«O: Llibre d’hores és un bell artefacte que pot arribar a commoure»
Edicions 96 llança, com a novetat editorial, un bell llibre on imatge i paraules conviuen en un equilibri impecable. O: Llibre d’hores és una simbiosi artística entre el pintor Pere Salinas i el poeta Joan Navarro; un treball a quatre mans que ja té precedents en llibres anteriors. Ara, el nou llibre naix d’un quadern de pintures de Pere Salinas intitulat O, que provocaran una sèrie de poemes —Llibre d’hores—, en què Joan Navarro reflexiona sobre la relació entre la pintura i la paraula, el problema de la mateixa escriptura i les seues capacitats comunicatives…, i on deixa palès que el discurs pictòric de Pere Salinas és per al poeta Navarro una font inesgotable per a la construcció del seu discurs poètic.
Els poemes s’hi presenten traduïts a cinc llengües: portuguès, per Joan Navarro & Veronika Paulics; francès: Dolors Català; italià: Beppe Fiorelli; espanyol: Joan Navarro; anglès: Pilar Segarra. El disseny i la maquetació del llibre s’ha realitzat a espai paco bascuñán-disseny gràfic.
Què és O: Llibre d’hores?
Hauríem de parlar primer d’O, per un costat, i per un altre de Llibre d’hores, i després de tot el conjunt. O és un quadern de pintures que Pere Salinas, com si picat pel llamp, va realitzar en només cinc dies. Com ell mateix afirma, «O neix del record d’un poema de Joan Navarro titulat “Els vèrtexs de la O”. Aquest títol posà en marxa la recerca plàstica de tot el que podia donar una “O” a través d’un treball on no participés la raó ni la meditació. Un buidatge des de l’inconscient. El resultat fou “O”, un conjunt de seixanta-set dibuixos realitzats sobre un petit quadern.»
A partir, doncs, d’aquests materials plàstics vaig construir un conjunt de petits poemes, com els salms o les pregàries d’aquells devocionaris medievals, on reflexionaria, però, sobre l’escriptura, la pintura, el mateix poema…
Tot i ser entitats autònomes, Llibre d’hores no hauria arribat mai a veure la llum sense O, que serà qui l’empenyerà a l’existència. Però O: Llibre d’hores és alguna cosa més que la suma de les seues parts que el constitueixen, i d’això s’adonarà aviat el mirador-lector. Podríem dir que O: Llibre d’hores és un bell artefacte que pot arribar a commoure.
35
Traçar les ombres transparents damunt l’arena.
Refer el dibuix, repetir-lo. Perfilar després, no
l’ombra, no el seu nom: el repòs de l’aire, les
escates del peix que remunta el riu de la llum,
la mateixa llum que ja no és llum en dibuixar-la.
Pintura i poesia són dos llenguatges que conflueixen sovint en una obra artística. Què us fa pensar que aquesta simbiosi pot resultar interessant per al públic receptor (el que mira i el que llegeix)?
Molt sovint les imatges han estat utilitzades per «il·lustrar», entre altres coses, poemes. En aquest llibre, com en el nostre anterior, Grafies·Incisions, és el poema el que il·lustra la pintura. És el poema qui s’endinsa en el bosc de la pintura que ja tenia prèviament una vida pròpia. I, possiblement, allò que desperte l’interès del espectador-lector siga aquest desig del poema d’esdevenir pintura. Que siga aquest fet el que l’obligue a intervenir-hi, a implicar-s’hi, a construir ell mateix O: Llibre d’hores.
És fàcil per al poeta aconseguir l’equilibri entre la imatge visual, molt més sensitiva, i les paraules, que són més bé el resultat d’una reinterpretació mental?
L’equilibri el posa el lector, i també el desequilibri. I no està clar que veure no siga interpretar. El resultat de veure és allò que passa pels filtres del nostre maquinari cerebral que conforma allò que percep, i el resultat serà un constructe mental que verbalitzarem o, si més no, ho intentarem fer. I és ací on pot entrar certa pintura i certa poesia com intent d’expressar l’inexpressable.
61
Ara em mostres els materials del temps, els
tremolors dels seus indrets, el circuit per on
s’extravia l’equilibri que ha de venir. Fixa’t,
em dius, i assenyales amb l’índex el desert i
la travessia, la terra encesa, l’aspre mirar de
la mirada, no l’ull: el fet inexorable.
La pintura pot arribar a esdevenir una font d’ajuda en la construcció d’un discurs poètic? I en la interpretació de l’obra, en conjunt, per a la persona que llegeix els poemes?
Pense que, més que font d’ajuda, la pintura pot arribar a ser simplement font, la que pot fer sorgir el discurs poètic. Malgrat que el poema puga maldar per esdevenir pintura, no està clar que ho puga aconseguir. I pel que fa al paper de la pintura en la interpretació del poema, diria que aquesta pot il·luminar el que ella mateixa ens vol dir a través dels ulls del poema. I com afegeix Pere Salinas, «en tot cas, la recepció plàstica o poètica sempre serà una interpretació personal, que pot donar enfocament i reforç o ampliar-se i obrir el ventall interpretatiu.»
Si teniu ocasió i us ve de gust conèixer el llibre i els seus autors en directe, aquestes són les presentacions programades per al mes de novembre. La més immediata, el pròxim dia 5 de novembre, a Ca Revolta de València.
96milmotsmés 