ESTELLESIATS FINS AL MOLL DE L’OS

Vam acabar l’any 2012 donant a conèixer l’inesperat i apassionant L’inventari clement de Gandia, de Vicent Andrés Estellés, que havia custodiat durant 40 anys, sense saber-ho, l’Arxiu Històric d’aquella ciutat, el vertader original guanyador del premi Ausiàs March de l’any 1966 que mai, fins ara, no s’havia arribat a publicar. Un Estellés que, ja a finals des anys 50 es mostrava amb la seua veu més personal i més potent, amb poemes directament emparentats amb Llibre de meravelles; i uns altres d’una finor i una eficàcia en els petits detalls d’aquells que conviuen amb l’Estellés més èpic, més fogós, cabalós, i que li atorguen tota la multiplicitat tonal que el fa poeta únic en la seua espècie.

COM UN COS D’ELEGIA

IV

Duc com una llepassa tanta pura memòria:
és una espiga inquieta i terriblement verda,
un poc aspra al principi: un parot vegetal
                                   que em recorre la vida.

IX

Però jo no volia parlar de mi. Volia
escriure com qui trau la cadira a la porta
i veu passar les gents i veu rodar el cel
                                  i s’adorm al remat.

V. A. Estellés, L’inventari clement de Gandia, 2012. Edició i pròleg a càrrec de Josep Lluís Roig i M. J. Escrivà

Així vam acabar l’any, estellesiats, i hem estrenat primavera en un estat d’abducció semblant. I avui, que recordem que fa 20 anys (20 anys ja…!) que aquest descomunal forner dels versos ens va deixar (físicament només, eh?), tenim una altra novetat editorial que volem compartir amb vosaltres. Sabedors com som de la sobreabundància de materials que el poeta Estellés està generant en els últims mesos (cosa de la qual ens congratulem, d’altra banda), ens atrevim encara a destacar les particularitats d’aquest que hem titulat ESTELLÉS RECITABLE, i que consisteix en una selecció de poemes feta a partir de les possibilitats de transmissió oral, i de la capacitat d’atraure l’atenció dels lectors/escoltadors més joves. Des dels mateixos poemes (34 en total), seleccionats i recitats pel rapsode Vicent Camps, i també des d’un apartat molt complet de Propostes d’aprofitament lector, elaborades per la poeta i professora Joana Navarro, per a aquelles persones que necessiten suport per a arribar amb més seguretat als textos, o simplement per a qui vulga gaudir-los des d’una vessant més lúdica i participativa.

Proposta de portada. Encara no és definitiva del tot, però us agrada…? Si és que no, us heu d’encarar a Pau Àlvarez.

Esperem poder-vos-el presentar en els pròxims dies, però, de moment, us n’oferim com a mostra aquest poema que il·lustra l’aire festiu i constructiu que Vicent Camps pretèn transmetre amb la seua personal aproximació poètica estellesiana. “Si no és alegria/ no vull poesia”. Gaudiu-la!

SI

Si no és alegria
no vull poesia.

Res de res.

Ara tornaria
per aquells carrers.

Per aquelles places,
per aquelles nits.

Et mossegaria
els llavis i els pits,
uns mossos petits.

Ara et diria
que et vull molt més.

Ara tornaria
per aquells carrers.

Ara et faria
un bes innocent,
els llavis, les dents.

Si no és alegria,
no vull poesia.

QUAN LA POESIA UDOLA COM UN LLOP

Avui, 21 de març, Dia Mundial de la Poesia, volem recuperar un dels llibres més estimats del nostre catàleg: UDOLS D’UN LLOP DE PAPER, una àmplia antologia del poeta polonès Tadeusz Różewicz, en traducció i edició de Josep-Antoni Ysern i Lagarda, autor també de l’estudi introductori i de les notes finals que aporten informació molt útil per a contextualitzar alguns poemes. Com afirma el mateix traductor, Różewicz és “un clàssic”, “un dels noms més importants de la literatura polonesa actual”, i un dels poetes més corprenedors –hi afegiríem nosaltres– a escala mundial, dels que practiquen la poesia com una manera compromesa d’estar en el món que els ha tocat viure. A Różewicz (Radomsko, 1921), ni més ni menys, la Segona Guerra Mundial, i la dura postguerra, des de la Polònia de meitat del segle passat.

Portada: Pau Àlvarez

Seria molt difícil triar un parell de poemes il·lustratius, encara que partim ja d’una antologia feta a consciència. Segur que aquests no són suficients per a representar-lo amb tota la justícia que es mereix. Però almenys en són un petit tast. És de justícia recordar que Udols d’un llop de paper va obtenir el Premi Cavall Verd de l’AELC a la millor traducció poètica de l’any 2010.

TREURE’S UN PES

Ha arribat
i us diu

no sou responsables
ni del món ni de la fi del món
us han tret de les espatlles un pes
sou com ocells i infants
divertiu-vos

i es diverteixen

obliden
que la poesia contemporània
és lluitar per respirar
1959

VERSOS ESCRITS A LAUSANA

Creu sense braços
amor sense fe

un poeta

damunt l’aigua gran
morta pura
espera que arribi
un xarlatà

la poesia
com una ferida oberta
l’últim raig de sang

immòbil
imatge del món

OBJECTIU: GUANYAR-SE LA COMPLICITAT DELS LECTORS (I)

Quan es publica un llibre, s’hi han acomplit dues parts importants del procés: el de la creació pròpiament dita —escriptura i/o il·lustració, fonamentalment— i el de la producció editorial. Però encara faltaria per fer-hi front a la tercera, tan important com les anteriors, si volem que el llibre adquirisca vida, que és fer-lo arribar a un potencial públic lector. Heus ací la qüestió: encara que puga semblar una obvietat, cada dia es fa més necessari recordar que un llibre es publica perquè puga arribar a ser llegit. Quins són, ara mateix, els elements, factors i agents que se n’ocupen seria material d’una altra entrada. O millor, motiu d’un gran debat, com més realista, més pràctic i més actualitzat millor, entre representants de tots els sectors implicats en el món del llibre.

Almudena Francés és una d’aquelles persones que té el do de saber com es pot atorgar vida pròpia a un llibre. Ací ho va demostrar davant d’un públic nombrós i inquiet, a la Biblioteca Pública de Carcaixent. Almudena és…: Contacontes de Primera!

N’hi ha gent que se n’ocupa, i ho fa molt bé, de donar aquella empenta a un llibre perquè puga caminar amb vida pròpia. Les maneres són ben diverses, i cada dia comptem amb més recursos que depenen només de la nostra voluntat, d’una mínima habilitat per moure’s per Internet, o, simplement, de les ganes de parar l’orella i deixar-s’hi portar.

En la segona modalitat, la de l’animació a través de l’oralitat, Emili Gascó podria ser un bon exemple dels que es mouen com peix a l’aigua. D’ell, i del seu llibre No m’ho puc creure, parlarem en una pròxima entrada. En el primer grup, el dels internautes, hi hauria la grata sorpresa de l’alumnat de 2n d’ESO de l’IES Marjana de Xiva que, a partir de la lectura del llibre de Jaume Miquel titulat El Franceset, han treballat i han opinat en un blog titulat LLEGIR I COMPARTIR sobre diversos aspectes de la novel·la. El propi autor ha participat en l’intercanvi d’opinions, quan ha tingut notícia de la iniciativa virtual, que ha sigut abans de conèixer, en la vida real, l’alumnat de Xiva i la seua professora Lorena Martí Escandell. Des d’Edicions 96 saludem aquesta idea, i felicitem Lorena per apropar El Franceset fins a la gent jove des d’una proposta, si més no, actual i participativa. I també aplaudim la implicació valenta i activa dels joves lectors d’aquell territori castellanoparlant.

Portada: Pau Àlvarez
Il·lustracions interiors: Roser Miquel

Els primers comentaris, sobre la impressió que els alumnes comencen a tenir del llibre que llegeixen, són del 2 de febrer. I el dia 27 hi intervé l’autor (jaumet) que, després de presentar-se com a “Jaume (el del llibre)”, explica el motiu desencadenant de la novel·la:

«Tot va començar —ja fa uns anys— quan portava un taller en el temps de menjador del col·legi on traballava i una xica li va llançar a una altra una agenda. L’agenda es va desviar pel camí i va vindre a caure a la taula on era jo. Era una agenda totalment escrita, es diria que no hi cabia cap lletra més. Així de cop, vaig poder llegir una frase que em va fer riure, deia: ‘Si tu amor te da la espalda… tócale el culo’. Se’m va ocórrer la idea de començar a escriure una història que tingués l’agenda de protagonista. Així, en un principi, El Franceset s’anomenava: L’agenda de Celina. Continuarà…»

Una provocació literària a la qual, unes hores després, una alumna de nom “ines rayo” respon afalagada perquè un autor d’un llibre que tant li agrada s’hi prenga “les molèsties de parlar amb nosaltres” i per això se sent “una persona important”. Guapet, no?

Capçalera del blog de 2n d’ESO de l’IES Marjana de Xiva.
La responsable, Lorena Martí Escandell.
Hi podeu accedir des d’ací.

I ara se m’acut pensar: com haurien viscut els alumnes l’aproximació a aquest llibre sense l’experiència compartida de les opinions al bloc? D’una manera distinta, segur. I la professora, com s’hauria guanyat l’interès dels seus lectors induïts…? I si l’experiència s’arredoneix del tot, com sembla que pot passar, i Jaume Miquel arriba a conèixer en persona els comentadors virtuals del seu llibre, ¿què en recordaran, de les complicitats compartides gràcies a aquesta experiència bloguera? Només amb el plaer dels lectors que han gaudit amb l’experiència, el llibre ja es pot donar per ben llegit. Per part de l’editorial, no hi ha major satisfacció que la de constatar que els llibres que ha portat al món han arribat just on han d’arribar: als seus lectors, i lectores. I que allà han adquirit la seua pròpia vida, diferent i personalitzada segons quines siguen les necessitats i les inquietuds de cada destinatari. I Jaume Miquel?, què extraurà l’autor d’El Franceset d’aquesta experiència interactiva? Doncs, això, ens ho haurà de contar ell.

Cal·ligrama de Carles Mulet extret del llibre col·lectiu Homenatge a la Marina, publicat per la CAPPEV i Edicions 96 (2006). Un far, o un fanal, des d’on les paraules es projecten amb afany d’aportar llum.