Divendres 20, a les 20 hores, es presenta, a la Biblioteca Municipal de Gata de Gorgos, el llibre Dos-cents anys a l’ombra de la duquessa d’Almodóvar (Edicions 96), coordinat per Irene Ballester Buigues, doctorada en Història de l’Art i especialista en investigació aplicada, fonamentalment, als estudis feministes i de gènere. En l’edició del llibre han col·laborat els ajuntaments de Gata de Gorgos, Llíber i Xaló. Aprofitem l’avinentesa per publicar un text d’aproximació a la figura d’aquella aristòcrata valenciana, una il·lustrada culta del segle XVIII, molt desconeguda fins fa ben poc. Està extret de l’article «Petjades del temps, petjades de la memòria: la vida de Josepa Domènica Català de Valeriola, duquessa d’Almodóvar», que la mateixa Irene Ballester signa en aquest llibre col·lectiu que ara presentem.
L’any 2007 es publicava La duquessa d’Almodóvar: vida d’una noble aristòcrata valenciana a la fi del segle XVIII (Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta i Ajuntament de Xaló). Per primera vegada, un llibre sobre l’enigmàtica figura —en aquell moment— de Josepa Domènica Català de Valeriola, l’última descendent dels Català de Valeriola, duquessa d’Almodóvar i baronessa de Xaló, Llíber i Gata, de qui poc se sabia. Set anys després (2014) es va commemorar el dos-cents aniversari de la seua mort mitjançant diferents esdeveniments i sobretot mitjançant una nova publicació que parteix de la seua figura. Rescatar-la de l’oblit i conèixer la seua tasca i petjades històriques, són l’exemple clar que les dones no hem gaudit, al llarg de la història, la igualtat anhelada perquè el silenci sobre aquestes renovadores figures és una mostra que les dones hem romàs en els marges.
Retrat de Josepa Domènica Català de Valeriola, duquessa d’Almodóvar, pintat per Vicent López. Portada del llibre coordinat per Irene Ballester Buigues.
En el moment de la publicació del primer llibre sobre la duquessa d’Almodóvar, malauradament no poguérem posar rostre a Josepa Domènica Català de Valeriola encara que sabíem de l’existència d’un retrat gràcies a un document d’instrucció pública del 20 d’octubre de l’any 1849 en el qual el comte de Castellà sol·licita a la testamentaria benèfica el seu dret d’adquirir el retrat de sa tia, la duquessa d’Almodóvar i el del seu oncle, el comte de Carlet: «En vista de la misma solicitud que me ha dirigido el Sr. Conde de Castellá sobre su deseo de adquirir los retratos de su tía la excelentísima señora duquesa de Almodóvar y de su tío el conde de Carlet».
El retrat que Vicent López pintà de Josepa Domènica Català de Valeriola ens parla de la seua senzillesa a partir de la qual en podem entendre la vida i el seu testament, ja que cap joia l’engalana, a diferència d’altres retrats contemporanis també pintats per Vicent López com el de la duquessa de Nájera pintat cap a l’any 1795 o fins i tot el del seu oncle Joaquim Antoni Castellví i Idiáquez pintat un any després. Una mà damunt del que probablement és un escriptori també ens parla de la seua intel·ligència i de la seua cultura i d’un espai reservat per a conrear-la. La seua mirada, viva i oberta, ens transmet la seua valentia, la seua ferma convicció i la seua presència com a dona il·lustrada a la València del segle XVIII enfrontada a llegendes que l’envolten de misogínia.
Església de Xaló, una de les tres poblacions de la Marina d’on Josepa Domènica Català de Valeriola fou baronessa. «El 30 de juliol de l’any 1831 finalitzà la construcció de l’església de Xaló, una de les principals finalitats de la testamentaria benèfica. Encara que ha romàs en el record de part de la població de Xaló que la duquessa d’Almodóvar tingué moments d’enfrontament amb els seus habitants, hi ha una llegenda oral curiosa, lligada a la mateixa construcció de l’església. Una font oral que encara circula entre la població de Gata de Gorgos, considera que Josepa Domènica Català de Valeriola s’enfadà amb la gent d’aquesta població, motiu pel qual decidí construir l’església més bonica de la baronia a Xaló i no a Gata de Gorgos.»
L’any 2007, quan es publicà el primer llibre sobre la vida de Josepa Domènica Català de Valeriola, la duquessa d’Almodóvar, concloguérem que fou una dona culta del temps de la il·lustració i educada en el millor dels ambients. Una dona avançada al seu temps però també una víctima d’aquest temps en un període complex, de transició entre l’absolutisme i el liberalisme, com foren els inicis del segle XIX quan ella mor. El procés que donaria lloc a l’estat liberal s’havia ja iniciat amb les guerres napoleòniques i a partir de l’any 1820 serien suprimits els privilegis feudals de la noblesa com les majordomies i els vincles de sang que permetrien la circulació lliure de la terra. Josepa Domènica Català de Valeriola viu els inicis de la crisi de l’Antic Règim i per què no, també pogué estar influenciada pel nou esperit liberal vinculat al progrés i oposat al despotisme. Mentre ella viu es produeix la independència dels Estats Units, la Revolució Francesa i a Espanya, dos anys abans de la seua mort, la Constitució Liberal de 1812 es presenta com a l’eix principal per al canvi. Malauradament la Inquisició no li permeté, a Josepa Domènica Català de Valeriola, heretar del seu oncle, el I duc d’Almodóvar, llibres propis del liberalisme francès com Las obras morales de Diderot o El genio de Montesquieu, dos dels principals dirigents de la Il·lustració que creuran en l’evolució i en el progrés. Però segurament sí que en pogué gaudir mentre fou educada pel seu oncle. Aleshores els canvis que estaven produint-se a la fi del segle XVIII i durant els inicis del segle XIX no foren estranys per a Josepa Domènica Català de Valeriola.
Palau dels Català de Valeriola, a la plaça de Nul·les de València. Actualment, seu de la Conselleria de Presidència.
Per a la duquessa d’Almodóvar, els seus hereus i hereves són els seus vassalls i vassalles, de les poblacions d’on ella és senyora o posseeix terres. Amb aquesta decisió es desprèn de tots els seus lligams familiars i històrics que tants problemes al llarg de la seua vida li havien ocasionat, simplement per ser dona. Aquesta és una actitud rebel davant de la norma, davant del principi medieval regit per la qualitat de la sang, el qual considerava que les dones eren una degeneració física de l’ésser humà com ho establia la filosofia grega. Josepa Domènica Català de Valeriola no oblidà mai les dones, ja que mentre l’obligació d’escoles per a xiquets i per a xiquetes no serà efectiva fins a 1857 amb la coneguda com a «llei Moyano», ja deixà per escrit, en el seu testament l’any 1804, que les escoles a les poblacions d’on ella era senyora també havien de ser per a xiquetes. La coeducació, és a dir, l’educació igualitària per a xiquets i per a xiquetes no arribarà fins a la II República, perquè per a un estat democràtic era necessari una població alfabetitzada, i foren les mestres republicanes, dones modernes i avançades, durament castigades pel franquisme, les que per primera vegada parlaran en les aules de la llibertat de les dones, de l’autonomia i del dret a decidir sobre els nostres cossos, demandes que encara, en la pràctica, continuen sense resoldre.
96milmotsmés 