Monthly Archives: Desembre 2014

UNA MOSTRA PEDAGÒGICA EXEMPLAR: Els quaderns escolars de Maria (1933-1936)

 

Per Gabriel Garcia Frasquet

La història de l’educació és una disciplina que ajuda a conèixer la vida dels pobles i els propòsits socials dels seus governants, recupera la memòria col·lectiva d’una etapa tan significativa com és el pas per l’escola i contribueix a explicar i valorar amb una certa perspectiva els debats actuals sobre el tema, de tal manera que, dialogant amb el passat, enriqueix les reflexions sobre el present i el futur. Ara bé, les lleis que regulen l’ensenyament tenen normalment un caràcter d’uniformitat estatal, de tal manera que, si se centra el focus sobre aspectes concrets o es redueix l’abast geogràfic que s’hi pretén analitzar, l’estudi que se’n realitze, per tal que tinga justificació, convé que respecte dues condicions bàsiques: estar ben contextualitzat i incloure singularitats que complementen, o qüestionen, les línies generals del saber global, unes premisses que acompleix plenament el llibre d’Ana Mª Reig i Rafael Espí Els quaderns escolars de Maria (1933-1936). L’escola de Benigànim i el seu patrimoni historicoeducatiu.

CArtell Maria Micalet

El títol temàtic remarca el nucli del que el lector hi trobarà, però precedit del fil conductor de l’educació al poble, que els autors remunten al final del segle XVII amb l’Aula de Gramàtica i que ressegueixen fins al període de la Segona República, en què l’escola pública i laica era la base sobre la qual es volia construir una nova societat, més culta, justa i solidària. En resultà una transformació incompleta i fallida, com un parèntesi emparedat entre la dictadura de Primo de Rivera i la de Franco, que relegà l’escola pública al trist paper de subsidiària de la privada, amerà el currículum de consignes del nacionalcatolicisme i reintroduí una metodologia passiva i memorística en consonància amb la societat controlada i submisa que perseguien. Un contrast radical amb l’escola republicana, els avanços de la qual s’afanyaren a destruir, encara que perdurà en la memòria dels seus alumnes com un espai de llibertat i autorealització transitat amb l’orientació i l’estímul de mestres il·lusionats per la missió que tenien encomanada.

La xiqueta Maria Vidal no degué ser l’única de l’escola de Benigànim que hi destacaria com a alumna excel·lent, però sí que ha estat excepcional l’amor amb què guardà els quaderns escolars, redactats amb les seues pròpies paraules després d’assimilar les explicacions de la mestra Josefa Juan, i il·lustrats per uns dibuixos aprimorats i retalls de fotografies, amb què anava elaborant un magnífic llibre de text, que palesa la seua motivació, la capacitat de construir el seu propi aprenentatge i el gust per la faena ben feta, característiques pròpies d’una pedagogia activa i participativa.

R-018_red

Una pàgina interior dels Quaderns escolars de Maria.

Ana Mª Reig i Rafael Espí conegueren els quaderns i consideraren que mereixien ser difosos; els situaren en el temps, després d’una exhaustiva investigació en diversos arxius, i han reeixit a presentar-los amb una claredat expositiva que agrairà l’ampli públic lector a què va destinat el llibre. La seua iniciativa trobà una bona acollida en una editorial molt atenta al món educatiu valencià, que assumí el projecte amb l’estima i la dignitat que el tema requeria. Així, l’equip format per autors i editors ha convertit l’humil treball d’una alumna de Benigànim en una petita joia bibliogràfica que honora l’escola de la República i reivindica la recuperació i l’estudi del patrimoni historicoeducatiu.

Anuncis

L’ANTOLOGIA INTERMINABLE. ‘AI, VALÈNCIA!’, DEU ANYS DESPRÉS

 

Per Pau Sif

Algú em va dir, quan vàrem presentar per primera vegada l’antologia
Ai, València!, que era un llibre de llarg recorregut i, en certa manera, aquesta era la idea. Jo més aviat diria que és un llibre interminable i que per això està condemnat a perdurar.

Portada del llibre que ja ha sobrepassat els 10 anys de vida. A partir d'un quadre de Germà Lloris titulat Paisatge de València

Portada del llibre que ja ha sobrepassat els 10 anys de vida. A partir d’un quadre de Germà Lloris titulat Paisatge de València.

Un llibre que recollia poemes escrits entre l’any 1017 i el 2002 no pretenia arribar a tot arreu de seguida, sinó que calia saber esperar. Han passat onze anys des de la publicació d’aquella antologia i encara em trobe gent que la descobreix ara i que la valora molt positivament, de la mateixa manera que encara trobe en els llibres dels poetes valencians, poemes que hi tindrien lloc. L’antologia, com la ciutat, és viva encara perquè troba lectors i perquè el tema és viu entre els escriptors. La ciutat, (València, però no només València) és l’espai i el temps on cadascú s’enfronta als propis fantasmes, individuals i col·lectius i, si hom fa literatura, tendeix a expressar-ho.

Al darrer llibre de Pérez Montaner, La casa buida, trobem al poema «Ciutat» aquests versos que barregen el grotesc de Valle Inclán amb el Lorca més surrealista i urbanita:

l’enorme calavera de la lluna
que travessava tràngols i badalls
i s’aturava en els espills convexos

Jaume Pérez Montaner, en una foto de Jesús Prats i Camps.

Jaume Pérez Montaner, en una foto de Jesús Prats i Camps.

Han passat molts anys des d’aquell altre poema de Montaner, «Ciutat nostra», que trobareu a l’antologia i on també apareixia una lluna poc amable:

Del gratacel més alt brolla la calba
de la lluna. Amb pixums de Pigalle reguen
noctàmbuls briacs geranis i englantines.
Tristes cançons rellisquen per les blanques façanes.

Hom podria estudiar el paper de la lluna en aquests i altres poemes d’autors valencians. Aquella «lluna de València» que s’ha fossilitzat en una dita entranyable, evocada sovint amb aquell neorenaixencisme de cartó pedra a què som propensos els autòctons, però que en el seu origen tenia tot el pes de la crueltat de quedar-se a la intempèrie. La lluna, en aquests dos poemes de Montaner, representa exactament aquesta intempèrie en què sovint s’han trobat els poetes valencians, mentre que és una mena de far que il·lumina les misèries de la ciutat en el poema «València sota la lluna» de Marc Granell:

Amb les mans tallades i el cap entre els genolls
beus amb avidesa la sang dels fills que et puden
i t’han fet el ventre ample de traïcions i taronges
podrides entre els dits del ponent i la derrota.

Marc Granell, en una imatge extreta de la xarxa.

Marc Granell, en una imatge extreta de la xarxa.

Sota la lluna, doncs, o sota el «sol despietat del migdia» (com al poema «Madina at Turab» també de Marc Granell), o de bon matí («Amb l’alba, la ciutat és més bruta i extensa» comença el «Poema sobre València» de Joan Fuster) els poetes caminen per la ciutat sempre una mica sorpresos, la major part de les vegades incòmodes, descontents amb allò que veuen i insatisfets, fills del desassossec de la modernitat i el desconcert de la postmodernitat. Quan arriben a casa ho escriuen i, sovint, la destinatària dels seus neguits és la ciutat. En el cas dels nostres poetes, la ciutat de València. Això és, bàsicament, el que recull aquesta antologia: la relació que els poetes valencians han tingut amb la ciutat des de la Renaixença (amb l’impressionant «Mal ensomni» de Teodor Llorente, entre d’altres) fins ara.

Abans, però, hi ha una primera part, en què s’evoca un passat mític, el dels poetes de l’orient d’Al-Àndalus que, com diu Enric Sòria al pròleg, coneixem «en excel·lents versions de Josep Piera» i que «ens parlen d’un paradís en la terra, d’un escenari de rius, arbredes i hortes que, pràcticament, ja no és més que un record.» Aquest passat mític, paradís de les paraules, ha passat a formar part de l’imaginari dels poetes contemporanis i és poca cosa més que una reconstrucció romàntica i deliciosa, que ens serveix d’oasi retòric on escapar-nos. Ja Estellés i Fuster parlen dels poetes andalusins i, a l’antologia, a més de la referència a un dels noms àrabs de la ciutat en Marc Granell, hi trobareu la visió de Salvador Jàfer a l’«Oda estranya a València» o la referència al Russafí d’Alexandre Navarro.

Ai, València! és, doncs, un recorregut diacrònic i sincrònic per la ciutat. Així com Estellés volgué escriure la crònica o la guia de València, però de la seua València íntima

sense solemnitat,
sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,
sense picapedrers i sense obra de moro

nosaltres vàrem pretendre reunir la València de tots els poetes, o almenys d’aquells que li havien dedicat versos, que l’havien apel·lat directament i recórrer amb els poemes la història i el paisatge ciutadans.

El resultat —i mal m’està dir-ho a mi— és un llibre bonic, que faria goig que es pogueren trobar els viatgers o turistes que ens visiten al costat d’altres llibres temàtics sobre València en els aparadors de les llibreries del centre. Un llibre bonic, però no necessàriament amable, perquè el resultat és un crit, un lament que s’explicita des del títol.

El poeta valencià, quan s’enfronta a la ciutat té més tendència a la diatriba, l’elegia o la bronca, que no a l’oda, i per això les odes que vàrem trobar sempre portaven adjectius que ens advertien que no hi trobaríem elogis: estranya, impossible o apatxe.

L’«Oda apatxe a València» del poeta de Catarroja Ramon Ramon no la trobareu en aquest clam desesperat d’intempèrie postmoderna en què, com diu Enric Sòria: «els poetes en català assisteixen, des de Llorente, a l’espaordidor espectacle d’una ciutat que abandona la llengua pròpia, que s’aliena en un sentit molt profund». El tema de la substitució lingüística és recurrent, és clar, i és també un dels pilars que aguanta l’«Oda apatxe», que no hi és perquè fou publicada el 2004 al llibre Cor desmoblat de Ramon Ramon, just un any després de l’aparició de l’Ai, València! Aquest poema, però, és la demostració fefaent que aquesta antologia encara no l’hem acabat de fer, i que no s’acabarà mentre els ciutadans del centre, la perifèria i els pobles del voltant caminen per la ciutat i li parlen.

El poeta Ramon Ramon, en una foto extreta del diari digital de cultura Núvol.

El poeta Ramon Ramon, en una foto extreta del diari digital de cultura Núvol.

ODA APATXE A VALÈNCIA

Ser en rambla d’asfalt i urbanitzada
corbs arrreu esperant carronya meua
gossos ser molt millors que ànima apatxe
i embrutar mocassins de merda cara.

Home blanc no parlar la meua llengua
com la tribu voler esmicolar-la
jo ocultar en carrers de llum escassa
i escoltar el soroll de festes cultes.

Endinsar-me en cinemes pornogràfics
i deixar masturbar-me a velles riques
jo llepar els forats més indigestos
sense dret a escopir ni a beure aigua.

Jo perdut en ciutat que assenyalar-me
passos meus ser de whisky i cocaïna
fer pudor des dels peus fins als testicles
jo orinar-me al damunt de l’ombra meua.

No tenir ni una lluna a la butxaca
nit profunda expulsar-me de les coses
no saber construir cap esperança
temps no córrer sinó per oblidar-me.

Jo tornar a reserva ple de nafres
com un gos malparit fugint del poble
a cabanya la mare dormir morta
contemplar i plorar i perdre un somni.

 

A partir del recital Ai, València!, del grup Oh, foll amor! nasqué la idea primera d’aquesta antologia, que va propiciar l’enregistrament del Cd d’on hem extret aquest tema.

Fitxa artística del disc: Ismael Carretero (rapsode); Sandra Jiménez (rapsoda); Anna Mir (clarinet); Màriam Pradas (violí); Bertomeu Real (clarinet); Vicent Ros (violoncel i flautes); Pau Sanchis (rapsode); col·laboració especial:  Pepe Toni Tamarit (percussió). La composició musical és de Vicent Ros.