Didín Puig i Grau (Guadassuar, 1927-Benimodo, 2019) fou periodista, escriptora, activista cultural, una amant del seu —i nostre— país, i una defensora indoblegable de les llibertats. «Padrina de la Nova Cançó al País Valencià», com la defineix Violeta Tena en aquest article d’El Temps. El seu compromís cívic la va fer mereixedora de la Distinció de la Generalitat Valenciana al Mèrit Cultural 2017.
Fotografia: Prats i Camps
En els últims mesos de vida, va treballar endreçant, de cara a una futura publicació, la correspondència que havia mantingut amb un dels tres nets francesos, de nom Olivier, on Didín li explicava diverses vivències relacionades amb la postguerra i el franquisme, i com va ser la seua lluita per la llibertat democràtica, del País Valencià estant. El llibre, de l’edició del qual s’ha encarregat la seua filla Florència i Empar Bria Pelufo, es completa amb comentaris de Natxo Escandell que ajuden a contextualitzar les cartes, sobretot de cara als lectors joves que no van viure el règim franquista. El publicarem molt prompte a Edicions 96, amb el títol de Cartes a Olivier, i el subtítol I tu què feies per a ser antifranquista, i amb il·lustracions de Pau Àlvarez López.
Esbós d’una de les il·lustracions del llibre Cartes a Olivier, de Didín Puig.
Reproduïm a continuació una de les cartes. Una mostra de fraternitat, de solidaritat i d’amistat per sobre de discrepàncies ideològiques. I una bona prova de la destresa i la gràcia que caracteritzen l’escriptura de Didín Puig.
Carta 7
A Benimodo, als anys 40, els xiquets jugaven al carrer i els joves passejaven volta amunt, volta avall pel carrer Major. En aquest carrer hi havia el casino del poble, on treien a l’estiu tauletes i cadires al carrer, i també treien una ràdio, una de les poques ràdios que hi havia al poble. A l’hora en punt, a tota veu emetien les notícies des de Radio Nacional, i després del «Viva Franco»i «Arriba España» sonava l’himne i tots, xiquets i grans, dempeus i braç en alt fent el saludo o, en cas contrari, estaven citats al dia següent a l’Ajuntament i els imposaven una multa, com a mínim.Jo intentava calcular el temps per a desaparèixer del carrer Major abans de l’himne, però no sempre me’n sor-tia. Recorde que un dia parlant amb dos amics començà l’himne. Els dos em miraren i un d’ells, rient-se, va dir-me: «Hui no pots escapar-te d’alçar el braç». Però abans que jo l’alçara continuà: «Passa darrere de nosaltres i et taparem». Va ser una sorpresa per a mi. Era evident que m’havien observat. Segurament algú més també ho sabria, però el més important era que els dos eren de famílies molt distintes a la meua. Eren adictos al régimen, és a dir, molt franquistes, i tingueren eixe detall amb mi. No ho he oblidat mai, encara ho recorde i ho recordaré sempre. Gràcies Pepe, gràcies Luis.
Plaça de Benimodo reproduïda en tinta per Pau Àlvarez López.
Didín era feliç quan estava envoltada de llibres i de xicalla. Aquests dies d’abril, en què en unes altres circumstàncies hauríem celebrat el Dia del Llibre, Sant Jordi, i també la Fira del Llibre de València, la tenim especialment en el pensament. És per això que li hem volgut dedicar aquest record i que ens fa goig compartir amb vosaltres un vídeo que es va gravar, precisament, durant la Fira del Llibre de l’any 2016, on Manolo Gil, editor i home compromès amb la cultura del País també, va entrevistar aquesta dona excepcional amb motiu de la presentació del llibre I tu què en saps. Dels dinosaures de Morella a les salines de Torrevella, publicat igualment a Edicions 96.
Moltes gràcies per tant, estimada Didín.
96milmotsmés 