En el Dia del Llibre, amb Didín Puig sempre en la memòria

Didín Puig i Grau (Guadassuar, 1927-Benimodo, 2019) fou periodista, escriptora, activista cultural, una amant del seu —i nostre— país, i una defensora indoblegable de les llibertats. «Padrina de la Nova Cançó al País Valencià», com la defineix Violeta Tena en aquest article d’El Temps. El seu compromís cívic la va fer mereixedora de la Distinció de la Generalitat Valenciana al Mèrit Cultural 2017.

Fotografia: Prats i Camps

En els últims mesos de vida, va treballar endreçant, de cara a una futura publicació, la correspondència que havia mantingut amb un dels tres nets francesos, de nom Olivier, on Didín li explicava diverses vivències relacionades amb la postguerra i el franquisme, i com va ser la seua lluita per la llibertat democràtica, del País Valencià estant. El llibre, de l’edició del qual s’ha encarregat la seua filla Florència i Empar Bria Pelufo, es completa amb comentaris de Natxo Escandell que ajuden a contextualitzar les cartes, sobretot de cara als lectors joves que no van viure el règim franquista. El publicarem molt prompte a Edicions 96, amb el títol de Cartes a Olivier, i el subtítol I tu què feies per a ser antifranquista, i amb il·lustracions de Pau Àlvarez López.

Esbós d’una de les il·lustracions del llibre Cartes a Olivier, de Didín Puig.

Reproduïm a continuació una de les cartes. Una mostra de fraternitat, de solidaritat i d’amistat per sobre de discrepàncies ideològiques. I una bona prova de la destresa i la gràcia que caracteritzen l’escriptura de Didín Puig.

Carta 7

A Benimodo, als anys 40, els xiquets jugaven al carrer i els joves passejaven volta amunt, volta avall pel carrer Major. En aquest carrer hi havia el casino del poble, on treien a l’estiu tauletes i cadires al carrer, i també treien una ràdio, una de les poques ràdios que hi havia al poble. A l’hora en punt, a tota veu emetien les notícies des de Radio Nacional, i després del «Viva Franco»i «Arriba España» sonava l’himne i tots, xiquets i grans, dempeus i braç en alt fent el saludo o, en cas contrari, estaven citats al dia següent a l’Ajuntament i els imposaven una multa, com a mínim.Jo intentava calcular el temps per a desaparèixer del carrer Major abans de l’himne, però no sempre me’n sor-tia. Recorde que un dia parlant amb dos amics començà l’himne. Els dos em miraren i un d’ells, rient-se, va dir-me: «Hui no pots escapar-te d’alçar el braç». Però abans que jo l’alçara continuà: «Passa darrere de nosaltres i et taparem». Va ser una sorpresa per a mi. Era evident que m’havien observat. Segurament algú més també ho sabria, però el més important era que els dos eren de famílies molt distintes a la meua. Eren adictos al régimen, és a dir, molt franquistes, i tingueren eixe detall amb mi. No ho he oblidat mai, encara ho recorde i ho recordaré sempre. Gràcies Pepe, gràcies Luis.

Plaça de Benimodo reproduïda en tinta per Pau Àlvarez López.

Didín era feliç quan estava envoltada de llibres i de xicalla. Aquests dies d’abril, en què en unes altres circumstàncies hauríem celebrat el Dia del Llibre, Sant Jordi, i també la Fira del Llibre de València, la tenim especialment en el pensament. És per això que li hem volgut dedicar aquest record i que ens fa goig compartir amb vosaltres un vídeo que es va gravar, precisament, durant la Fira del Llibre de l’any 2016, on Manolo Gil, editor i home compromès amb la cultura del País també, va entrevistar aquesta dona excepcional amb motiu de la presentació del llibre I tu què en saps. Dels dinosaures de Morella a les salines de Torrevella, publicat igualment a Edicions 96.

Moltes gràcies per tant, estimada Didín.

‘Sal de mar’ i ‘Quadern de la Vall’, els llibres guanyadors del Certamen Marc Granell Vila d’Almussafes 2019

Estava previst haver-los presentat avui, divendres 17 d’abril, a Almussafes, en una cerimònia on s’haurien donat a conèixer també els títols guanyadors de l’edició de 2020, la vint-i-sisena, del certamen poètic que porta el nom del poeta valencià tan estimat en aquesta casa (i en tantes altres cases, per sort!). Esperem poder celebrar aquest acte quan les circumstàncies ho permetran. El que sí que podem oferir-vos ja és uns tastets dels dos llibres guanyadors (i dels seus autors) de la passada edició, la de 2019: Quadern de la Vall, de Gregori Royo Bello, en la modalitat de valencià; i Sal de mar, d’Amadeo Laborda, en la de castellà. Aquest, malauradament, publicat de manera pòstuma.

Gregori Royo Bello (Montalban, Terol, 1963). Els seus primers escrits literaris s’emmarquen dins del camp de la narrativa negra, on va signar amb el pseudònim d’Andrea Robles (Gregori Royo i Maite Enrique).

Si sou coneixedors de les comarques centrals valencianes, detectareu de seguida que aquesta «Vall» del títol és la de la Gallinera (la Marina Alta), i el motiu de portada correspon a la imatge icònica de la Serra Foradada (la Foradà) que vigila amb el seu ull solar aquelles contrades precioses. Tenim ganes que arribe el moment de poder celebrar, amb l’autor, l’aparició d’aquests poemes, en aquella Vall volguda que els ha inspirat.

8. SOPAR VORA LA LLAR

I molem, arrenquem, aixafem
Aquesta terra que amb res es barreja
Anna Akhmàtova

Des que tens memòria ha estat la taula parada. Se t’hi
ofereixen la terra, amb la seua floració mengívola. El foc
s’hi representa, però saps que calfa tot i que no està, amb
la seua flama, el tió i la brasa. D’on ve, doncs?, preguntes.
De l’abraçada dolça de la terra et diuen, d’on tot es cou
i s’escudella. I te n’emportes, de regal, la resposta, un
lluminós adob per a la vida.

* * *

9. CIRERES EN L’ARBRE

Ajuntava les mans per fer oració,
tot dient per a ell mateix: «Queda la terra!»
I alçava la mà com si hagués sembrat
Johannes Robert Becher
T’han coronat de sang. Saber d’on ve el flux vital no importa,
deixa’t dur pel misteri, i adora, abans de collir-les, la força
que empeny els vapors soterranis cap a l’aire i el sol que
les daura i les confita. Pren i menja. Combrega.

 

Amadeo Laborda (València, 1969-2019) va viure sempre unit al poble de la seua mare, Pedralba, una constant en la seua obra. Encara que la seua vocació literària ve de lluny, es va donar a conèixer com a novel·lista recentment, amb la publicació de La memoria de tu nombre (Lletra Impresa, 2017). Tristament, ens va deixar el passat mes de desembre, però, com els artistes, com els poetes vertaders, no mai del tot. Aquest petit far de la portada de Sal de mar, dissenyada per Josep Olaso, és una llumeta que hi mantindrem encesa per sempre a la seua memòria. I és que:

«Detrás de las montañas está el mar,
uno de playas inacabadas y naufragios a contrapelo.»

Com diu el seu bon amic Juli Capilla, en el text titulat «Amadeo: la vida y sus continuidades», que hi ha redactat a manera de pròleg: «Este libro es una prueba de su perdurabilidad, de su voluntad de vivir más allá de la muerte. Amadeo está con nosotros a través de las palabras. Leerlo es reivindicarlo y revivirlo, hablar con él a tientas, como susurrando, pero al fin y al cabo hablar. Dialogar con él como si estuviese presente. Quizás lo esté y nos interpela a cada instante con su mirada perfilada y convincente».

De Sal de mar és també aquest petit poema corprenedor:

Hay días en los que vuelves.
De pronto estás.
Retornas sin dolor, o sin aparentarlo.
Llegas a deshoras para dar vueltas por la casa
y rumiar el tiempo de las cenizas,
como hacen las vacas sagradas del recuerdo.

 

 

«Somnis animals: el cavall», d’Adrià Espí

 

La piscina rellueix. Està coberta per un llençol. En un extrem hi ha una dona. La cobreix el llençol. El cap li sobresurt entre el llençol. Sofreix. Esbufega. Crida. El llençol va agafant formes estranyes mentre la dona gemega. Alguna cosa no para de moure’s sota el llençol. Les formes se succeeixen: dinàmiques, veloces, originàries. A l’altra banda de la piscina hi ha dos homes que estiren el llençol. Ho fan amb ànsia i valentia, com si alguna cosa important estigueren fent. Mentrestant la dona crida. Ells estiren. Ella crida més i més. Cada cop més fort. Ells estiren més. Un dolor brutal li puja pel ventre. Ells han parat d’estirar. El dolor s’estén com un virus letal. Com letal és l’últim crit. El llençol s’ha tenyit de roig. Ella no es mou. Surt del llençol, molt prop de la banda on es troben els homes, un enorme cavall de pèl precís i color preciós. L’últim gemec d’ella coincideix amb les primeres passes veloces del cavall que, tot agafant embranzida, marxa lliurement.

 

Il·lustració de Martí Pavia

 

Aquest relat, entre els d’una trilogia de «somnis» forma part del recull d’Adrià Espí La bona vida (Edicions 96, 2019, amb pròleg d’Elies Barberà). Martí Pavia, autor de quatre il·lustracions incloses al llibre, ens ha regalat ara la que acompanya aquest «Somnis animals: el cavall», i li estem molt agraïts pel gest. Podeu seguir Martí al seu compte d’Instagram: @martipvp

Xavier Aliaga en va parlar, de La bona vida, en aquest article titulat «La bona-mala vida d’Adrià Espí», amb motiu d’una presentació entranyable on el periodista i escriptor va exercir de mestre de cerimònies, a La Repartidora de Benimaclet-València, el dia 23 del gener passat. Que prop i que lluny, tot allò!

 

Disseny de portada de Josep Olaso