Per Maria Josep Escrivà
La gent que treballem en el sector del llibre, que ens els estimem —els llibres— com si foren éssers vius, ens enduem encara algunes alegries, petites anècdotes encantadores, que ens aporten grans satisfaccions. I si es dóna la feliç coincidència que, a més de treballar en el sector —a Edicions 96, per a més senyes—, una és autora d’un llibre que ha rebut un tracte exquisit per part de tota la gent que ha participat en el procés d’edició, aleshores, a més de treballadora del sector que s’estima els llibres com si foren éssers vius, a una encara li batega el cor un poquet més de pressa quan va i, per exemple, un dia algú li conta que li ha contat una amiga, enormement sorpresa, que el seu fill li ha demanat un llibre com a regal per a la seua primera comunió (“un llibre…! —insisteix l’amiga—, com mai en la vida!”). I aquest llibre és, precisament i sortosament, Àngels de nata.
Les il·lustracions (aquesta de la portada, i també les següents) són de Maria Alcaraz Frasquet. Disseny de col·lecció de Pau Àlvarez.
Per a +Info, accediu des d’ací
Puc afegir-hi, al voltant d’aquesta anècdota que em va explicar fa un parell de dies la meua germana, que el xiquet que ha de comulgar és alumne del col·legi Joan XXIII del Grau de Gandia, la que fou la meua escola i és també, al llibre, la d’Aldonça i els seus amics. I que es trobava entre l’alumnat que una vesprada ens escoltava mentre Maria Alcaraz i jo parlàvem, en aquella mateixa escola del Grau, del procés d’elaboració del text, de les il·lustracions, i de l’edició. Doncs bé, a mi, i després de saber tot això, m’emociona una cosa de no dir imaginar-me com pot ser la il·lusió amb què un xiquet de vuit o nou anys demana a sa mare que li regale un llibre per al dia de la seua primera comunió. I ho dic jo que, a pesar d’haver escrit un conte d’àngels (de nata), em mire des d’una distància respectuosa aquestes pràctiques sagramentals.
Crec que, per un impuls semblant, vaig inventar Bernat el Contacontes, per fer l’ullet a totes i tots aquells que s’embadaleixen davant d’algú que explica una contalla en veu alta. A totes i tots aquells —com ara el xiquet que ha motivat aquestes línies— a qui encara els fa il·lusió que els regalen llibres. Perquè, molt probablement, arribarà un dia en què descobrireu que, més enllà de la presència física d’un llibre, conviviu amb moltes existències inesborrables, amb experiències que se us han anat acumulant a dintre, lectura a lectura, i que, si no voleu, ja no us abandonaran mai.
Bernat el Contacontes, un homenet de la grandària d’una poma.
—A veure, tu, hi ha pacte o no hi ha pacte…?
I al cap d’uns segons vam anar veient com apareixia, de dins de la caçadora, el petit cabet de Bernat el Contacontes, molt a poc a poc, com si desconfiara encara de les nostres intencions.
—Sí…, si algú em dóna alguna cosa de menjar: se’m regiren els budells de la fam que tinc…!
Felícia va obrir la seua motxilla, en va traure una poma que li havia sobrat de l’esmorzar i li la va regalar a Bernat. Els meus amics i jo vam descobrir, en aquell moment, que una poma té, aproximadament, les mateixes dimensions que pot tenir un donyet contacontes.
[Àngels de nata, Edicions 96, p. 36]
Bernat el Contacontes des de la butxaca d’algú que té alguna història per contar.
Jo, per si de cas, abans que aparegueren els bonegons, em vaig amagar dins de la primera butxaca que vaig trobar: un pantaló vaquer que ja corria barranc amunt. I des d’ací, sense dir res més, em dispose des d’ara mateix a esperar amb intriga el moment en què tornaré a ocupar una butxaca nova. Qualsevol. L’única condició és que siga la butxaca d’algú que tinga una història per contar.
[ADN, p. 80]
El dia 13 de juny, dijous, a les 18h, presentem Àngels de nata al Grau de Gandia. A sant Nicolau, el mateix lloc on Aldonça es va entretenir mirant com, per sota del banc on seia, revolava una ploma de gavina… O era d’algun àngel que s’hi havia assegut a descansar a l’ombra fresca?
96milmotsmés 