Monthly Archives: Desembre 2012

BON ANY, AMB UN GRAN SOMRIURE

Benvolguts amics i benvolgudes amigues d’Edicions 96, que ens heu acompanyat durant tot aquest any, i que continuareu al nostre costat donant-nos suport i motius per a encarar amb il·lusió l’any 2013 que estem a punt de començar:

Tot l’equip que fem Edicions 96 dibuixem per a vosaltres un gran somriure, per a encarar l’any nou amb energia i amb coratge. I perquè estem convençuts, i convençudes, que és la millor manera de seguir fent camí plegats, amb optimisme i amb creativitat.

Il·lustració de Sandra Ortuño, per al poema "El burro Josep Lluís", del llibre Música, poeta!, d'Ángel Gavara

Il·lustració de Sandra Ortuño, per al poema “El burro Josep Lluís”, del llibre Música, poeta!, d’Ángel Gavara.

I volem compartir amb vosaltes aquest text que l’amic i poeta de la Vall d’Uixó, Josep Lluís Abad Bueno, va redactar amb motiu de la presentació del llibre Música, poeta! Versos, cançons i altres lliçons, i que molt amablement ens ha cedit per a reproduir-lo ací. És llarg, però ens agrada tant que el reproduïm tot complet. Vosaltres llegiu-lo de la manera que més us abellisca.

Tal com afirma el poeta i dramaturg T. S. Eliot, la música que pot proporcionar la poesia no existeix separada del vers escrit i llegit, de la mateixa manera que no podem llegir un poema desproveït de significat. Sí que podríem dir que aquest poemari infantil conté aqueixa musicalitat necessària per gravar-se en les neurones, la qual cosa accelera la comprensió –com si es tractés d’un joc– al mateix temps que l’aprenentatge.

Miquel Ferrandis (personificació en el món real del nom literari Ángel Gavara, a l'esquerra) i Josep Lluís Abad, en un moment de la presentació de Música, poeta! a la Vall d'Uixó.

Miquel Ferrandis (personificació en el món real del nom literari Ángel Gavara, a l’esquerra) i Josep Lluís Abad, en un moment de la presentació de Música, poeta! a la Vall d’Uixó.

Ens emocionem amb certs poemes per la música submergida i el ritme que contenen: rimes assonants que, sense adonar-nos-en, fan que ens fixem en allò que descriu l’autor. Un poema exemplar d’açò que us explique és “El burro Josep Lluís”. A mi, que sóc un xiquet de 52 anys, m’emocionà des del primer moment que el vaig llegir. Ja siga perquè conté el meu nom, o ja siga per la forma tan senzilla d’explicar-nos una història on existeix una intenció pedagògica de subversió de papers/rols, em captivà.

EL BURRO JOSEP LLUÍS

Tinc un gos en el corral
que sap tocar la simbomba
i un conill de morro blanc
que canta i salta a la comba.

També un lloro xarrador
que viu dins d’una guitarra
i una tortuga marró
que menja pa i botifarra.

Ha sentit algú parlar
del burro Josep Lluís?

El burro Josep Lluís
sap anar en bicicleta,
és campió de parxís
i professor de trompeta.

Qui diu que els burros són burros?

Quan un poema ens emociona, és que ha significat alguna cosa per a nosaltres i des d’aquest moment forma part de la nostra vida; caminem, treballem, cantussegem, estudiem, llegim o netegem la casa i la música de les seues paraules ens acompanya sempre; forma part de nosaltres, dansa als nostres llavis i encén un foc interior, la llar esperançada. I això és el que vol l’escriptor, que el poema siga amb nosaltres, com l’alè, com el batec, vida pròpia i nostra.

Miquel Ferrandis signant un dels seus llibres a una admiradora...

Miquel Ferrandis signant un dels seus llibres a una admiradora…

Hi ha individus la ment dels quals cavil·la molt poc i creuen que escriure per a infants és d’allò més fàcil. Com diu Eliot, la música de la poesia ha de ser una música latent en el llenguatge ordinari del seu temps i com que el públic a qui va adreçat és dels més exigents, cal provocar reaccions de sorpresa, de força, de ràbia o de tendresa, aspectes aconseguits per Miquel en aquest llibret. Miquel ha estat fidel al seu temps i ha emprat un llenguatge actual i viu que qualsevol dels nostres xiquets captarà a la primera. Lleial al material amb què ha treballat, ha parat l’orella a la seua música interior i ens ha fet unes melodies harmòniques que faran les delícies dels lectors, siguen nens, joves, pares o majors. Poemes que, bé si són llegits, o bé si són cantats, ens han de divertir i fer estimar el món que ens envolta. Amb la poesia no es guanyen molts diners; però ningú no ens ha de dir que això és la fi de la vida. Els poetes i escriptors tenim una gran responsabilitat en fer respectar i estimar la nostra llengua, sovint tan maltractada i de la qual s’avergonyeixen vertaders analfabets amb grans responsabilitats polítiques. I ja sabeu que la llengua no és un assumpte per trivialitzar-lo mitjançant una burda política de comerciantets. La llengua és una carta de presentació de les persones, és la forma més natural que els animalons humans tenim d’expressar propostes, projectes, desitjos i emocions; cal venerar-la i valorar-la amb serietat, car al seu darrere existeixen persones lliures, que pensem, creixem i millorem la nostra naturalesa tot cercant la veritat i acceptant els altres.

La mare de Josep Lluís va recitar un poema, juntament amb alumnes de Miquel, a la Biblioteca Pública de la Vall d'Uixó.

La mare de Josep Lluís, Maruja Bueno, va participar en la recitació final d’alguns poemes, juntament amb alumnes de Miquel, a la Biblioteca Pública de la Vall d’Uixó. És molt bona recitadora, per cert. Ja sabem que es diu allò de “no es furta, que s’hereta…”.

Per exemple, escolteu: en la nostra llengua s’engronsen les oronetes pels carrers, les camises del cel canvien de colors, mentre Cipriano cou el pa i la veïna trenca molletes per als pardalets; en la nostra llengua els núvols ens ploren, els pares ajuden a fer els deures als seus fills, els arbres es pentinen els cabells mentre el vent xiula a l’hivern i els llamps encenen d’esperança les tempestes més fosques… En la nostra llengua es desempereseixen els lliris a la primavera, la mare ens neteja la carn i el cor, també ens agombola en somnis. En aquesta llengua en què us parle festegem l’amor i el carter o cartera ens duu la veu de l’estimat, contem els caixons de taronges, maleïm l’abús i explotació dels animals i persones, comprem l’oli, el pa, la sal; i pesem els quilograms d’aquesta darrera tristesa social. Però no hem de caure vençuts, no… Amb la llengua hem de fer constància d’aquesta vida que ens pertoca.

La tasca del poeta no es únicament i exclusiva la d’efectuar una revolució en el llenguatge. També cal omplir-lo de futur. Perquè tots els qui m’escolteu podeu emprar la vostra veu per construir nous àmbits d’innocència, justícia i esperança… A poc a poc, dia a dia, amb la mateixa paciència que el sol i la lluna, ens acompanyen. Un món on els nostres xiquets i xiquetes creguen i canten que els seus pares i majors els hem deixat un món on val la pena respirar i viure, sentir-se responsables i solidaris.

XXX, SSS, Miquel, Josep Lluís i Dolors Pedrós, a la presentació de la Vilavella, seu de RRRR

Començant per l’esquerra: M. Victoria Martínez (regidora de cultura), José Luis Jarque (alcalde), Miquel Ferrandis (autor), Josep Lluís Abad (presentador) i Dolors Pedrós (editora), a la presentació de la Vilavella del dia 14 de desembre.

Gràcies, Miquel per utilitzar el teu temps en una empresa tan efímera, però necessària i bella, com és l’univers màgic de les paraules, senzilles, però sentides des del cor.

Bell mestre, que les muses i aquesta responsabilitat generosa t’acompanyen sempre! Que nosaltres puguem gaudir per molts anys d’aqueix temps on el teu esperit creatiu i fort ens convertisca en éssers més amables, humils i responsables!

Josep Lluís Abad i Bueno, la Vall d’Uixó, i la Vilavella,
12 i 14 de desembre de 2012, a punt d’obrir l’hivern, quan emigren les oronetes.

Anuncis

EL MESTALLA DE PUCHADES, I EL D’ESTELLÉS

Per accedir a l’estadi de futbol, el del València CF, s’havia de creuar, en els primers anys, la séquia de Mestalla. Antoni Puchades, Tonico, hi jugà com a centrecampista tot el temps que durà la seua carrera futbolística, des de l’any 1946 fins al 1958. Va nàixer a Sueca el 1925.

Una de les pàgines del llibre Puchades. Tonico vol ser futbolista, amb text de Josep Franco i il·lustracions de Laura Granell

Una de les pàgines del llibre Puchades. Tonico vol ser futbolista, amb text de Josep Franco i il·lustracions de Laura Granell.

Vicent Andrés Estellés va nàixer a Burjassot l’any 1924, i va viure al barri de Mestalla de València, al carrer Misser Mascó, durant una part de 1957 i tot el 1958. Ho sabem gràcies a les indagacions valuoses de Jordi Oviedo, un coneixedor de primera mà de l’arxiu personal d’Estellés. Des del pis del núm. 17, propietat del diari Las Provincias, on Estellés exercia el periodisme, escrigué, de segur, l’últim poema de L’inventari clement de Gandia que acaba de veure la llum. També molts poemes de Llibre de meravellescronològicament vinculats –assegura Jordi també. L’hem citat diverses vegades, aquest “Educadament, Misser Mascó, 17”, però què hi farem, si l’ocasió ho torna a requerir?:

En Misser Mascó, 17. Al costat de Mestalla.
Enfront hi ha l’Albereda i, més avant, el riu.
Des d’on escric es veuen les palmeres més altes.
Des d’on escric es veuen, primerament, llençols.
Quan es mou un poc d’aire es veuen les palmeres,
verdes, entre un parell de llençols commoguts.
Quan la riuada, es veia, des d’ací l’agonia
d’un parell de cavalls nugats en un estable.
Els dies clars es veu, a l’esquerra, la mar.
La mar entre terrasses, feta a trossos de vidre.
A l’horabaixa dóna certa serenitat.

L_INVENTARI_CLEMENT

La foto de la portada, cedida per l’Arxiu Històric de Gandia, correspon a la plaça de les Escoles Pies de la ciutat, i no al barri de Mestalla de València. Però és, aproximadament, de la mateixa època en què Estellés redactava el poema dedicat al seu domicili, del carrer Misser Mascó.

Dijous dia 13, mentre explicàvem al C. M. Rector Peset de València les peripècies que han envoltat la publicació de L’inventari clement de Gandia, es presentava, als locals de l’Agrupació de Penyes Valencianistes de Mestalla, Tonico vol ser futbolista. I, practicant un salt cronològic, ens vingueren a la memòria, allà a la sala de la Muralla del Peset, aquells versos de Ciutat a cau d’orella, que Estellés escrivia quan Puchades era “el colossal futbolista dels cabells d’or viu” (Josep Franco dixit), segons els quals la “joia del carrer” era…

“[…]els crits,
–Gol! Gol!–
dels infants que jugaven
al futbol en sortir de l’escola…

SAMSUNG

A la taula presidencial, d’esquerra a dreta: David Cogollos, vicepresident de l’Agrupació de Penyes Valencianistes; Josep Franco, autor (declaradament culer, aiiii…); Lluís Pedrós, representant d’Edicions 96; i Bernardo Simó, secretari de l’Agrupació.

GANXO I LES PUCES PUNXOSES DESEMBARCA A PROA

Ganxo i les puces punxoses és un dels últims títols publicats en la col·lecció “Bressol de Lletres”. Fa unes setmanes se’n féu una presentació a la llibreria Proa de Barcelona, per part de l’autor del text, Artur Hernàndez, i de la il·lustradora, Neus Moran, que inaugurà alhora una mostra dels dibuixos en aquest Proa Espais, i que s’hi ha mantingut fins a principis de desembre. Anna Bassols s’encarregà de contar la història del gat Ganxo al públic assistent.  A continuació, Neus ens ho conta, als qui no hi estiguérem, en aquesta petita crònica.

neus_pdf

Text: Neus Moran i Gimeno

Al principi, ja us imaginareu, ens neguitejava la idea d’arribar amb un llibre per a primers lectors ple dels mots de l’Horta a una de les llibreries més importants de Barcelona especialitzada en llengua catalana. Però no! la vida està per esvair dubtes i Proa, al ple centre de la ciutat, ens va obrir la porta de bat a bat, deixant-nos la sala d’exposicions, acollint-nos, oferint-nos tota l’ajuda necessària.

ganxo_i_puces

Exposició a Proa Espais, de Barcelona, a partir d’imatges de la il·lustradora Neus Moran, del llibre Ganxo i les puces punxoses.

El més difícil fou mantindre en secret com anava a ser el muntatge amb els esbossos, els originals i el mòbil del Ganxo puçós gegant que dóna la benvinguda a la sala i que portàvem tota la setmana dissenyant amb Josep, el meu company. El deixàrem enllestit la vespra, amb l’ajut del nostre amic Lalo, totalment a contrarellotge i batent rècords personals i de la pròpia llibreria: horeta i mitja i fet. Sí, fou talment com ho conte i ens n’anàrem a tractar de dormir el desfici fins al dia següent.

Llibreria Proa Espais

Curta ens fou la dormida i ens aixecàrem amb nervis: calia acabar de preparar-ho tot abans que arribaren Dolors i Neus Pedrós a la llibreria. Josep se n’anà a la feina sabent que, després d’haver treballat tant, s’ho perdria. Jo no, jo vaig viure i vore la cara d’elles només arribar-hi, quan encara anaven arrossegant les maletes plenes de llibres i de cansament pel viatge. En aquest moment començaren a brollar-nos els primers riures de la jornada que s’incrementaren quan aparegué l’autor del conte, l’Artur, amb Carme, la seua companya, i Dani, el seu germà, justet darrere de la Mercè que corria cap a mi, recta com un fil, pel passadís. Ei! Què bé! Ja hi som tots!

Família (literària) Ganxo: Neus Moran, il·lustradora (esquerra), Mercè (ama de Ganxo), i Artur Hernàndez, autor.

Família (literària) de Ganxo: Neus Moran, il·lustradora (esquerra), Mercè (ama de Ganxo), i Artur Hernàndez, autor.

Va ser arribar a la porta de Proa i trobar-nos amb l’Anna Bassols, que venia a explicar el conte. Totes les intervencions foren breus perquè no volíem que se’ns ensopiren els xiquets, que ja començaven a recórrer la sala autònomament als pocs minuts de seure. Començà l’Olga Federico donant la benvinguda als assistents i presentant-nos. Continuà Dolors explicant la feina esgotadora i persistent (quasi de corcó) que es fa a Edicions 96 per tal de mantindre publicacions en la nostra llengua al País Valencià, les diferents col·leccions de llibres i com s’hi emmarquen els dos volums del Ganxo, dintre “Bressol de Lletres” que integra material molt cuidat dirigit a la gent més menuda que comença a apreciar el valor de les paraules.

Mercè-personatge, amb el seu Ganxo, quan el gat era tan gran com ella.

Mercè-personatge, amb el seu Ganxo, quan el gat era tan gran com ella.

Acte seguit l’Artur va procedir a explicar com nasqué la idea del primer llibre en aquell moment en què va descobrir la meravellosa relació de la Mercè, que aleshores tenia només un anyet i mig, amb el seu gat, el Ganxo. Mentre explicava els fets quotidians lligats a la criança, els pares i mares assistents anaven esbossant somriures i assentint amb el cap. Va afegir mots sobre el salt qualitatiu que havien vist a les il·lustracions del segon Ganxo exposades a la sala. I fou quan em tocà parlar a mi i ho vaig fer sobre el procés de treball, la tècnica utilitzada i l’objectiu de mantindre en tot moment el vincle amb la realitat que s’aprecia en els detalls, les textures i una reticència a l’humanització excessiva de les expressions dels personatges que envolten la Mercè. Aleshores, la pròpia Mercè, la real, anuncià: i ara Anna us explicarà el conte!

dedicatoria

Xiquets i xiquetes feren silenci escoltant l’Anna, que amb els seus mots i gestos començava a deixar-los embadalits. I acabada l’animació, començà el berenar, la signatura caòtica de llibres i llibretes per tots tres, autors i protagonista, i les felicitacions, els comentaris. En definitiva, la cloenda de l’acte i les celebracions necessàries i intensament alegres que ens animen a seguir avant amb nous projectes, noves aventures que no són sinó el reflex de l’estima profunda que tots sentim pel nostre país.