Monthly Archives: Agost 2012

GRAN POESIA EN PETIT FORMAT

Núm. 15: Una selecció de Cant de mi mateix, de Walt Whitman, en traducció de Lluís Roda.
Disseny de Pau Àlvarez

L’any 2001 vam iniciar una col·lecció de poesia que es va dir “Razef” en honor a una torre àrab que existeix a Almussafes (l’Horta), un poble amb l’ajuntament del qual Edicions 96 col·labora en la publicació dels premis Marc Granell de poesia.

Es tractava de donar-hi cabuda a originals, tant traduccions de poetes d’arreu del món com poesia escrita originalment en català, que, per les seues característiques, extensió breu o raresa de plantejaments, era molt difícil que circularen pels canals editorials convencionals. Era condició imprescindible que aquests quaderns es comercialitzaren a un preu assequible i que, a més de poder-se trobar als aparadors de les llibreries, les plaquetes Razef es pogueren adquirir mitjançant subscripció. Per a +info, tel. 962461104, o  edicions96@edicions96.com

Al llarg de les pròximes setmanes anirem redissenyant els números més veterans de la col·lecció, des de  l’1 (Viatge, de Maria Luisa Spaziani, en traducció de J. L. Roig,  fins al 12: Una illa, de Begonya Mezquita). I revisant cada publicació en el seu format original hem redescobert aquest poema de Robert Cortell i Giner (1958), un escriptor de Carcaixent que ha conreat, a més de la poesia, la narrativa curta i el teatre. I un home culte, rigorós i discret que ha confiat en la nostra editorial des del primer moment. El poema es pot llegir a Jocs d’ambigú. L’acompanyem d’una imatge preciosa cedida per la pianista Marta Espinós.

MÚSICA I SILENCI

A Mercé i Lluís

Quan el pianista
–encoratjat per una música sublim
i a punt d’atacar la coda final–
s’inventa una pausa,
tot és possible: el públic
impacient aguarda
la resolució de l’enigma,
mentre la sala exsuda
una emoció vertical.
Però sols l’intèrpret té la paraula,
i –continguda la respiració–
encara espera, perquè coneix
el secret de tanta bellesa:
eloqüent, el silenci expressa
tot allò que la música calla.

Robert Cortell i Giner
Jocs d’ambigú, “Razef” núm. 2

Aquestes mans són les de Marta Espinós, pianista excel·lent i còmplice de causes nobles. Foto: Juan Alberto García de Cubas

Amb la traducció de nou poemes de la malaguanyada poeta afganesa Nadià Anjoman, en versió de J. V. Cabrera que va titular Jo, que no he valgut els budells d’un gos, hem arribat al número 19 de la col·lecció. El 20, que apareixerà a la tardor, és obra de Pau i au, i es dirà LES CLAUS DE CASA. Ací en teniu un breu poema, com a primer tast:

Que es foten aquells poetes que perden
les claus de casa i han de dormir en el carrer!
Ells, que tenen la clau de la resignació.

El poeta Pau (i au), en una imatge de Maria Valls. Molt xula. Gràcies als dos!

Doncs això mateix… Esperem celebrar-ne la publicació, com també la fita dels 20 títols, en un acte sonat. Gràcies, Pau (i au), per permetre’ns afegir-te al club Razef.

Salut, i poesia!

Anuncis

SANT ROC (GLORIÓS), PATRÓ DE TERNILS

Per Vicent Sanchis

16 d’agost de 2012, festivitat de Sant Roc

Sant Roc és un sant molt popular a tot arreu de les terres de parla catalana, i encara molt més enllà. I això és en part perquè va nàixer, igual que el rei en Jaume I, a Montpeller. Encara que quan el sant va vindre al món feia uns dèneu anys que el recordat rei havia mort o, si ho preferiu, descansava ja per a l’eternitat. A Rafelguaraf, tal i com sol ser bastant habitual a molts pobles valencians, també hi ha un carrer de Sant Roc, que és un dels més antics de la població i acondueix cap a Berfull. Fins a dates recents jo mateix anava a casa d’uns amics a celebrar la festivitat amb un sopar al carrer, tallant el trànsit i amb bona cosa d’adorns de banderetes de paper, i, fins i tot, de vegades amb la participació d’un grup de músics que amenitzaven la festa, algun coet que altre a les acaballes, etc.

Sant Roc, vist per Pau Àlvarez, al capítol “Sant Roc gloriós!”, de Cendres de Ternils.

Òbviament, com és costum també, hi ha al carrer una capelleta amb una petita imatge de sant Roc i el gos que sempre l’acompanya en l’iconografia…. I ara mateix que estic escrivint açò em ve a la memòria una xicoteta història d’una persona que vivia en una casa d’aquest carrer, que estava aïllada i sense contacte amb la resta de la població, perquè hom diu que tenia la pesta, segons que em contava la tia Pepica Català (natural de Llocnou d’en Fenollet). I per cert, encara que no recorde on ho vaig llegir–potser en l’antiga Enciclopedia de la Región Valenciana?–, a propòsit de sant Roc hi havia una poesia que més o menys venia a dir açò. Jo pose Rafelguaraf, però on ho vaig llegir no recorde de quin poble es parlava. En tot cas es pot aplicar on vulgueu:

Per accedir a la botiga on line, cliqueu ací

Al poble de Rafelguaraf,

i al carrer de Sant Roc,

hi ha una capella amb un Sant Roc de
[fusta vella;

i al pobre sant Roc li falta un tros de mà.

És per això que les beates del carrer,

com diuen que proveïx molt poc,

van a fer una arreplega

per a fer-li la mà… a Sant Roc.

I ara, si voleu fer-ne un tast literari, podeu llegir un fragment del llibre CENDRES DE TERNILS, antic poblat del qual sant Roc és el patró.

Estimadíssims fills de Ternils –inicià el sermó el Rectoret, ara emprat d’una especial emoció a dures penes continguda, i deixant unes mínimes pauses en el discurs per tan sentides com eren les paraules que anava dient–. Avui diumenge… he de parlar-vos necessàriament… d’un fet ben lamentable…

Aaah! –se soltaren alguns tímids gemecs un poc deixats anar per les rosarieres menors, situades a la banda del fons i els laterals del temple.

No, no ploreu, fills meus… –continuava el Rectoret tractant el personal com si únicament del gènere masculí es tractara.

Aiii! –s’afegiren ara en un lament esllanguit les rosarieres majors, assegudes en les primeres línies i en els bancs de preferència.

No… Que el nostre patró no us veja plorant…

Aiii! –eren ja tot un plor, fort i incontrolat, unes i altres pertot arreu de l’església.

Segur que estiga on estiga… Sant Roc estarà molt pagat de veure com el trobem tots a faltar. Però jo… avui… voldria dir des d’ací… que tot i que he escoltat coses, heu de tenir en compte que, sovint, els rumors solen dir barbaritats o exageracions… Vull dir-vos amb això que ni crec que hagen vingut els russos, tot i que per ací estiga el nostre bon feligrés, Joan Gregori. Ni crec que es tracte d’un miracle, com algú també ha assenyalat ja. A més, quin miracle seria aqueix?… No, no. No ho penseu, com no ho pense jo… Perquè no tindria raó de ser que algú haja segrestat la imatge per a demanar-nos un rescat… Massa que sap tothom que ací a l’església de Ternils no tenim ni un gallet.

Oooh! –exclamaren al temps les beates, estranyades i escaldades com estaven amb tanta petició d’almoines que els demanava el rector.

Vicent Sanchis, en una foto recent presa a Rafelguaraf durant la presentació de la seua novel·la. Gràcies a l’Ajuntament del poble, dit siga de pas, per la seua acollida.

Vicent Sanchis, Cendres de Ternils, Edicions 96, 2012, pp. 195-196.

I SI ENS DEIXEM TEMPTAR PER ANNA LIS?

Per Maria Josep Escrivà

Assegura Anna Lis que alguns dels relats que componen LES TEMPTACIONS parteixen de l’experiència de la narradora d’haver freqüentat algun taller literari. És a dir, que amb més o menys satisfacció, o més o menys profit per a qui escriu, hi ha hagut algú que, amb el seu tracte previ amb la literatura, ha desencallat en la nostra autora el pany de l’escriptura.

Esplèndida portada dissenyada per Pau Àlvarez. I no ho diem només perquè siga el company dissenyador de la casa: és que és preciosa!

El llibre consta de 26 narracions, en la majoria dels casos protagonitzades per dones, i per les seues experiències personals d’amor, de desamor, de rutina, de creixement personal… Històries −com també ens recorda Anna al vídeo que enganxem al final− tractades sovint amb un to d’ironia, de paròdia, o d’humor, que aconsegueix equilibrar el regust agredolç que tenen moltes d’elles i que, alhora, propicia que es facen de bon llegir. Personalment, tinc predilecció pel relat que es titula «Dolça venjança», la d’una dona respecte del −citem literalment− «mateix cabró que m’amargà la joventut i em va convertir en la descreguda i cínica que sóc ara». Cal aclarir que no posseeix ni un bri d’agressivitat, ni de mal gust, aquest relat, a pesar de l’inici tan contundent. Ben al contrari, amb un desenllaç senzill del tot, Anna Lis aconsegueix aportar-nos, als lectors, benestar al cos i a l’esperit, amb aquesta espècie de rescabalament depuratiu: «vaig pegar la volta, i vaig caminar cap a la vida sense ell, que és pròpiament la meua vida.»

I, de la mateixa manera que algú ha desencallat el pany de l’escriptura en l’autora de Les temptacions, el fenomen s’ha repetit en una amiga militant de les lletres, Mercè Lloret, la qual ens ha fet saber que, com sol passar amb els llibres que activen els mecanismes mentals i sensibles de qui els llegeix, a ella, un conte d’Anna Lis la va empentar a traslladar en un full moltes emocions que guardava en silenci des de feia temps. L’escrit començava així:

«A les nits, en comptes de veure la televisió, m’estime més llegir, així és que sempre tinc un llibre o dos en dansa, segons la temàtica i la densitat del volum. Ara, estic llegint Les temptacions d’Anna Lis. Una llibre en aparença de lectura fàcil, la qual cosa no li treu coneixement. Estructurat en històries quasi independents, el pots deixar i reprendre sense haver de fer memòria de l’argument. El fet és que m’agrada perquè la protagonista del relat s’assembla en moltes coses a mi, i els seus records coincideixen amb els meus, tot i que sé que tot o quasi tot en la novel·la és ficció, i aquest, encara que tinga pinzellades autobiogràfics, en el fons del fons és això: ficció. Anit llegia el capítol titulat ‘Glenn Ford enamorat’, quan de sobte em quede parada en una frase que em deixa sense alè: ‘fins que un dia et vaig mirar i… et vaig veure’.

Foto extreta del bloc Starlet Showcase

Són uns minuts interminables en què els meus ulls van i vénen per la frase, una i altra vegada, com la llançadora d’un teler de garrot. Ai, déu meu!, aquestes paraules em sonen, i molt. Em recorden… Algú més ha tingut la mateixa pensada que jo, i a més no ha tingut pudor a esventar-ho als quatre aires. En canvi, jo, només ho he dit a una persona. I això em sembla que no m’ha anat bé. Des de llavors sempre he pensat que aquell episodi vaig tancar-lo en fals. I no, no ha sigut bo per a mi.»

Amb motiu de la commemoració del 8 de març, Dia Internacional de les Dones, els companys del programa Alta fidelitat, de Ràdio Nou, Amàlia Garrigós i Pau Vendrell, van elaborar un petit reportatge, molt bonic, a partir de Les temptacions i a la seua autora. El podeu escoltar ací (5  min 56 seg).

Aprofitem l’ocasió per agrair el bon tracte que aquest programa sempre ha tingut amb Edicons 96, i donem tot el nostre suport a Amàlia, i a Pau, i a tants professionals mereixedors d’un model de Ràdio-Televisió Pública Valenciana que passe per l’objectivitat de la informació i per la qualitat dels continguts. Una reivindicació, per cert, que no deixa de ser un dret de la ciutadania en general.

Per últim, enllacem aquest vídeo elaborat per l’Associació d’Editors del País Valencià. El podeu visualitzar fent clic al damunt: 2 min 13 seg