Passos lleugers és més que un espectacle teatral de sensibilització contra la violència cap a les dones. És una nova eina de promoció de la igualtat entre homes i dones que consisteix en un espectacle teatral, un debat amb el públic, un llibre i una campanya d’Amnistia Internacional. Passos lleugers forma part d’un extens projecte de repercussió internacional que es duu a terme des de fa set anys a Itàlia, i també a França, Regne Unit, Alemanya, Estats Units, Japó i Marroc.
Text i direcció: Dacia Maraini
Traducció: (valencià) Iban Leon Llop, (castellà) Belén Díez Coderque
Interpretació: Rosana Pastor, Maribel Bravo, Pau Pons, Anna Marí, Pau Gregori, Josep Valero i Daniel Tormo
Disseny gràfic: Josep Valero
Llum i so: Calotronik S.L.
Col·labora: Amnistia Internacional, Edicions 96
Per Anna Rossell
De vegades allò més genial es basteix amb els materials més senzills. Aquest és el cas de Passos lleugers, una breu, però densa i temàticament profunda peça teatral de l’escriptora italiana Dacia Maraini (Fiesole, Itàlia, 1936), que coneix tots els gèneres literaris i és considerada l’escriptora italiana actual més prestigiosa i traduïda arreu del món.
Maraini, que es va estrenar com a dramaturga en la dècada dels seixanta del segle passat i va fundar amb altres escriptors i escriptores la companyia Teatro del Porcospino —nom que suposa tota una declaració programàtica d’intencions—, ja havia manifestat en els anys setanta la seva especial sensibilitat per la temàtica de la dona: l’any 1973 va ser cofundadora del Teatre de la Maddalena, gestionat i dirigit per dones. I el que tracta Passos lleugers és un tema candent en la nostra societat, que arrossega fa mil·lennis l’estigma patriarcal com una herència maleïda, vigent encara.
La traducció de l’original italià és d’Iban L. Llop. Podeu accedir al llibre des d’ací.
Basant-se en «testimoniatges de dones encara presoneres a causa de la discriminació històrica i familiar», Maraini confegeix una mostra panoràmica de la violència a què tantes dones arreu del món es veuen sotmeses per raons socioculturals-religioses i/o econòmiques, venudes pels seus familiars com una mercaderia menyspreada, o bé víctimes d’agressions per part de les seves parelles, que des de la infantesa han viscut immerses en una espiral de maltractaments i/o són fruit de l’educació masclista.
Passos lleugers ens permet acostar-nos a la història personal de vuit dones —Lhakpa, Aisha, Carmelina, Civita, Juliette, Amina, Teresa i Viollca— en un ventall geogràfic prou ampli com perquè el públic no caigui en la temptació de pensar que el que veu i sent a l’escenari és una lacra localitzada en un racó concret del planeta. No, Maraini deixa ben clara l’extensió generalitzada del mal. Les protagonistes són d’arreu: del Tibet (vivint a Xina), d’Algèria, d’Itàlia (dues de les històries), de Bèlgica, de Nigèria, de Mèxic (vivint a Califòrnia) i d’Albània. L’equilibri, geogràficament ben distribuït i cronològicament contemporani, està ben sospesat per l’autora, que situa excepcionalment dues de les històries a Itàlia, una d’elles en temps de la Segona Guerra Mundial, per incloure les violacions tristament recurrents en tots els conflictes bèl·lics per part de tots els fronts, i per donar protagonisme també a un moment històric diferent de l’actual.
Tècnicament el registre teatral més escaient a aquesta intenció panoràmica és l’èpic, una forma vanguardista dels anys vint del segle passat, que van desenvolupar els dramaturgs alemanys Piscator i Brecht. L’obra, composta per vuit quadres independents —hi traspua l’herència del teatre expressionista—, narra, més que no pas deixa veure a través del diàleg teatral, les vuit històries de les dones a partir de personatges formats per les protagonistes víctimes de la violència, per alguns familiars que la corroboren o que l’exerceixen i per representants d’institucions humanitàries que recolzen les víctimes. El registre emprat és èpic-narratiu i només en dos dels casos es desenvolupa un diàleg d’una certa llargària. El que llegim en el guió (i ens imaginem a l’escena) és una realitat propera que espaordeix per la quotidianitat de la seva cruesa, un capteniment vers la dona sovint infinitament pervers pel fet que prové de creences religioses profundament arrelades en la societat, pel caprici d’un individu trastornat per una educació encara de flagrant vigència en les societats suposadament desenvolupades i una indefensió esfereïdora d’aquelles que es veuen violades, profanades, apallissades, desfigurades, perseguides, torturades i humiliades, i han de viure sempre amb la por constant de tornar a ser sotmeses al mateix suplici pel fet d’haver nascut dones. Aquesta obra és un crit contra aquests fets i contra aquesta indefensió i res millor que el format teatral per remoure les consciències i per sensibilitzar sobre unes situacions i una desigualtat que mai enlloc haurien d’haver estat possibles. Clou l’obra un preciós poema anònim africà, recollit i adaptat per Dacia Maraini, que és un bell cant a totes les víctimes femenines de l’exclusió i de la violència.
L’estructura de l’obra és senzilla. Només molt excepcionalment hi ha alguna acotació teatral molt breu i l’advertiment de l’entrada de la «Música», que, sistemàticament al principi de cada història, indica el començament d’un nou quadre (d’una nova història). No hi ha actes ni escenes. Les vuit històries, numerades, se succeeixen en un sol fil narratiu. Passos lleugers inaugura la col·lecció «de 6 a 96» d’Edicions 96: «un crit punyent que naix des del més profund de l’ànima i que a poc a poc s’obri camí fent enrogir de vergonya la societat.»
Passos lleugers és una obra de la més flagrant actualitat; és, doncs, una obra necessària. La peça està ben plantejada tant temàticament com dramatúrgica, és una obra que recomano a tothom de llegir. Seria ben vinguda la seva representació en els teatres de petit format d’arreu del país —n’hi ha prou amb un elenc de poques actrius, o actors, i no és necessari un desplegament tècnic d’envergadura—. (1) És, a més, una obra més que aconsellable per ésser representada en instituts de secundària i més encara pel propi alumnat.
(1) Amb permís de l’autora de l’article, remetem al vídeo amb què hem encapçalat l’entrada, de la companyia teatral Crit, l’existència del qual desconeixia Anna Rossell en el moment de redactar aquest text.
96milmotsmés 