JOSÉ MORÁN I IBAN L. LLOP, GUANYADORS DEL PREMI MARC GRANELL DE POESIA

Divendres 27 d’abril vam celebrar el lliurament del XVI Certamen de Poesia Marc Granell, amb motiu del qual l’ajuntament d’Almussafes (l’Horta) i Edicions 96 mantenim, des de fa ja 12 anys, complicitats fructíferes i afectes que van més enllà de les purament professionals. 12 anys: els justos des que el grup poètic Argila de l’Aire va decidir rebatejar els premis poètics que ja existien a la localitat amb aquest gest d’amistat i de reconeixement a Marc Granell, després que, l’any 1999, un grup nombrós d’amics i amigues vam decidir agrair a aquest home la seua existència, la poètica i la personal. I així, fins ara: tota una fortuna de la qual gaudim multitud de gent i que no es paga amb diners.

La primera part de l’acte (amb una posada en escena que, després dels anys, potser s’hi presente ja de manera massa rígida en maneres i en protocols; revisar les coses de tant en tant és recomanable) va consistir en la presentació dels dos poemaris guanyadors en la XV edició, la corresponent a 2011. Cristina Carrasco, amb Peregrina de agua i diosas, i Vicent Valls, amb El pes de la cendra, hi van comparèixer, amb paraules amb què van glossar els seus llibres, i amb la lectura d’algun poema escollit per a l’ocasió.

A continuació va arribar el moment de donar a conèixer els dos guanyadors d’enguany: José Morán, amb Memoria de nieve, un llibre de factura clàssica, amb poemes equilibrats i units pel fil conductor de la inesgotable imatge del riu que és la vida, amb aquell drama que tremola de fons, però d’expressió serena, d’acceptació estoica de la mort. Aquest poema ens en pot donar idea del conjunt:

EL CAUCE

 

Observa lo que arrastra, aquello que a destiempo

se asienta en lo profundo de lo que el trance anula

sabiendo que es rumor,

que existe una energía extraña en el descenso,

un entusiasmo turbio

probando en el vivac su ensayo entre nosotros.

 

Espléndido, cercano, con curso hacia el mar,

reserva en los estuarios las cuotas de un propósito.

 

El poemari guanyador en la modalitat de valencià fou Sala d’espera, de l’autor de Borriana Iban L. Llop, que, perquè es dóna la circumstància que treballa i viu a Sardenya, no va poder estar en l’acte. Ara bé, en va enviar dos emissaris a l’altura de les circumstàncies −son pare i sa mare. Ella va llegir una nota que enviava Iban, de la qual seleccionem aquests fragments, perquè ens van arribar al cor, el lloc on ha d’arribar, primer que res, el missatge dels poetes:

“Per per motius laborals i perquè sembla que encara no hi ha un vol l’Alguer-Castelló no he pogut arribar a temps per estar ara amb vosaltres. Ja m’ho perdonareu. Rep aquest premi amb una estranya sensació de satisfacció i tristesa. Satisfacció pel nom del premi, Marc Granell, a qui tant li dec en la meua poesia […] i pels amics d’Edicions 96 […].

Tristesa perquè els poetes no servim per a res. Quan al poeta se li espatlla el cotxe busca un amic mecànic. Quan l’ordinador no funciona com caldria, busca l’amic informàtic. Quan l’aixeta perd aigua, ai, busca, busca. Ningú no busca mai el poeta. Ningú no m’ha cridat mai i m’ha dit, mira, que estava buscant un parell de poemes per…

Tristesa perquè no hauria volgut mai escriure aquests poemes, o com a mínim, hauria volgut acabar-los d’una altra manera. Aquests poemes que han nascut en la sala d’espera de l’hospital Policlínic de Roma. Escrits darrere dels bitllets d’avió, darrere dels bitllets de metro, dels bitllets de tren de París a Lille, de Lille a Rennes. 36 poemes. Un per cada dia. Des de l’ingrés en la sala d’operacions fins al comiat.

Tristesa perquè el poeta no sap què fer, només sap escriure versos. Però el poeta (que no l’home) manté invicta la rebel·lia infantil i diu que no, que ha de fer alguna cosa, que la poesia ha de ser útil i és per això que donarà la meitat del premi a la Fondazione Roma Sapienza (perquè en la sala d’aquell hospital ha començat el poema) i cedirà el 50% dels drets d’autor a la recerca científica sobre regeneració i trasplantament d’òrgans i teixits.”

Sala d’espera és un llibre de dolor contingut, encapsulat en petits poemes d’una tendresa que esborrona a estones. Poemes a la manera de breus elegies estimatòries. Un parell d’exemples:

Em sent culpable
del dolor que t’habita,
Com consolar-te?
No són unes mans fortes
les meues, faig poemes.

* * *

Haver d’aprendre
del dolor i la ràbia
açò que és vida.
T’haurà d’obrir ferides
la llum de març, tan clara.

L’acte es va cloure amb l’actuació de Josep Enric Grau, Poegrafies de veu i cabàs, un espectacle d’aquest artista total de la Valldigna que seria molt difícil descriure ací. Preferim recomanar-lo de manera entusiasta. Hi ha poques ocasions de veure res tan original basat en el predomini i les possibilitats escèniques de la paraula.

EL FORAT I EL FORT DE LA SERRA DE BÈRNIA

El mes d’abril és un dels mesos més agraïts per a eixir a la muntanya en una de les nostres contrades: el dia allarga, no fa massa calor i tenim totes les plantes en plena floració. És per això que volem recomanar-vos una excursió agradable, per si no teniu res a fer un cap de setmana o per si teniu alguna cosa a fer que es puga ajornar. La ruta, l’extraurem d’un dels llibres que ens han donat més alegries últimament: Fent Camí. Rutes al voltant del riu Xaló/Gorgos, de Joan Elies Andrés i Serer, un caminant apassionat. Un llibre de muntanya amerat d’històries, llegendes i tradicions que ens ajudaran a entendre tots els matisos de les serres més importants, al cor de les meravelloses terres de la Marina. Us animem a Fer camí.

 EL FORAT I EL FORT DE LA SERRA DE BÈRNIA

“Però em vaig girar i mirí de front la crestallera brava, pròxima i rotunda de la serra de Bèrnia, on hi havia una blanca joguina –un núvol petit- que el vent de xaloc passejava a pleret pels vessants altíssims i abismals com una bala de cotó-en-pèl esfilagarsada. La muntanya”

                                                Enric Valor. L’ambició d’Aleix

La ruta més concorreguda de la serra de Bèrnia és sense dubte la que ressegueix el PR V-7. Una passejada imprescindible per als trescadors de muntanyes. Amb un desnivell de pujada d’uns 450 metres i 8,5 km de recorregut, la caminada ens porta des de les cases de Bèrnia fins a la Font, abans d’enfilar-nos a l’impressionant Forat, per on creuarem la carena rocallosa de la serra per anar a buscar les restes del Fort (s. XVI) i des d’ací completar el recorregut circular fins a les cases de Bèrnia.

RUTA:

1. CASES DE BÈRNIA – FONT DE BÈRNIA (20 min – 1,26 km)

Seguim el camí des de darrere del restaurant de Ramonet (Casa Fabián) i de seguida el camí es bifurca. Nosaltres agafarem la pista de la nostra esquerra que ens conduirà a la font de Bèrnia.

2. FONT DE BÈRNIA – FORAT (1 h 10 min – 2,61 km).

A la font naixen unes escales a mà dreta que ens conduiran a la senda que ascendeix en direcció al forat. Aquesta comença més suau i després acaba acostant-se sota les penyes de Bèrnia i empinant-se una mica més fins arribar al forat.

Creuarem el forat, passant des de la part de l’ombria de Bèrnia a la part de la solana. El canvi de paisatge i, depenent del dia, de condicions climàtiques, hi sol ser sorprenent.

Una vegada creuat el forat, la vista espectacular de la badia d’Altea als nostres peus, la serra Gelada i Benidorm a la costa, i l’imponent Puigcampana juntament amb la bellesa de la serra d’Aitana fan que aquest siga un lloc ideal per a parar a recuperar-se de l’esforç.

3. FORAT – CARRASCA CENTENÀRIA – FORT DE BÈRNIA (2 h 45 min – 5,62 km)

Després del forat agafem la senda a mà dreta que ens durà planejant per gran part de la solana de la serra. Travessarem diversos runars i sovint veurem diferents sendes que transcorren més o menys paral·leles les unes a les altres. Hem d’anar per la que està marcada, encara que totes ens conduiran al mateix lloc.

Ens pot aprofitar com a punt de referència una anyenca carrasca que ens regala la seua ombra a la meitat del recorregut entre el forat i el fort.

Finalment arribem a les restes del fort de Bèrnia. Pocs metres abans d’aplegar a les runes del fort, a mà esquerra ix una senda que ens duu a la font del fort.

4. FORT DE BÈRNIA – CASES DE BÈRNIA  (3 h 45 min – 8,45 km)

Creuem el fort i seguim per la senda que de seguida comença a descendir i que ben prompte ens conduirà a l’altra vessant de la muntanya, on podrem delectar-nos amb unes encisadores vistes de la vall de Tàrbena.

La senda s’acaba en un camí ample de terra que cal resseguir, en un agradós passeig final fins a les Cases de Bèrnia.

Podeu descarregar-vos el track per al GPS d’aqueta ruta i de totes les del llibre a: http://www.recursosdidactics.net/

Una encisadora introducció a una serra que ens seduirà i ens obligarà a tornar per descobrir alguna de les 3 rutes alternatives i poc concorregudes, que també s’inclouen al llibre.

DIA INTERNACIONAL DEL LLIBRE INFANTIL 2012

Fa uns quants anys que l’Organització Internacional per al Llibre Juvenil trià la data del naixement de Hans Christian Andersen, el 2 d’abril, per commemorar el Dia Internacional del Llibre Infantil. Des d’Edicions 96 ens sumem a la celebració de la data, i per això us deixem ací el manifest que enguany ha preparat el mexicà Francisco Hinojosa, dirigit a tots els xiquets i xiquetes del món, i el cartell conmemoratiu de l’il·lustrador, també mexicà, Juan Gedovius.

Hi havia una vegada un conte que contava el món sencer. Aquest conte en realitat no era un de sol, sinó molts més que van començar a poblar el món amb les seves històries de nenes desobedients i llops seductors, de sabatetes de cristall i prínceps enamorats, de gats enginyosos i soldadets de plom, de gegants bons jans i fàbriques de xocolata. El van poblar de paraules d’intel·ligència, d’imatges, de personatges extraordinaris. Li van permetre riure, sorprendre’s, conviure. El van carregar de significats. I des d’aleshores aquests contes s’han continuat multiplicant per dir-nos una i mil vegades: «Hi havia una vegada un conte que contava el món sencer…».

En llegir, explicar o escoltar contes estem exercitant la imaginació, com si calgués entrenar-la per mantenir-la en forma. Algun dia, segurament sense que ho sapiguem, una d’aquestes històries vindrà a les nostres vides per oferir-nos solucions creatives als obstacles que se’ns presentin al camí.

En llegir, explicar o escoltar contes en veu alta també estem repetint un ritual molt antic que ha complert un paper fonamental en la història de la civilització: fer comunitat. Al voltant d’aquests contes s’han reunit les cultures, les èpoques i les generacions per dir-nos que som un de sol. Ho han fet tant els japonesos com els alemanys i els mexicans; les persones que van viure al segle XVII i nosaltres, que llegim un conte a Internet; els avis, els pares i els fills. Els contes ens omplen de la mateixa manera a tots els éssers humans, malgrat les nostres enormes diferències, perquè, en el fons, tots en som protagonistes.

Al contrari dels organismes vius, que neixen, es reprodueixen i moren, els contes, que neixen curulls de fertilitat, poden ser immortals. En especial, els contes de tradició popular que s’adeqüen a les circumstàncies, al context del present en què són explicats o reescrits. Es tracta de contes que les persones, en reproduir-los o escoltar-los, es converteixen en els seus coautors.

I hi havia una vegada, també, un país ple de mites, contes i llegendes que van viatjar pels segles, de boca en boca, per exhibir la seva idea de la creació, per narrar la seva història, per oferir la seva riquesa cultural, per excitar la curiositat i omplir de somriures els llavis. Era també un país en què pocs dels seus pobladors tenien accés als llibres. Però aquesta és una història que ja ha començat a canviar. Avui els contes estan arribant cada vegada a més racons apartats del meu país, Mèxic. I en trobar-se amb els seus lectors estan complint el seu paper de fer comunitat, fer família i fer individus amb més possibilitats de ser feliços.

Francisco Hinojosa (trad.: Jordi Ferré)