Category Archives: General

Benvingut, Excel·lència

 

«Desembre de 1946.

L’ONU es reuneix per decidir què fer amb el règim de Franco.

Rodolf Martí, un militant comunista que estava exiliat a Suïssa, arriba a València amb una missió secreta.

Una família de Benifont, un xicotet poble valencià, descobreix que Franco té previst visitar la població el dia de Santa Leocàdia. Llavors, decideixen preparar-li un atemptat.»

Aquesta és la sinopsi de la novel·la Benvingut, Excel·lència, amb què l’autor, Manel Àlamo (València, 1977) s’estrena per al públic adult.

Manel és periodista i professor. Mireu quin videotràiler ens ha preparat per a presentar-nos la seua obra:

 

 

 

 

Arribar a Vells

 

Per Maria Josep Escrivà

                                                                                       Els joves en passar van mirar
                                                                                       una dona vella.
                                                                                       I, en un girant d’ulls,
                                                                                       la van aixafar, com si fos un cuc,
                                                                                       amb les mirades.

                                                                                                                    Anna Swir

 

Ignasi Mora acaba de publicar a Edicions 96 un volum titulat Sentia veus, que inclou tres títols: Les veus de la família i Les veus de la ciutat, que es reediten ara, revisats per l’autor, i un llibre de relats que es publica per primera vegada, titulat Vells. Un text de Vicent Usó, titulat «Tres veus, tres maons» en fa de pròleg.

Just aquests dies ha aparegut un article a La Vanguardia, on es revisa, des d’una visió antropològica, el concepte de vellesa: ¿Cómo hemos tratado la vejez desde la Antigüedad?, amb el convenciment, segons l’autora, Eva Millet, que —traduïm—: «La pandèmia de Covid-19 ha obert un debat sobre la relació de la nostra societat amb la gent gran». I,  amb la conclusió rotunda i la crida concloent, derivada de la realitat pura i dura, que «fa relativament poc, el més normal era conviure amb els avis. La crisi actual derivada de la pandèmia i les seues conseqüències catastròfiques per als més grans hauria de provocar una revisió urgent de la  nostra relació amb la vellesa».

 

Disseny de portada: Pau Àlvarez López

 

Al seu llibre, Ignasi Mora desplega, al llarg de 17 relats, situacions, reflexions, actuacions, afirmacions no exemptes de càrrega filosòfica, i estats d’ànim, al cap i a la fi, associats i derivats d’aquesta vellesa. Amb una dosi important de crítica social, d’humor negre i de vegades d’amargor, com ara el que motiva aquesta conclusió rotunda: «no ens autoenganyem: la principal malaltia dels vells no té solució, és la mateixa vellesa.» O quan qualifica de «molt dolorosa i molt cruel» la sentència que la vida ens reserva…, si és que arribem a vells!

Tornem a l’article de La Vanguardia, on l’autora reconeix que «en un món obsessionat per la joventut i la bellesa, la vellesa es veu cada vegada més com un destorb. I es pregunta «que produeix aquesta desafecció» i es respon, òbviament, que l’economia hi té molt a veure. I, tot citant l’antropòleg Jared Diamond, rebla: «La raó per la qual les societats cuiden o no dels seus ancians depèn en bona mesura de com d’útils siguen».

Anciana pintada per Lluïsa Vidal (Barcelona, 1876-1918)

És en aquest punt que Ignasi Mora introdueix una idea molt lúcida, segons la qual nosaltres mateixos ens condemnem a aquesta situació d'(auto)marginació, perquè «de joves destruïm l’escassa vida dels vells, els rebutgem, els condemnem a la impotència i a la soledat. Per tant, ens rebutgem, ens condemnem a la impotència i a la soledat, des de la mateixa joventut».

Tot i això, i més enllà de l’amarga realitat que dibuixa —i alhora denuncia— Vells, hi ha un desig i un objectiu poderós que en un moment donat il·lumina aquestes pàgines i les aspiracions dels seus protagonistes:

«Siguem lliures fins a l’últim instant de la nostra vida».

 

 

«Com escriure poemes?» Anna Swir

 

Al «Pròleg» d’El llapis amb què escric, d’Anna Świrszczyńska (o Anna Swir, en la forma reduïda del nom. Selecció, traducció, estudi i notes de Josep-A. Ysern), s’hi exposa allò que l’autora mateixa en diu «la meva teoria personal de la poesia». El text, que trobareu reproduït íntegrament a El llapis… és la presentació que Swir va escriure per a una antologia de la seua poesia, publicada l’any 1973. N’hem seleccionat a continuació alguns fragments que ens resulten summament estimulants.

Ara, quan la poesia passa en tot el món una greu crisi, penso que tot escriptor té el dret o, potser, fins i tot l’obligació de cercar les maneres de superar-la.

Els creadors actuals han menystingut la vida i l’han tractada com un complement prescindible de l’art, però heus ací que l’art ha esdevingut un complement prescindible de la vida. Cal, doncs, unir art i vida.

Disseny de portada: Pau Àlvarez López. +Inormació sobre el llibre a: https://www.edicions96.com/autor/swirszczynska-anna/

Hem de contemplar l’ofici d’artista amb els ulls dels milions de representants del gènere Homo sapiens que habiten la terra. Són ells, gent normal i corrent que treballa fort per un tros de pa, enfrontant-se durament amb el seu destí humà, els qui constitueixen la immensa majoria de la humanitat i en són pròpiament els representants. L’escriptor hauria de contemplar el món amb llurs ulls, expressar llur patiment i felicitat. Ser la boca dels qui, per ells mateixos, no poden parlar, d’aquells la veu dels quals massa poc se sent enmig de l’enrenou del món. La mesura de la nostra validesa és la força amb què podem donar-los expressió.

Tant de bo els nostres mots fossin tan necessaris i útils a l’ésser humà com, temps ha, ho eren els mots màgics. Heus ací un ideal inabastable.

Com escriure poemes? […] Jo, personalment, crec que res no pot substituir el fenomen psicosomàtic de la inspiració. […] El poeta esdevé llavors una antena que atrapa les veus del món, un mèdium que expressa el seu propi subconscient i el subconscient col·lectiu. […] Els poemes que es formen en aquest estat solen ser les màximes consecucions d’un autor determinat, molt per damunt de la seva mitjana. Escric això basant-me en la meva pròpia pràctica.

El que neix en èxtasi, és només una primera anotació d’un caos que cal encara organitzar. Aquesta anotació ha de ser sotmesa tot seguit a una acurada talla durant la qual pren la paraula la mestria de l’escriptor, la seva autocrítica, la seva cultura. Aquesta talla, al meu parer, hauria de durar tant com fos possible. A voltes, un mes; a voltes, un any, o més i tot. I pot acabar llançant-ho tot a la paperera.

Tot poema té, en realitat, dret a exigir una poètica nova, única, creada per tal d’expressar el seu contingut, també únic. L’estil és enemic del poeta i el millor seria que no existís. Es podria dir, amb concisió paradoxal, que qui escriu té dues tasques: primer, crear el seu estil; després, anihilar-lo. La segona tasca és més difícil i exigeix més temps.

Anna Świrszczyńska, 1972. Fotografia: Witold Rozmysłowicz/PAP

Soc partidària de la poesia emotiva i jo mateixa practico, precisament, aquest tipus de poesia. I és que considero que, sense emoció ni passió, no hi ha art en absolut. L’ideal, en aquest sentit, és per a mi l’art negre. En les màscares i en els cants negres hi jeu, condensat, l’èxtasi de l’espant, de la potència, de la felicitat. Són seriosos com la vida, de la qual eren part.

El camp d’investigació adient i fonamental per al poeta és el seu interior. La dificultat més gran de l’ofici poètic consisteix a, mirant aquest interior, descobrir-hi més de tres mil milions de persones sobre el fons d’una quantitat infinita de galàxies.

[El poeta] Hauria de ser com una habitació composta tota de finestres obertes de bat a bat vers el món. D’interessar-se per tot, de ficar el nas en tot d’assumptes no seus, de ser tan sensible com una dent corcada.

En la meva teoria, el poeta té grans ambicions. […] Creu que podria salvar la humanitat amb un poema i té greus remordiments perquè encara no ho ha aconseguit. Té la consciència massa crescuda; el fereix, el subleva el que avui encara no fereix ni subleva ningú. Crema en ell un foc incessant, s’hi escridassa la rebel·lia contra la injustícia i el patiment humans. En desacord amb l’ara, precipita un demà més bell. Somia i imposa els seus somnis als altres.

Ningú no l’hi obliga, a això, de la mateixa manera com ningú no obliga una persona a respirar. L’home respira perquè no pot viure sense fer-ho. El poeta crida i es crema segons aquest mateix principi. Perquè això és la seva differentia specifica.

Perquè és la sensibilitat i la consciència del món.

Anna Świrszczyńska, 1973

 

En el Dia del Llibre, amb Didín Puig sempre en la memòria

Didín Puig i Grau (Guadassuar, 1927-Benimodo, 2019) fou periodista, escriptora, activista cultural, una amant del seu —i nostre— país, i una defensora indoblegable de les llibertats. «Padrina de la Nova Cançó al País Valencià», com la defineix Violeta Tena en aquest article d’El Temps. El seu compromís cívic la va fer mereixedora de la Distinció de la Generalitat Valenciana al Mèrit Cultural 2017.

Fotografia: Prats i Camps

En els últims mesos de vida, va treballar endreçant, de cara a una futura publicació, la correspondència que havia mantingut amb un dels tres nets francesos, de nom Olivier, on Didín li explicava diverses vivències relacionades amb la postguerra i el franquisme, i com va ser la seua lluita per la llibertat democràtica, del País Valencià estant. El llibre, de l’edició del qual s’ha encarregat la seua filla Florència i Empar Bria Pelufo, es completa amb comentaris de Natxo Escandell que ajuden a contextualitzar les cartes, sobretot de cara als lectors joves que no van viure el règim franquista. El publicarem molt prompte a Edicions 96, amb el títol de Cartes a Olivier, i el subtítol I tu què feies per a ser antifranquista, i amb il·lustracions de Pau Àlvarez López.

Esbós d’una de les il·lustracions del llibre Cartes a Olivier, de Didín Puig.

Reproduïm a continuació una de les cartes. Una mostra de fraternitat, de solidaritat i d’amistat per sobre de discrepàncies ideològiques. I una bona prova de la destresa i la gràcia que caracteritzen l’escriptura de Didín Puig.

Carta 7

A Benimodo, als anys 40, els xiquets jugaven al carrer i els joves passejaven volta amunt, volta avall pel carrer Major. En aquest carrer hi havia el casino del poble, on treien a l’estiu tauletes i cadires al carrer, i també treien una ràdio, una de les poques ràdios que hi havia al poble. A l’hora en punt, a tota veu emetien les notícies des de Radio Nacional, i després del «Viva Franco»i «Arriba España» sonava l’himne i tots, xiquets i grans, dempeus i braç en alt fent el saludo o, en cas contrari, estaven citats al dia següent a l’Ajuntament i els imposaven una multa, com a mínim.Jo intentava calcular el temps per a desaparèixer del carrer Major abans de l’himne, però no sempre me’n sor-tia. Recorde que un dia parlant amb dos amics començà l’himne. Els dos em miraren i un d’ells, rient-se, va dir-me: «Hui no pots escapar-te d’alçar el braç». Però abans que jo l’alçara continuà: «Passa darrere de nosaltres i et taparem». Va ser una sorpresa per a mi. Era evident que m’havien observat. Segurament algú més també ho sabria, però el més important era que els dos eren de famílies molt distintes a la meua. Eren adictos al régimen, és a dir, molt franquistes, i tingueren eixe detall amb mi. No ho he oblidat mai, encara ho recorde i ho recordaré sempre. Gràcies Pepe, gràcies Luis.

Plaça de Benimodo reproduïda en tinta per Pau Àlvarez López.

Didín era feliç quan estava envoltada de llibres i de xicalla. Aquests dies d’abril, en què en unes altres circumstàncies hauríem celebrat el Dia del Llibre, Sant Jordi, i també la Fira del Llibre de València, la tenim especialment en el pensament. És per això que li hem volgut dedicar aquest record i que ens fa goig compartir amb vosaltres un vídeo que es va gravar, precisament, durant la Fira del Llibre de l’any 2016, on Manolo Gil, editor i home compromès amb la cultura del País també, va entrevistar aquesta dona excepcional amb motiu de la presentació del llibre I tu què en saps. Dels dinosaures de Morella a les salines de Torrevella, publicat igualment a Edicions 96.

Moltes gràcies per tant, estimada Didín.

‘Sal de mar’ i ‘Quadern de la Vall’, els llibres guanyadors del Certamen Marc Granell Vila d’Almussafes 2019

Estava previst haver-los presentat avui, divendres 17 d’abril, a Almussafes, en una cerimònia on s’haurien donat a conèixer també els títols guanyadors de l’edició de 2020, la vint-i-sisena, del certamen poètic que porta el nom del poeta valencià tan estimat en aquesta casa (i en tantes altres cases, per sort!). Esperem poder celebrar aquest acte quan les circumstàncies ho permetran. El que sí que podem oferir-vos ja és uns tastets dels dos llibres guanyadors (i dels seus autors) de la passada edició, la de 2019: Quadern de la Vall, de Gregori Royo Bello, en la modalitat de valencià; i Sal de mar, d’Amadeo Laborda, en la de castellà. Aquest, malauradament, publicat de manera pòstuma.

Gregori Royo Bello (Montalban, Terol, 1963). Els seus primers escrits literaris s’emmarquen dins del camp de la narrativa negra, on va signar amb el pseudònim d’Andrea Robles (Gregori Royo i Maite Enrique).

Si sou coneixedors de les comarques centrals valencianes, detectareu de seguida que aquesta «Vall» del títol és la de la Gallinera (la Marina Alta), i el motiu de portada correspon a la imatge icònica de la Serra Foradada (la Foradà) que vigila amb el seu ull solar aquelles contrades precioses. Tenim ganes que arribe el moment de poder celebrar, amb l’autor, l’aparició d’aquests poemes, en aquella Vall volguda que els ha inspirat.

8. SOPAR VORA LA LLAR

I molem, arrenquem, aixafem
Aquesta terra que amb res es barreja
Anna Akhmàtova

Des que tens memòria ha estat la taula parada. Se t’hi
ofereixen la terra, amb la seua floració mengívola. El foc
s’hi representa, però saps que calfa tot i que no està, amb
la seua flama, el tió i la brasa. D’on ve, doncs?, preguntes.
De l’abraçada dolça de la terra et diuen, d’on tot es cou
i s’escudella. I te n’emportes, de regal, la resposta, un
lluminós adob per a la vida.

* * *

9. CIRERES EN L’ARBRE

Ajuntava les mans per fer oració,
tot dient per a ell mateix: «Queda la terra!»
I alçava la mà com si hagués sembrat
Johannes Robert Becher
T’han coronat de sang. Saber d’on ve el flux vital no importa,
deixa’t dur pel misteri, i adora, abans de collir-les, la força
que empeny els vapors soterranis cap a l’aire i el sol que
les daura i les confita. Pren i menja. Combrega.

 

Amadeo Laborda (València, 1969-2019) va viure sempre unit al poble de la seua mare, Pedralba, una constant en la seua obra. Encara que la seua vocació literària ve de lluny, es va donar a conèixer com a novel·lista recentment, amb la publicació de La memoria de tu nombre (Lletra Impresa, 2017). Tristament, ens va deixar el passat mes de desembre, però, com els artistes, com els poetes vertaders, no mai del tot. Aquest petit far de la portada de Sal de mar, dissenyada per Josep Olaso, és una llumeta que hi mantindrem encesa per sempre a la seua memòria. I és que:

«Detrás de las montañas está el mar,
uno de playas inacabadas y naufragios a contrapelo.»

Com diu el seu bon amic Juli Capilla, en el text titulat «Amadeo: la vida y sus continuidades», que hi ha redactat a manera de pròleg: «Este libro es una prueba de su perdurabilidad, de su voluntad de vivir más allá de la muerte. Amadeo está con nosotros a través de las palabras. Leerlo es reivindicarlo y revivirlo, hablar con él a tientas, como susurrando, pero al fin y al cabo hablar. Dialogar con él como si estuviese presente. Quizás lo esté y nos interpela a cada instante con su mirada perfilada y convincente».

De Sal de mar és també aquest petit poema corprenedor:

Hay días en los que vuelves.
De pronto estás.
Retornas sin dolor, o sin aparentarlo.
Llegas a deshoras para dar vueltas por la casa
y rumiar el tiempo de las cenizas,
como hacen las vacas sagradas del recuerdo.

 

 

«Somnis animals: el cavall», d’Adrià Espí

 

La piscina rellueix. Està coberta per un llençol. En un extrem hi ha una dona. La cobreix el llençol. El cap li sobresurt entre el llençol. Sofreix. Esbufega. Crida. El llençol va agafant formes estranyes mentre la dona gemega. Alguna cosa no para de moure’s sota el llençol. Les formes se succeeixen: dinàmiques, veloces, originàries. A l’altra banda de la piscina hi ha dos homes que estiren el llençol. Ho fan amb ànsia i valentia, com si alguna cosa important estigueren fent. Mentrestant la dona crida. Ells estiren. Ella crida més i més. Cada cop més fort. Ells estiren més. Un dolor brutal li puja pel ventre. Ells han parat d’estirar. El dolor s’estén com un virus letal. Com letal és l’últim crit. El llençol s’ha tenyit de roig. Ella no es mou. Surt del llençol, molt prop de la banda on es troben els homes, un enorme cavall de pèl precís i color preciós. L’últim gemec d’ella coincideix amb les primeres passes veloces del cavall que, tot agafant embranzida, marxa lliurement.

 

Il·lustració de Martí Pavia

 

Aquest relat, entre els d’una trilogia de «somnis» forma part del recull d’Adrià Espí La bona vida (Edicions 96, 2019, amb pròleg d’Elies Barberà). Martí Pavia, autor de quatre il·lustracions incloses al llibre, ens ha regalat ara la que acompanya aquest «Somnis animals: el cavall», i li estem molt agraïts pel gest. Podeu seguir Martí al seu compte d’Instagram: @martipvp

Xavier Aliaga en va parlar, de La bona vida, en aquest article titulat «La bona-mala vida d’Adrià Espí», amb motiu d’una presentació entranyable on el periodista i escriptor va exercir de mestre de cerimònies, a La Repartidora de Benimaclet-València, el dia 23 del gener passat. Que prop i que lluny, tot allò!

 

Disseny de portada de Josep Olaso

 

Estrenem col·lecció: «Poegrafies», paraula i imatge en paral·lel

 

I ho fem amb el títol Invers, de Consol Martínez Bella (Xàtiva, 1966).

«Poegrafies» és una col·lecció que naix amb el desig de conjugar fotografia i poesia: dos discursos artístics que tants aspectes tenen en comú. Com diu Josep Piera en l’epígraf inaugural: «La fotografia fa amb la llum el que la poesia fa amb les paraules: crea imatges que en ser plasmades sobre un paper esdevenen símbols».

Portada i disseny de col·lecció: Pau Àlvarez López

 

Invers transcorre entre dues vies paral·leles en un viatge cap endins. Paraula i imatge juguen a desdibuixar les fronteres; de vegades, l’una pren el gest de l’altra. Fan camí des del paisatge extern fins a l’intern. La mirada vagareja, en la primera part, amb imatges on l’aigua és element de creació, on no som res i som part de tot.

en el mirall fràgil de l’aigua
la imatge que el vent
esborra

 

En la segona, la distància entre l’interior i l’exterior s’acurta i esdevé la drecera que recorrem, inevitablement, per no fer massa indigerible la mirada cap endins.

no ser
ni arrel ni branca
només saba passatgera
os despullat
metàfora descarnada
de l’inevitable

 

En la tercera part, ens aproximem, tant com ens permeten els ulls i el llenguatge, a l’espai més íntim de l’existència: allà on és difícil accedir sense por, on les ferides i els dubtes romanen quasi inalterables a pesar del temps i de l’intent d’acceptar els nostres límits.

analogies perverses

geometria crassa
de pues
càlcul
d
e pors

 

CONSOL MARTÍNEZ BELLA, sobre si mateixa:

llicenciada en filosofia, tot i que no en vaig traure res en clar
de professió, encara no ho he decidit
de vegades escric versos i faig fotos, però no sóc ni poeta ni fotògrafa, això sí, ambdues coses les faig amb molt d’entusiasme
vaig tindre la sort de guanyar el premi de poesia Jaume Bru i Vidal de l’Ajuntament de Sagunt, l’any 2003, amb el poemari Interludi
i el premi de poesia de Santa Perpètua de Mogoda, l’any 2008, amb Interval

 

 

Ismael Sempere i Elies Barberà, guanyadors del Certamen Marc Granell Vila d’Almussafes 2018

El dia 27 d’abril es va celebrar el lliurament del XXII Certamen de Poesia Marc Granell Vila d’Almussafes. Els poetes guanyadors són Ismael Sempere, amb el recull Pan de luna, i Elies Barberà, amb Orestes a Newtown. Com que encara ha de passar un any fins que es publiquen les dues obres a la col·lecció «Razef» de poesia d’Edicions 96, hem demanat permís als autors per reproduir ací un poema de cadascun dels llibres guanyadors:

Una imatge d’Ismael Sempere (esquerra) com a component del grup de teatre Misèria i Companyia. Ismael és d’Alfafara (a la comarca valenciana del Comtat).

HAS sido, durante años, mi pan,
hueso roto por negros esparcidos,
pan agrio, sólo creces en los vientres
fermentado por llantos
y estériles plegarias.
Sólo eres un reflujo de luz yerma,
un espejismo inferior de polvo húmedo
que se refugia entre trapos de sombra,
que no germina si no es en la oscuridad;
(es el calor del vientre
o su oscuridad también?)
te incubaré con obstinación de esperma:
huyendo del huevo huero que me hizo,
buscando sólo la luz del papel virgen,
del puño que se cerrará en el momento justo
para atrapar al pájaro de ala lisiada
que cuando busque el ancho cielo de abril
se encogerá entra cantos de inanición;
eres sólo un reflejo de luz yerma:
el pan que me abastece de silencios,
el pan que me abastece de mañana. Ismael Sempere: Pan de luna, guanyador del Certament de Poesia Marc Granell Vila d’Almussafes 2018 en la modalitat de castellà.

L’escriptor i actor de Xàtiva, la Costera, Elies Barberà, en una imatge extreta de la xarxa.


ORESTES

Drento de tu, siempre has de lebar una tronada de o disierto a punto d’esclatar.
Chusé Inazio Nabarro

I tot seguint el rastre de la mare
t’esmunys com l’anaconda dels pantans
dins l’escoleta de la notorietat.
Com l’anaconda dels pantans: mirada
fosforescent i cap de diamant:
les veus rompent com llamps, assots elèctrics:
«Ombra divina d’Agamèmnon,
màscara d’or, espasa, fletxa, bala…»

I et mou la sang del rèptil
i el rastre de la presa.
I una porta que s’obri
i el cor de crits dels Nens Extraviats.
I crides: «Mare!»
I pitges el gallet, catifa de l’Infern,
i fas valdre el fusell Bushmaster
que a mans la Pàtria et lliurà.
I en el viatge incorregible
de la bala fins l’ànima esglaiada,
sollada, de la mare, definint-te
en la gesta, Adam Lanza, et transfigures
en Orestes, el malfadat. (*)

Elies Barberà: Orestes a Newtown, guanyador del Certamen de Poesia Marc Granell Vila d’Almussafes 2018 en la modalitat de català.

(*) Des dels dos vincles que hem inserit als últims versos del poema accedireu a informació amb la qual la lectura del poema es fa més colpidora encara, si això és possible.

Editar poesia: entre la vocació i el risc

 

Per Maria Josep Escrivà

Aprofitaré el títol del debat (*), que em resulta molt suggeridor, per demostrar i reivindicar que, per descomptat, a Edicions 96 publiquem poesia per vocació i això vol dir assumir la part de risc que ens hi pertoca, però només relativament. Ho dic, això darrer, perquè mantenim un ritme de publicacions discret, sempre adaptant-nos a les nostres possibilitats reals, tant humanes com empresarials com de capacitat del mercat.

Per vocació, i assumint una mínima part de risc, i conscients també de la necessitat de publicar poesia. Diria que aquest és el motiu principal que ens obliga a fer-ho, que a Edicions 96 vivim la poesia com una necessitat, i aquest fet ens empeny a no desistir del nostre objectiu com a editorial, que no és més que una mena de compromís (ètic) amb allò que publiquem. Compromís, en diverses línies: de gènere, amb determinats temes socials, compromís amb la llengua, compromís amb el país.

Portada del llibre on s’inclou la intervenció. Edició a càrrec de Germà Colón Domènech, Rosa Agost i Santiago Fortuño. Universitat Jaume I, Castelló de la Plana, 2017. En podeu llegir una breu ressenya de Carme Pinyana ací.

A Edicions 96 no tenim cap col·lecció de poesia d’aquelles que podríem anomenar convencionals. Som conscients que, amb la capacitat, la veterania, l’experiència, i el catàleg d’altres editorials pròximes, com ara Bromera (a la taula, representada pel company Josep Antoni Fluixà), no podem ni volem competir. No en tenim, de convencionals, però sí que en tenim de singulars, i en aquest fet rau el nostre tret diferencial, pel que fa a les dues col·leccions de poesia que editem:

  1. Col·lecció «Poesia». Així es diu, precisament, la que compta amb volums més extensos. Està formada per publicacions temàtiques, com per exemple la que es titula For sale, o 50 veus de la terra, on una bona part dels textos, produïts expressament per a l’ocasió, denuncien la destrucció del territori, els abusos urbanístics, i clamen per la complicitat afectiva amb el país, amb la terra. A partir d’aquest llibre s’ha posat en marxa un espectacle poètic, fotogràfic i musical que ha rodat per moltes poblacions valencianes. Em detinc en aquest exemple perquè caldria parlar llargament de la conveniència de difondre, a través d’accions artístiques diverses, les publicacions poètiques, que ja compten amb canals de difusió orals, escènics, sonors, etc. que van molt més enllà de l’estricta lectura individual. En l’actualitat, quan parlem de «publicar poesia», no podem deixar de pensar en la importància que ha adquirit l’oralitat, la difusió a través dels recitals i dels espectacles poètics, a l’hora d’expandir l’abast de les publicacions en paper. Crec que no exagere si dic que l’època d’arribar a un llibre de poesia a través, exclusivament, de la lectura íntima, ha passat a la història. O millor seria dir que hi retornem, als orígens de la història, en què la poesia es concebia, primer que res, com una manifestació oral, recitada o cantada.

A la mateixa col·lecció «Poesia», hi podem trobar llibres d’aquells que es publiquen ajudats per l’atzar, i són sorpreses afortunades, com ara la troballa de L’inventari clement de Gandia, un quasi-inèdit de Vicent Andrés d’Estellés que els qui ens hem encarregat de l’edició (Josep Lluís Roig i jo mateixa) vam descobrir a l’Arxiu Històric de Gandia.

I per aportar-hi un tercer exemple digne de menció, una antologia extensa, bilingüe, d’un poeta polonès de nom Tadeusz Różewicz: Udols d’un llop de paper, en traducció de Josep Antoni Ysern Lagarda. El llibre obtingué el Premi Rafel Jaume 2011 a la millor traducció poètica de l’any anterior, dins dels premis Cavall Verd de poesia. A pesar d’això —i potser aquesta és una dada que ens serveix per entendre de què parlem quan parlem de «vocació» a l’hora de publicar poesia—, d’un tiratge inicial de 805 exemplars, en el moment en què prepare aquesta intervenció, a l’editorial tenim comptabilitzats 153 exemplars venuts: manca de difusió? dificultat afegida en el cas de les traduccions de poesia? publicitat insuficient? En el cas de L’inventari clement de Gandia, d’Estellés, d’un tiratge de 1.500 exemplars, se n’han venut al voltant de 830.

  1. Col·lecció «Razef» de poesia, en dos formats: plaquettes (traducció i autors originals) i Premis Marc Granell – Vila d’Almussafes.

Les plaquettes són volums de petit format, amb un màxim de 48-52 pàgines, però acurades pel que fa al disseny, i molt rigoroses en la selecció de títols i d’autors. La qualitat, i també l’exclusivitat és allò que volem que caracteritze la col·lecció. Som crítics amb algunes col·leccions actuals de poesia que publiquen sense filtre de qualitat, ni en els continguts ni en els formats dels llibres. Pensem que això és només una manera de restar credibilitat al gènere i de crear inflació en el mercat, ja tan malmès d’entrada, dels llibres de poesia. Personalment, crec que l’autoexigència, primer com a autors i després com a editors, ha de ser el primer pas a l’hora de decidir-se a publicar.

I per últim, abans d’entrar en el debat que les nostres aportacions prèvies puguen generar, vull reprendre la idea de la necessitat de publicar poesia, amb un exemple crec que il·lustratiu, que encoratja a voler insistir en aquesta vocació editorial: fa uns mesos, l’eurodiputat per la coalició Primavera Europea, el periodista, escriptor, traductor i bon lector de poesia, Jordi Sebastià, va escriure, a partir d’un títol de la col·lecció «Razef», de la polonesa Anna Swir, titulat Una dona de cap a peus, on hi ha algun poema que tracta el maltractament: «En el grup de treball del Parlament Europeu sobre violència contra les dones, el poema «Retorn del marit» [de Swir] va dir més del que qualsevol expert podria apuntar respecte del mateix tema.»

Em permetré llegir el poema a què fa referència Jordi Sebastià, i amb això acabe aquesta intervenció inicial amb la qual m’ha interessat destacar que a l’editorial que represente, Edicions 96, publiquem poesia per vocació, i que aquesta vocació obeeix a una necessitat, a un compromís amb els lectors i amb nosaltres mateixos: el de crear consciència, en el cas de la poesia, gràcies a la major profunditat de reflexió, i a l’impacte que pot generar el llenguatge poètic en totes les seues maneres d’expressió, a través de la lectura íntima o a través de l’oralitat de recitals, lectures en veu alta o espectacles.

RETORN DEL MARIT

Recula
pas a pas.

No l’amagarà la taula,
no l’amagarà el llitet del nen,
no l’ocultarà la paret.

No la protegiran els de darrere de la paret
d’aquell qui es dreça
al llindar.

Anna Swir: Una dona de cap a peus (selecció i traducció de Josep Antoni Ysern), «Razef», Edicions 96, 2015.

(*) Aquest text és el resultat d’haver elaborat ordenadament la meua aportació, en nom d’Edicions 96, al debat titulat «Aspectes d’edició», que tingué lloc el juliol de 2016, en el marc dels cursos d’estiu que la Fundació Gemà colón Domènech organitza a la Universitat Jaume I i on vaig participar al costat de Francesc Bononad (Edicions del Buc) i de Josep Antoni Fluixà (Bromera edicions).

Tant que tapa una teulada…

Portada dissenyada per Pau Àlvarez López

La frase inacabada del títol tanca el llibre d’Anna Oliver Borràs: Parlem d’amor? Tu tries. Forma part d’una dita popular que, completa, fa: “Tant que tapa una teulada, més tapa una dona honrada”. Ai, el moralisme sexista del nostre refranyer!

Anna Oliver Borràs, entre altres coses, és advocada en exercici des de fa més de vint anys i membre fundadora de l’Associació de Dones Juristes d’Alzira-AJUDA, i una de les impulsores del projecte Sòriques, que aglutina diferents associacions feministes. Ha participat en nombroses activitats dirigides a la prevenció de la violència de gènere, especialment entre la gent jove, la qual cosa l’ha motivada a escriure aquest llibre, que aspira a ajudar a detectar una relació tòxica i els perills que comporta.

Amb aquestes dades volem dir que Anna és una dona de les que fa un servei important a la societat, i el seu llibre, un llibre útil. No un llibre de literatura en si, o almenys no entès de manera convencional, i sí un llibre que, on, a través de la recreació d’una relació de parella, de la vida quotidiana de Soledat i de Pau, s’hi plantegen una sèrie de situacions fictícies, de casos i de coses, de comportaments, d’accions i de reaccions (o d’intents de reacció) per tal que els lectors i les lectores siguen capaços de detectar i identificar allò que se’n diu una relació, una convivència tòxica, no una convivència entre iguals, sinó una relació de subjugació, de sotmetiment d’un / una a l’altre.

Anna Oliver. Imatge extreta de la xarxa. Ara caiem que, entre aquesta fotografia i la portada del llibre hi ha alguns elements en comú…

Però Anna no dóna al seu públic lector les claus per resoldre el conflicte, no en facilita una solució unívoca i infal·lible. L’autora hi exposa, planteja i obri camins, vies de relació, traça línies narratives que els lectors i les lectores poden anar escollint, a l’estil dels llibres de “Tria la teua pròpia aventura”, perquè la consciència a l’hora de prendre decisions i la pròpia capacitat de decidir i d’actuar de cadascú és tant o més important com les decisions que aquest algú pren.

Triar la manera de viure amb algú, replantejar relacions, reconduir-les o aturar-les a temps hauria de dependre, exclusivament, de la decisió de cadascú, o no…? I si ens equivoquem, sempre hi ha, afortunadament, la possibilitat de corregir. O no…? Però en la vida del dia a dia, i en la manera d’entendre aquestes relacions entre adolescents i joves, quines marques, pistes, senyals hi ha que ens indiquen que alguna cosa no funciona bé? Ho tenen (ho tenim) quasi tot en contra: la publicitat, els estils superficials i apressats de vida, l’empobriment en la manera de comunicar-nos, la societat de consum, la conveniència a perpetuar estereotips de submissió en la dona… Les pors i les inseguretats que la pròpia societat i els qui la “dirigeixen” ens imposen, la tendència al conservadorisme… Ufff… No acabaríem mai!

Públic en la presentació de Parlem d’amor? Tu tries, a la Casa de Cultura de Burjassot, el dia 16 de febrer de 2017.

Tenim encara, a pesar d’això, possibilitats i criteris per aconseguir que la  confiança i el respecte entre iguals siga el que marque i caracteritze una relació sana de parella? Sí, segons la tenacitat d’Anna, i segons el convenciment amb què presenta aquest llibre on s’aposta per les relacions que fan créixer i pel treball a favor de l’estima, però sense renunciar a la pròpia llibertat.