Dimecres dia 10 de juny presentem a la Llibreria 3i4 de València Joan Climent, poeta: un supervivent del segle XX, de l’autor saforenc Ignasi Mora. A continuació reproduïm una ressenya que la professora i crítica literària Antònia Cabanilles n’ha fet, d’aquest llibre de la col·lecció «l’Entorn», publicat la tardor passada, quan feia 10 anys de la mort d’aquest escriptor de Montitxelvo (la Vall d’Albaida), Fill Adoptiu de la ciutat de Gandia.
Article publicat al núm. 70 de la revista Caràcters.
Per Antònia Cabanilles
Perquè no tot es queda sempre Ignasi Mora lluita amb la seua escriptura contra l’oblit. En el cant XI de l’Odissea els morts, gràcies al sacrifici que ofereix l’heroi en el seu descens a l’Hades, recuperen per uns instants la vida, la memòria. La comparació amb l’escriptura, especialment la biogràfica, és clara. Els personatges de la història, com els morts a l’Hades, són matèria d’oblit fins que l’escriptor/a els torna a la vida, a la de les paraules. Una part molt important de l’obra d’Ignasi Mora respon a aquesta voluntat, els llibres dedicats a Josep Camarena i a Joan Climent són emblemàtics i també aquells que ens fan arribar «les veus de la família i de la ciutat». Aquest gest creador es fonamenta en el reconeixement de la pèrdua i no amaga la vulnerabilitat del narrador de la història, tampoc el seu poder. Amb aquesta acció, en el sentit que li atorga al terme Hannah Arendt, allò privat es fa públic, es fa llenguatge i entra a formar part d’un món comú, es creen les condicions per al record, per a un segon naixement.
Joan Climent fou un home amb una gran projecció cívica a la ciutat de Gandia. Fou un activista incansable a favor de la cultura, des dels anys 50 i fins als últims moments de la seua vida. Morí el 2004 a Gandia, quan tenia 86 anys.
Joan Climent, poeta. Un supervivent del segle XX no és una biografia canònica en la mesura que no intenta resseguir o instaurar la continuïtat d’una història, d’una vida. Sabem que la vida està constituïda per una interrupció i que el jo no és narrable, per tant la reconstrucció narrativa representa sempre un repte estètic. El fet de qüestionar els límits de la biografia i de situar l’escriptura entre gèneres és condició necessària per relatar una vida. El llibre, que explora i aborda un ample ventall de formes biogràfiques i autobiogràfiques, s’endinsa en la ficció, a través de la representació d’una suposada entrevista i d’un diari apòcrif, per ancorar i datar fets que es poden documentar. No és estrany que els modes no ficcionals es reserven per a la subjectivitat: «Repassàrem algunes qüestions, regirant racons foscos, apel·lant sovint al seu record de sensacions o impressions més que als fets: al cap i a la fi, sense menystenir-la, volíem transcendir l’anècdota». En aquest marc enunciatiu són importants els jocs de veus, els desplaçaments i els contrapunts.
La il·lustració de portada, com també les interiors, d’aquest núm. 70 de la revista Caràcters (Publicacions de la Universitat de València), és de l’artista alcoià Antoni Miró.
La tercera secció, «Document inèdit sobre la guerra civil», la més extensa del llibre, és un relat autobiogràfic. Joan Climent no delega, el seu és un relat moral en el sentit clàssic del terme, és el testimoni de la seua experiència, la fotografia que ell mateix reclama: «És immoral que la història parle de la guerra en general com un procés quasi necessari dels pobles. […] no es fa honestament una fotografia de la gent anònima que els pateix sense saber per què els fan entrar en la roda en la qual pot tocar-los la trista sort de desaparèixer». Aquest document revela com la guerra no sols li va ensenyar a defensar la vida i a estimar-la profundament sinó que li va procurar una lliçó més difícil: preservar la seua sensibilitat i un pensament crític en temps de foscor.
En la darrera secció, «Oracions gramaticals», Ignasi Mora a partir de uns versos de Joan Climent, que apareixen en cursiva, s’encomana a l’eternitat de la terra, de les paraules: «Dic que tot es queda sempre. Perquè som un riu, l’aigua que fa via cap a la mar esdevindrà núvol i pluja, i un dia tornarà, i un altre dia i un altre i un altre… No és ficció o nosaltres podem fer i fem de la ficció realitat. Potser és la terra, potser és la llengua la causant d’aquesta eternitat». Amén.
96milmotsmés 