostre poble”.

És molt possible que no conegueu aquesta autora.

Didín Puig (Benimodo, la Ribera Alta) és una periodista i escriptora valenciana. A l’escola Lo Rat Penat de València va tenir els professors Enric Valor, Carles Salvador i Sanchis Guarner. Després va estudiar Periodisme a París, on va viure el maig del 68, els conflictes sindicals, i va organitzar concerts de cantautors al teatre Olympia. De tornada, va donar classes de valencià al col·legi dels Jesuïtes en plena època franquista, i també treballà a la discogràfica Edigsa, al grup de danses Alimara, al centre territorial de TVE en València (Aitana), i a Canal 9, on fou guionista de programes. Al novembre de 2010, va ser nomenada Miquelet d’Honor 2010 per la Societat Coral El Micalet. El 2013, l’Associació de Dones Juristes d’Alzira li concedí el II Premi d’Ajuda a la Igualtat Ascensión Chirivella Marín.

Ha publicat a Edicions 96 Vaig a dir-te 4 coses, en col·aboració amb el periodista Josep Parra.

També a casa nostra, està a punt de veure la llum el llibre titulat I tu què en saps?, amb el subtítol Dels dinosaures de Morella a les salines de Torrevella. Es tracta d’una publicació ordenada a manera de dietari, que recull efemèrides, particularitats dels pobles del nostre País, referències a alguns dels artistes, poetes, músics o persones de rellevància que l’han habitat o l’habiten, festes o notes culturals i patrimonials d’interès.

Avui hem volgut extraure’n l’apunt datat amb el 8 de març, per recordar que cada dia de l’any hauríem de tenir consciència dels drets i dels reptes que visibilitzem, quasi exclusivament i mediàticament, en aquest dia assenyalat. Dones i homes, plegats. En igualtat.

 

 

 

 

 

VÉNEN D’ORIENT?

A partir d’aquesta pregunta, relata Antònia Martínez i Martínez una història pensada per a un públic lector a partir dels 8 anys. Divertida i molt àgil, on el llenguatge i l’expressivitat dels infants hi té un lloc primordial, però on sempre són presents els dubtes importants propis d’aquestes edats, i on conviuen les contradiccions, la diversitat de les actituds i del comportament d’una colla d’infants que, com és obvi, està determinat per la situació familiar i emocional de cadascú.

Les il·lustracions són de Maria Alcaraz Frasquet.

Les il·lustracions són de Maria Alcaraz Frasquet.

Hi ha, per exemple, qui té una visió molt poc idíl·lica del Nadal, i amb aquest to de cruesa divertida i alhora amarga, amb què l’Ausiàs l’expressa, l’autora no s’està de tocar un tema delicat com és el desencís d’un xiquet que viu les conseqüències de la separació dels pares.

A Nadal: tristor, tristor i tri…s…tor —Ausiàs, amb veu tremolosa, havia aconseguit que totes les mirades es dirigiren cap a ell—. Abans, entre tots…, envoltaven de garlandes, boles daurades, ninots de neu i estrelles l’arbre de Nadal. Però ara, des que el pare no viu a casa, és una caca d’elefant!

—No es diu d’elefant. Es diu caca de vaca! —corregí l’Hug.

—Calla, monyicot! Torne a repetir: CA-GA-DA D’E-LE-FANT!, o millor de DINOSAURE! La de vaca és una merda massa poca cosa! —va ratificar amb paraules-metralladora l’Ausiàs.

Això és per a l'Ausiàs el Nadal. Què hi farem!

Això és per a l’Ausiàs el Nadal. Què hi farem!

Entre alumnes i mestra s’estableix un diàleg on s’intercanvien dubtes i certeses, inquietuds, temors, ànsies,  desassossecs… I records i il·lusions, i moltes ganes de mantenir vius els somnis, com aquella energia interior que ens aboca a no voler perdre mai l’estímul de la infantesa on tot depèn exclusivament de la capacitat de construir-nos un món a imatge i semblança de la nostra imaginació.

—Per la televisió hi ha una propaganda que diu de donar diners a xiquets i a xiquetes d’altres pobles més pobres per tal que també tinguen Nadal. Això què significa?, eeeh!, eeeh! Doncs… que si els Reis Mags existiren, els portarien regals encara que foren pobres. Però com són els pares els Reis Mags…, aquelles criatures no tenen cap de regal.

Les paraules quedaren congelades pel silenci de les mirades. Vaig respirar profundament. Els vaig regalar un somriure tranquil·litzador i decidí explicar-los el que em va passar quan tenia aproximadament la mateixa edat que ells […]. Ells també esperaven impacients les meues paraules.

—Mireu, quan jo tenia la vostra edat, també vaig passar moments en què dubtava de l’existència de Ses Majestats els Reis d’Orient. Hi havia dies que em deia: «Els Reis Mags mai no es deixen veure quan arriben a les cases per a repartir els regals». Em preguntava: «pot ser que siguen una fantasia?». Però al moment em repetia: «no sigues ximple, és impossible que es pose d’acordtanta gent per mantenir una nyepa de tan gran volum.

El Gerard, el Climent, la Marilé i el Jofré tenen dubtes seriosos respecte de l'existència dels Reis Mags.

El Gerard, el Climent, la Marilé i el Jofré tenen dubtes seriosos respecte de l’existència dels Reis Mags. Però…

Al final, de la mà d’Antònia Martínez i Martínez, adults i gent menuda ens quedem amb el benestar que transmet aquella ferma voluntat de mirar a dintre nostre i no deixar mai de somriure.

I ara, a tu que has acabat de llegir aquesta història titulada Vénen d’Orient? et pregunte:

—Què diu el teu somriure?

vénen2

Disseny i maquetació: Josep Olaso Garcia.