Divendres 27 d’abril vam celebrar el lliurament del XVI Certamen de Poesia Marc Granell, amb motiu del qual l’ajuntament d’Almussafes (l’Horta) i Edicions 96 mantenim, des de fa ja 12 anys, complicitats fructíferes i afectes que van més enllà de les purament professionals. 12 anys: els justos des que el grup poètic Argila de l’Aire va decidir rebatejar els premis poètics que ja existien a la localitat amb aquest gest d’amistat i de reconeixement a Marc Granell, després que, l’any 1999, un grup nombrós d’amics i amigues vam decidir agrair a aquest home la seua existència, la poètica i la personal. I així, fins ara: tota una fortuna de la qual gaudim multitud de gent i que no es paga amb diners.
La primera part de l’acte (amb una posada en escena que, després dels anys, potser s’hi presente ja de manera massa rígida en maneres i en protocols; revisar les coses de tant en tant és recomanable) va consistir en la presentació dels dos poemaris guanyadors en la XV edició, la corresponent a 2011. Cristina Carrasco, amb Peregrina de agua i diosas, i Vicent Valls, amb El pes de la cendra, hi van comparèixer, amb paraules amb què van glossar els seus llibres, i amb la lectura d’algun poema escollit per a l’ocasió.
A continuació va arribar el moment de donar a conèixer els dos guanyadors d’enguany: José Morán, amb Memoria de nieve, un llibre de factura clàssica, amb poemes equilibrats i units pel fil conductor de la inesgotable imatge del riu que és la vida, amb aquell drama que tremola de fons, però d’expressió serena, d’acceptació estoica de la mort. Aquest poema ens en pot donar idea del conjunt:
EL CAUCE Observa lo que arrastra, aquello que a destiempo se asienta en lo profundo de lo que el trance anula sabiendo que es rumor, que existe una energía extraña en el descenso, un entusiasmo turbio probando en el vivac su ensayo entre nosotros. Espléndido, cercano, con curso hacia el mar, reserva en los estuarios las cuotas de un propósito.
El poemari guanyador en la modalitat de valencià fou Sala d’espera, de l’autor de Borriana Iban L. Llop, que, perquè es dóna la circumstància que treballa i viu a Sardenya, no va poder estar en l’acte. Ara bé, en va enviar dos emissaris a l’altura de les circumstàncies −son pare i sa mare. Ella va llegir una nota que enviava Iban, de la qual seleccionem aquests fragments, perquè ens van arribar al cor, el lloc on ha d’arribar, primer que res, el missatge dels poetes:
“Per per motius laborals i perquè sembla que encara no hi ha un vol l’Alguer-Castelló no he pogut arribar a temps per estar ara amb vosaltres. Ja m’ho perdonareu. Rep aquest premi amb una estranya sensació de satisfacció i tristesa. Satisfacció pel nom del premi, Marc Granell, a qui tant li dec en la meua poesia […] i pels amics d’Edicions 96 […].
Tristesa perquè els poetes no servim per a res. Quan al poeta se li espatlla el cotxe busca un amic mecànic. Quan l’ordinador no funciona com caldria, busca l’amic informàtic. Quan l’aixeta perd aigua, ai, busca, busca. Ningú no busca mai el poeta. Ningú no m’ha cridat mai i m’ha dit, mira, que estava buscant un parell de poemes per…
Tristesa perquè no hauria volgut mai escriure aquests poemes, o com a mínim, hauria volgut acabar-los d’una altra manera. Aquests poemes que han nascut en la sala d’espera de l’hospital Policlínic de Roma. Escrits darrere dels bitllets d’avió, darrere dels bitllets de metro, dels bitllets de tren de París a Lille, de Lille a Rennes. 36 poemes. Un per cada dia. Des de l’ingrés en la sala d’operacions fins al comiat.
Tristesa perquè el poeta no sap què fer, només sap escriure versos. Però el poeta (que no l’home) manté invicta la rebel·lia infantil i diu que no, que ha de fer alguna cosa, que la poesia ha de ser útil i és per això que donarà la meitat del premi a la Fondazione Roma Sapienza (perquè en la sala d’aquell hospital ha començat el poema) i cedirà el 50% dels drets d’autor a la recerca científica sobre regeneració i trasplantament d’òrgans i teixits.”
Sala d’espera és un llibre de dolor contingut, encapsulat en petits poemes d’una tendresa que esborrona a estones. Poemes a la manera de breus elegies estimatòries. Un parell d’exemples:
Em sent culpable 
del dolor que t’habita,
Com consolar-te?
No són unes mans fortes
les meues, faig poemes.
* * *
Haver d’aprendre
del dolor i la ràbia
açò que és vida.
T’haurà d’obrir ferides
la llum de març, tan clara.
L’acte es va cloure amb l’actuació de Josep Enric Grau, Poegrafies de veu i cabàs, un espectacle d’aquest artista total de la Valldigna que seria molt difícil descriure ací. Preferim recomanar-lo de manera entusiasta. Hi ha poques ocasions de veure res tan original basat en el predomini i les possibilitats escèniques de la paraula.
96milmotsmés 