MALEÏDA SOCIETAT QUE OFEGA ELS AUTÈNTICS

Una de les poques coses que no caduquen, ni es deixen arrossegar per la velocitat de vertigen del dia a dia, és un bon llibre. Fins i tot, algun, com aquest titulat UNA BARCA AL BOSC que volem recuperar en aquestes línies, es carrega de raó i de significat a mesura que se succeeixen els destarifos socials i les privacions cap on sembla que ens aboquen les actuals polítiques educatives.

La seua autora, Paola Mastrocola, és una persona profundament crítica amb el sistema educatiu més conservador, aquell que castiga la creativitat dels alumnes en favor d’uns esquemes repetitius i uns objectius basats en l’adotzenament dels hàbits i en la castració de les idees. En una entrevista a Mastrocola, allotjada a la pàgina Gli Amanti dei Libri, l’escriptora torinesa reconeix que veu un món que no li agrada i, “quan critiquem el món és perquè el volem canviar”. “Al centre de tot hi ha el llibre [assenyala algú que es dedica a la docència], la soledat, el creixement mental i de la capacitat lògica que ha abandonat les noves generacions, no per la seua culpa, sinó perquè nosaltres, els adults, hem decidit que no pertocava educar les seues ments d’una manera lògica i racional.”

Almudena Francés, que treballa des de fa més de 10 anys difonent el plaer per la lectura en escoles, biblioteques i allà on hi haja un auditori disposat a escoltar-la, ens ha enviat aquest comentari sobre UNA BARCA AL BOSC, un llibre que Cristina Gómez i Núria Sancho van traduir, i que ens permetem recomanar-vos, si no l’heu llegit encara, perquè de segur que us renovarà l’estima pels llibres i us convencerà que educar en la llibertat imaginativa és possible.

Paola Mastrocola, en una imatge d’internet.

“Una barca al bosc és el llibre més emotiu i amb el títol més encertat que he llegit en els últims temps. Una barca en un bosc és un objecte ben desaprofitat, com ho és Gaspare Torrente, el protagonista d’aquesta història: un jove criat en una illa del sud d’Itàlia, nouvingut a la ciutat muntanyenca de Torí. Un adolescent autèntic, únic i brillant que tradueix Horaci, però que vesteix i viu a destemps entre estudiants preocupats per l’estètica i professors que no ensenyen, en una ciutat trista, ràpida, grisa i amb un bagatge cultural que allà no li aprofita.

Aquest llibre de lectura àcida i punxant descriu amb un llenguatge molt proper l’etern dilema de ser un mateix o deixar de ser-ho perquè el grup t’accepte. Com a lectora he patit amb el protagonista les seues angoixes, m’he barallat amb ell contínuament perquè no canvie. I com més enfadada he estat m’he adonat que ho estava amb mi mateixa, per la quantitat de vegades que jo havia fet el mateix.

Maleïts boscos que fan naufragar les barques, maleïda societat que ofega els autèntics… Feia temps que un llibre no m’emocionava i m’emprenyava tant. Regaleu-vos una lectura lenta, reflexiva, i a poder ser compartida.”

Almudena Francés

almufrances.blogspot.com

ALEGRIES DE L’OFICI

Després d’una setmana laboral intensa, potser el que menys ens abellia era matinar un dissabte. Però com que el motiu era bo –la presentació del llibre El conte del pardalet de Neus Carañana a la Fira del Llibre de València– ens dirigírem a l’estació de rodalia de Carcaixent a primera hora. El tren anava de gom a gom i ens seguérem  compartint espai amb una dona jove i un ancià amb boina i cara d’haver-se guanyat la vida en oficis allunyats de les lletres.

El tren és un bon lloc per a la lectura i la conversa

L’home ens preguntà si sabíem a quina hora podia agafar un tren que tornara cap a Alcoi.  Nosaltres ens oferírem a buscar-li els horaris amb el nostre smartphone. Açò va descabdellar una conversa en la qual participàvem animosament els quatre companys de viatge i que va discórrer de manera fluida per la tecnologia i els seus avanços, l’inevitable tema de la crisi, la ciutat d’Ontinyent… i va anar a parar, per a la meua sorpresa, en els llibres. O en l’amor pels llibres.

Resulta que eixe home de 83 anys, boina calada i aspecte de manobre, s’havia alçat de bon matí per pujar en un tren, mamprendre el trajecte durant més d’hora i mitja, i visitar la Fira del Llibre. Era un autèntic bibliòfil, un apassionat de la lletra impresa. Amb quina reverència parlava dels llibres! “Jo –ens deia– no he tingut mai vicis: ni fume, ni bec, ni jugue… La meua passió han sigut els llibres”. I concretament estimava els llibres d’art, “tan ben fets, amb eixes litografies precioses”. Ens deia que preferia tenir un bon llibre a casa que no visitar un museu: “al museu vas, i se t’oblida; el llibre el tens per a sempre, sempre el pots mirar, llegir amb tranquil·litat”. I repetia els títols dels seus llibres preferits, solemnement. Ens va contar com alguna vegada hagué de ser enginyós, per tal que la seua dona no s’enfadara per alguna compra de llibres. “Una vegada vaig firmar per comprar una col·lecció de llibres d’art. Quan vaig arribar a casa i li ho vaig contar a la dona i quasi em mata. Els llibres valien més de tres-centes mil pessetes! Així que vaig haver de desfer la compra. Temps després els vaig comprar d’amagat i vaig demanar que me’ls enviaren a la faena, des d’on, poquet a poquet, anava portant-los a casa i deixant-los a la prestatgeria sense que ella se n’adonara”. L’home deia que els ho devia tot, als llibres, i era per a ell un orgull deixar eixe patrimoni als seus descendents.

Però la conversa no acabà ací. La dona jove, que casualment també era d’Ontinyent, ens contava com a les seues filles –de tres i sis anys– els agradava visitar la biblioteca. Fins al punt que el càstig més gran amb el qual les podia amenaçar era no anar-hi com feien tots els divendres. “Els encanta: repassen els àlbums il·lustrats, busquen els llibres que els agraden, agafen alguna pel·lícula per a mirar-la a casa…”.

Per a rematar-ho tot, l’home major i la dona jove acordaren tornar junts en un tren que els portaria a Xàtiva i allí, amb el cotxe de la dona, anirien a Ontinyent.

I açò que sembla una historieta inventada per incentivar el gust per la lectura, va passar realment un matí que pujàrem al tren sense massa ganes d’anar a la Fira del Llibre i baixàrem del tren encantats de dedicar-nos a este ofici.

PS: la presentació de El conte del Pardalet de Neus Carañana va ser un èxit.

VALENCIANS IMPLICATS EN EL MAJOR FENOMEN MIGRATORI DE LA HISTÒRIA

El llibre Valencians a Nova York comença a rodar pels pobles de la Marina. Amb justícia es mereixen ser-hi els primers, ja que l’estudi se centra en el fenomen migratori en aquella comarca entre la primera i la segona dècada del segle passat. Un fenomen considerat per l’autora de l’estudi, Teresa Morell, “de magnitud impressionant”, que al llibre (una coedició entre Edicions 96 i l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta) s’exposa en tres apartats:

Al primer s’expliquen les raons de la partença; com eren els preparatius per a obtenir els documents i els bitllets, el viatge amb vaixell transatlàntic, l’entrada als Estats Units pel port de l’illa d’Ellis, els llocs de destinació, les feines dures i els sous exorbitants, així com les conseqüències del viatge, amb les penes i les glòries. L’estudi empíric de la segona part es basa en les dades de milers de valencians trobades en aquell port duaner. I gràcies als arxius de passatgers i vaixells ubicats a Internet, s’han pogut recopilar els noms, cognoms, edats, pobles, vaixells i ports d’eixida de més de 2.500 emigrants de tots i cadascun dels 33 pobles de la Marina Alta, que es poden localitzar a les taules de l’Apèndix de manera alfabètica.

Per entendre la magnitud del fenomen migratori de què parla el llibre, podem recordar ací algunes dades. Entre els anys 1892 i 1924 entraren als Estats Units (procedents majoritàriament de països europeus) 25 milions de passatgers. D’aquest nombre ingent, s’han extret dels arxius de l’illa d’Ellis 2.500 noms de persones que, procedents de la Marina, entraren al país només entre 1912 i 1920. Però es calcula que en foren al voltant de 10.000, els emigrants que, en el mateix període, deixaren els seus pobles per buscar feina a Nova York.

Postal de Nova York enviada per un emigrant d’Orba l’any 1910

Se’n va fer una primera presentació, de Valencians a Nova York, el dia 3 de maig. I n’hi ha prevista una pròxima a Orba (el tercer poble de la Marina en nombre d’emigrants localitzats als arxius), el pròxim dissabte 12, i d’altres que anirem anunciant puntualment. Tot i que, d’aquest estudi, en podríem traure dades, comportaments, efectes i conseqüències generals i comunes entre tota la població europea que buscava en Amèrica un futur millor, ens pareix molt interessant fixar-nos en aquells detalls concrets, ben vitals, que ens ajuden a apropar-nos a les circumstàncies humanes, dures i valentes, dels qui foren habitants dels nostres pobles i comarques d’ara fa, aproximadament, un segle. Per això transcrivim aquest fragment extret de les pp. 37 i 38 del llibre que ens ocupa.

«Si prenem com a exemples els viatges narrats per Fernando Miralles (entrevistat per Manuel Aranda Llorca i Joan Caravaca l’any 1985) o el de Juan Peris (2005: 109-112), ens podem fer una bona idea de les malastrugances a què s’havien de sobreposar. Encara que els viatges que descriuen tenien com a destinació Canadà, els dos van eixir d’un port francès i en vaixells on també viatjaven molts emigrants que més tard van anar a Nova York, per tant, les històries i experiències que Fernando Miralles i Juan Peris ens conten poden ser semblants a les dels altres emigrants.

Teresa Morell, en una imatge de la presentació del llibre a Dénia. Teresa és néta i filla d’orbers emigrats a Nova York.

»El viatge que ens narra Fernando Miralles comença a Orba l’agost del 1906. Eren una quadrilla de deu homes, amb Vicente Cervera, Planelles, al cap, que van anar amb carro pels camins que unien Orba i Parcent, i després pel costat del riu de Xaló (Andrés i Serer, 2011) passant per Alcalalí, fins a Benissa, on agafaren la carretera general, que estava per asfaltar. Quan arribaren prop de Benidorm, hi van fer nit i continuaren fins a Alacant al matí següent. Allí embarcaren fins a l’Alger, i pararen en diversos ports del país abans de navegar en direcció a Marsella, ja a França. Des de Marsella anaren a París i després a Le Havre amb ferrocarril per embarcar al vaixell que els portaria a Le Havre, de Canadà. Tot el viatge des d’Orba fins al port de destinació va durar un mes llarg. Del passatge dalt del vaixell, Miralles ens conta que dormien en quadres plenes de palla i que estaven empestats de puces. Ens diu: “No ens vam morir perquè Déu no va voler”».