Després d’una setmana laboral intensa, potser el que menys ens abellia era matinar un dissabte. Però com que el motiu era bo –la presentació del llibre El conte del pardalet de Neus Carañana a la Fira del Llibre de València– ens dirigírem a l’estació de rodalia de Carcaixent a primera hora. El tren anava de gom a gom i ens seguérem compartint espai amb una dona jove i un ancià amb boina i cara d’haver-se guanyat la vida en oficis allunyats de les lletres.
El tren és un bon lloc per a la lectura i la conversa
L’home ens preguntà si sabíem a quina hora podia agafar un tren que tornara cap a Alcoi. Nosaltres ens oferírem a buscar-li els horaris amb el nostre smartphone. Açò va descabdellar una conversa en la qual participàvem animosament els quatre companys de viatge i que va discórrer de manera fluida per la tecnologia i els seus avanços, l’inevitable tema de la crisi, la ciutat d’Ontinyent… i va anar a parar, per a la meua sorpresa, en els llibres. O en l’amor pels llibres.
Resulta que eixe home de 83 anys, boina calada i aspecte de manobre, s’havia alçat de bon matí per pujar en un tren, mamprendre el trajecte durant més d’hora i mitja, i visitar la Fira del Llibre. Era un autèntic bibliòfil, un apassionat de la lletra impresa. Amb quina reverència parlava dels llibres! “Jo –ens deia– no he tingut mai vicis: ni fume, ni bec, ni jugue… La meua passió han sigut els llibres”. I concretament estimava els llibres d’art, “tan ben fets, amb eixes litografies precioses”. Ens deia que preferia tenir un bon llibre a casa que no visitar un museu: “al museu vas, i se t’oblida; el llibre el tens per a sempre, sempre el pots mirar, llegir amb tranquil·litat”. I repetia els títols dels seus llibres preferits, solemnement. Ens va contar com alguna vegada hagué de ser enginyós, per tal que la seua dona no s’enfadara per alguna compra de llibres. “Una vegada vaig firmar per comprar una col·lecció de llibres d’art. Quan vaig arribar a casa i li ho vaig contar a la dona i quasi em mata. Els llibres valien més de tres-centes mil pessetes! Així que vaig haver de desfer la compra. Temps després els vaig comprar d’amagat i vaig demanar que me’ls enviaren a la faena, des d’on, poquet a poquet, anava portant-los a casa i deixant-los a la prestatgeria sense que ella se n’adonara”. L’home deia que els ho devia tot, als llibres, i era per a ell un orgull deixar eixe patrimoni als seus descendents.
Però la conversa no acabà ací. La dona jove, que casualment també era d’Ontinyent, ens contava com a les seues filles –de tres i sis anys– els agradava visitar la biblioteca. Fins al punt que el càstig més gran amb el qual les podia amenaçar era no anar-hi com feien tots els divendres. “Els encanta: repassen els àlbums il·lustrats, busquen els llibres que els agraden, agafen alguna pel·lícula per a mirar-la a casa…”.
Per a rematar-ho tot, l’home major i la dona jove acordaren tornar junts en un tren que els portaria a Xàtiva i allí, amb el cotxe de la dona, anirien a Ontinyent.
I açò que sembla una historieta inventada per incentivar el gust per la lectura, va passar realment un matí que pujàrem al tren sense massa ganes d’anar a la Fira del Llibre i baixàrem del tren encantats de dedicar-nos a este ofici.
PS: la presentació de El conte del Pardalet de Neus Carañana va ser un èxit.
96milmotsmés 