Una de les poques coses que no caduquen, ni es deixen arrossegar per la velocitat de vertigen del dia a dia, és un bon llibre. Fins i tot, algun, com aquest titulat UNA BARCA AL BOSC que volem recuperar en aquestes línies, es carrega de raó i de significat a mesura que se succeeixen els destarifos socials i les privacions cap on sembla que ens aboquen les actuals polítiques educatives.
La seua autora, Paola Mastrocola, és una persona profundament crítica amb el sistema educatiu més conservador, aquell que castiga la creativitat dels alumnes en favor d’uns esquemes repetitius i uns objectius basats en l’adotzenament dels hàbits i en la castració de les idees. En una entrevista a Mastrocola, allotjada a la pàgina Gli Amanti dei Libri, l’escriptora torinesa reconeix que veu un món que no li agrada i, “quan critiquem el món és perquè el volem canviar”. “Al centre de tot hi ha el llibre [assenyala algú que es dedica a la docència], la soledat, el creixement mental i de la capacitat lògica que ha abandonat les noves generacions, no per la seua culpa, sinó perquè nosaltres, els adults, hem decidit que no pertocava educar les seues ments d’una manera lògica i racional.”
Almudena Francés, que treballa des de fa més de 10 anys difonent el plaer per la lectura en escoles, biblioteques i allà on hi haja un auditori disposat a escoltar-la, ens ha enviat aquest comentari sobre UNA BARCA AL BOSC, un llibre que Cristina Gómez i Núria Sancho van traduir, i que ens permetem recomanar-vos, si no l’heu llegit encara, perquè de segur que us renovarà l’estima pels llibres i us convencerà que educar en la llibertat imaginativa és possible.
Paola Mastrocola, en una imatge d’internet.
“Una barca al bosc és el llibre més emotiu i amb el títol més encertat que he llegit en els últims temps. Una barca en un bosc és un objecte ben desaprofitat, com ho és Gaspare Torrente, el protagonista d’aquesta història: un jove criat en una illa del sud d’Itàlia, nouvingut a la ciutat muntanyenca de Torí. Un adolescent autèntic, únic i brillant que tradueix Horaci, però que vesteix i viu a destemps entre estudiants preocupats per l’estètica i professors que no ensenyen, en una ciutat trista, ràpida, grisa i amb un bagatge cultural que allà no li aprofita.
Aquest llibre de lectura àcida i punxant descriu amb un llenguatge molt proper l’etern dilema de ser un mateix o deixar de ser-ho perquè el grup t’accepte. Com a lectora he patit amb el protagonista les seues angoixes, m’he barallat amb ell contínuament perquè no canvie. I com més enfadada he estat m’he adonat que ho estava amb mi mateixa, per la quantitat de vegades que jo havia fet el mateix.
Maleïts boscos que fan naufragar les barques, maleïda societat que ofega els autèntics… Feia temps que un llibre no m’emocionava i m’emprenyava tant. Regaleu-vos una lectura lenta, reflexiva, i a poder ser compartida.”
Almudena Francés almufrances.blogspot.com
96milmotsmés 
Cada dia és més necessari reivindicar un canvi en els models educatius, sobretot ara, amb la que està caient. La visió de Mastrocola l’hauríem de considerar, però sobretot aquells que tenen el poder d’influir en els models pedagògics.