A partir d’aquesta pregunta, relata Antònia Martínez i Martínez una història pensada per a un públic lector a partir dels 8 anys. Divertida i molt àgil, on el llenguatge i l’expressivitat dels infants hi té un lloc primordial, però on sempre són presents els dubtes importants propis d’aquestes edats, i on conviuen les contradiccions, la diversitat de les actituds i del comportament d’una colla d’infants que, com és obvi, està determinat per la situació familiar i emocional de cadascú.
Les il·lustracions són de Maria Alcaraz Frasquet.
Hi ha, per exemple, qui té una visió molt poc idíl·lica del Nadal, i amb aquest to de cruesa divertida i alhora amarga, amb què l’Ausiàs l’expressa, l’autora no s’està de tocar un tema delicat com és el desencís d’un xiquet que viu les conseqüències de la separació dels pares.
A Nadal: tristor, tristor i tri…s…tor —Ausiàs, amb veu tremolosa, havia aconseguit que totes les mirades es dirigiren cap a ell—. Abans, entre tots…, envoltaven de garlandes, boles daurades, ninots de neu i estrelles l’arbre de Nadal. Però ara, des que el pare no viu a casa, és una caca d’elefant!
—No es diu d’elefant. Es diu caca de vaca! —corregí l’Hug.
—Calla, monyicot! Torne a repetir: CA-GA-DA D’E-LE-FANT!, o millor de DINOSAURE! La de vaca és una merda massa poca cosa! —va ratificar amb paraules-metralladora l’Ausiàs.
Això és per a l’Ausiàs el Nadal. Què hi farem!
Entre alumnes i mestra s’estableix un diàleg on s’intercanvien dubtes i certeses, inquietuds, temors, ànsies, desassossecs… I records i il·lusions, i moltes ganes de mantenir vius els somnis, com aquella energia interior que ens aboca a no voler perdre mai l’estímul de la infantesa on tot depèn exclusivament de la capacitat de construir-nos un món a imatge i semblança de la nostra imaginació.
—Per la televisió hi ha una propaganda que diu de donar diners a xiquets i a xiquetes d’altres pobles més pobres per tal que també tinguen Nadal. Això què significa?, eeeh!, eeeh! Doncs… que si els Reis Mags existiren, els portarien regals encara que foren pobres. Però com són els pares els Reis Mags…, aquelles criatures no tenen cap de regal.
Les paraules quedaren congelades pel silenci de les mirades. Vaig respirar profundament. Els vaig regalar un somriure tranquil·litzador i decidí explicar-los el que em va passar quan tenia aproximadament la mateixa edat que ells […]. Ells també esperaven impacients les meues paraules.
—Mireu, quan jo tenia la vostra edat, també vaig passar moments en què dubtava de l’existència de Ses Majestats els Reis d’Orient. Hi havia dies que em deia: «Els Reis Mags mai no es deixen veure quan arriben a les cases per a repartir els regals». Em preguntava: «pot ser que siguen una fantasia?». Però al moment em repetia: «no sigues ximple, és impossible que es pose d’acordtanta gent per mantenir una nyepa de tan gran volum.
El Gerard, el Climent, la Marilé i el Jofré tenen dubtes seriosos respecte de l’existència dels Reis Mags. Però…
Al final, de la mà d’Antònia Martínez i Martínez, adults i gent menuda ens quedem amb el benestar que transmet aquella ferma voluntat de mirar a dintre nostre i no deixar mai de somriure.
I ara, a tu que has acabat de llegir aquesta història titulada Vénen d’Orient? et pregunte:
—Què diu el teu somriure?
Disseny i maquetació: Josep Olaso Garcia.
96milmotsmés 