Al «Pròleg» d’El llapis amb què escric, d’Anna Świrszczyńska (o Anna Swir, en la forma reduïda del nom. Selecció, traducció, estudi i notes de Josep-A. Ysern), s’hi exposa allò que l’autora mateixa en diu «la meva teoria personal de la poesia». El text, que trobareu reproduït íntegrament a El llapis… és la presentació que Swir va escriure per a una antologia de la seua poesia, publicada l’any 1973. N’hem seleccionat a continuació alguns fragments que ens resulten summament estimulants.
Ara, quan la poesia passa en tot el món una greu crisi, penso que tot escriptor té el dret o, potser, fins i tot l’obligació de cercar les maneres de superar-la.
Els creadors actuals han menystingut la vida i l’han tractada com un complement prescindible de l’art, però heus ací que l’art ha esdevingut un complement prescindible de la vida. Cal, doncs, unir art i vida.
Disseny de portada: Pau Àlvarez López. +Inormació sobre el llibre a: https://www.edicions96.com/autor/swirszczynska-anna/
Hem de contemplar l’ofici d’artista amb els ulls dels milions de representants del gènere Homo sapiens que habiten la terra. Són ells, gent normal i corrent que treballa fort per un tros de pa, enfrontant-se durament amb el seu destí humà, els qui constitueixen la immensa majoria de la humanitat i en són pròpiament els representants. L’escriptor hauria de contemplar el món amb llurs ulls, expressar llur patiment i felicitat. Ser la boca dels qui, per ells mateixos, no poden parlar, d’aquells la veu dels quals massa poc se sent enmig de l’enrenou del món. La mesura de la nostra validesa és la força amb què podem donar-los expressió.
Tant de bo els nostres mots fossin tan necessaris i útils a l’ésser humà com, temps ha, ho eren els mots màgics. Heus ací un ideal inabastable.
Com escriure poemes? […] Jo, personalment, crec que res no pot substituir el fenomen psicosomàtic de la inspiració. […] El poeta esdevé llavors una antena que atrapa les veus del món, un mèdium que expressa el seu propi subconscient i el subconscient col·lectiu. […] Els poemes que es formen en aquest estat solen ser les màximes consecucions d’un autor determinat, molt per damunt de la seva mitjana. Escric això basant-me en la meva pròpia pràctica.
El que neix en èxtasi, és només una primera anotació d’un caos que cal encara organitzar. Aquesta anotació ha de ser sotmesa tot seguit a una acurada talla durant la qual pren la paraula la mestria de l’escriptor, la seva autocrítica, la seva cultura. Aquesta talla, al meu parer, hauria de durar tant com fos possible. A voltes, un mes; a voltes, un any, o més i tot. I pot acabar llançant-ho tot a la paperera.
Tot poema té, en realitat, dret a exigir una poètica nova, única, creada per tal d’expressar el seu contingut, també únic. L’estil és enemic del poeta i el millor seria que no existís. Es podria dir, amb concisió paradoxal, que qui escriu té dues tasques: primer, crear el seu estil; després, anihilar-lo. La segona tasca és més difícil i exigeix més temps.
Anna Świrszczyńska, 1972. Fotografia: Witold Rozmysłowicz/PAP
Soc partidària de la poesia emotiva i jo mateixa practico, precisament, aquest tipus de poesia. I és que considero que, sense emoció ni passió, no hi ha art en absolut. L’ideal, en aquest sentit, és per a mi l’art negre. En les màscares i en els cants negres hi jeu, condensat, l’èxtasi de l’espant, de la potència, de la felicitat. Són seriosos com la vida, de la qual eren part.
El camp d’investigació adient i fonamental per al poeta és el seu interior. La dificultat més gran de l’ofici poètic consisteix a, mirant aquest interior, descobrir-hi més de tres mil milions de persones sobre el fons d’una quantitat infinita de galàxies.
[El poeta] Hauria de ser com una habitació composta tota de finestres obertes de bat a bat vers el món. D’interessar-se per tot, de ficar el nas en tot d’assumptes no seus, de ser tan sensible com una dent corcada.
En la meva teoria, el poeta té grans ambicions. […] Creu que podria salvar la humanitat amb un poema i té greus remordiments perquè encara no ho ha aconseguit. Té la consciència massa crescuda; el fereix, el subleva el que avui encara no fereix ni subleva ningú. Crema en ell un foc incessant, s’hi escridassa la rebel·lia contra la injustícia i el patiment humans. En desacord amb l’ara, precipita un demà més bell. Somia i imposa els seus somnis als altres.
Ningú no l’hi obliga, a això, de la mateixa manera com ningú no obliga una persona a respirar. L’home respira perquè no pot viure sense fer-ho. El poeta crida i es crema segons aquest mateix principi. Perquè això és la seva differentia specifica.
Perquè és la sensibilitat i la consciència del món.
Anna Świrszczyńska, 1973
96milmotsmés 