L’ESTIU EN UN POEMA DE GASPAR JAÉN I URBAN

50 veus compromeses vivencialment, lingüísticament i culturalment amb aquest territori víctima de tantes depredacions.

Hi ha, segurament, tantes maneres de poesia com poetes que la practiquen. Fa dos anys, des d’aquesta editorial, vam voler presentar una àmplia mostra de textos poètics on es reflectira la relació vivencial, emotiva, sentimental, d’un poeta i un lloc, el que ella o ell escolliren. I el resultat fou FOR SALE, o 50 veus de la terra, un llibre on es constata una implicació fortíssima entre els poetes valencians i el seu territori. Des de l’amor, des del compromís estètic i ètic; de vegades des del plany, de vegades des de l’exultació, des de la ràbia, des de la denúncia, però en cap cas  no hi trobarem estampes purament paisatgístiques.

Això mateix ho ha detectat l’historiador i escriptor Ferran Garcia-Oliver, que al seu article “El camp ho va ser tot, al País Valencià: història i literatura”, assenyala:

“L’ecologia no és aliena a la manufactura literària. For sale o 50 veus de la terra, començant per la mateixa portada, és un crit col·lectiu d’alerta contra el cataclisme valencià. Els poetes joves, fent-se ressò del reclam de Martí Domínguez, adrecen les seues mirades cap a les marjals i els riuraus, cap al Montgó, Bèrnia o Penyagolosa, els dacsars i el raïmet de pastor, tot l’univers encara no sepultat per obra i gràcia dels PAI: ‘aquest llibre col·lectiu –diu M. J. Escrivà en el pròleg— naix de la intenció de reflectir, a través d’un nombre ampli de poetes valencians, el compromís ètic, estètic o vivencial envers qualsevol espai o motiu del nostre territori. Descartem rotundament la imatge del poeta desvinculat del món que l’envolta, de la terra que trepitja’.”
(L’Espill, núm. 40, primavera de 2012. Monogràfic dedicat a Joan Fuster)

Dibuix extret de l’article de G. Jaén i Urban “De com es regaven els horts de palmeres d’Elx”, del núm. 35 (2002) de la revista Mètode de la Universitat de València.

El poeta Gaspar Jaén i Urban (1952), va aportar a For sale un poema tendre i dolorós alhora, “Maria Mercè”, en el qual, segurament, el major triomf personal és la supervivència del record, gràcies a l’escriptura. L’acompanyem d’un dibuix preciós, d’aquest autor i arquitecte d’Elx, on es pot veure la casa de l’Hort de Motxo, un hort de palmeres que estigué a càrrec de la família durant molts anys, i que en tantes ocasions ha recreat artísticament Gaspar. Un record seré i colorit, permanent patrimoni de la nostàlgia, per acompanyar aquests dies intensos i contradictoris de l’estiu.

MARIA MERCÈ

I els diumenges d’estiu d’uns llunyans anys seixanta,

com una festa grossa, anàvem a la mar.
L’autobús ens hi duia, carregats de cabassos
on portàvem queviures per passar tot el dia.

Ens compràrem un any un matalàs inflable,
de plàstic, roig i blanc, i un para-sol de tela
de colors cridaners per a fer-nos ombratge;
dúiem ulleres d’aigua, rastells, poals, paletes.

Esfumades pel temps veig les estacions
d’Elx i Alacant, els pins de Guardamar i Xàbia,
Altea, Calp, la Vila; hi havia molts pocs cotxes,
les carreteres buides. Veig una antiga foto

que ens vam fer a la platja; aquell dia, la mama
li havia pentinat una gran castanyola;
jo alçava amb sorra humida un castell modernista.

Veig tot de pobles blancs, encara pescadors,
encara amables, buits d’estiuejants encara,
els llocs derrotats ara de la costa del sud.

Gaspar Jaén i Urban: For sale, o 50 veus de la terra, Edicions 96, 2010.

SENSE L’ART SERIA MOLT DIFÍCIL SOBREVIURE

Una de les set narracions de Sis contes i una novel·la incerta, de Jovi Lozano-Seser (Ondara, 1979) comença així:

Botiga on line
GUIA DE LECTURA

“Són les 20:38 hores. Sota la camisa, un aparent escorrim de sang no arriba a evidenciar res. L’abdomen de Marwan, com el de qualsevol altre jove de la seua edat, presenta l’aspecte cuidat d’un tors atlètic, treballat i, sobretot, atractiu, si no fóra per la boteruda presència d’un objecte ben dissimulat i gairebé invisible als ulls de tothom. Li l’han posat durant el matí, al pis d’Eljal, el seu amic i ideòleg de la iniciativa, abans de celebrar l’esdeveniment amb un extraordinari banquet final on no s’han escatimat les despeses, ni les prohibicions: el millor anyell de tot Ramallah −tendre, laboriosament cuinat i amerat de tota mena de fruits i espècies− i tantes altres delícies més resten ara atrapades als seus budells, prop del mecanisme definitori que marca des de ja fa sis hores un indefugible compte enrere.”

El conte es titula “Una vida en l’hora de Marwan Chamut”, amb aquest equívoc interessant (si llegiu el conte veureu per què) provocat a consciència per l’autor. Marwan és un home abocat a un immediat final tràgic. Això ho anem sospitant els lectors des de les primeres línies, i avancem amb aquesta intriga, un tant angoixosa, dubitativa, fins a l’última línia. El relat és d’aquells que condensen la tensió fins al final. La resolució fa esclatar en mil trossets un desenllaç que podria haver estat el clàssic d’un príncep blau, o el d’un heroi victoriós, o el de la víctima redimida. I, tanmateix, Jovi opta per la conclusió que “l’estreta línia entre la vida i la mort sols la marca un tènue, lleugeríssim, tel d’ignorància.”

“A ell, una vegada més, li costa caminar perquè les esportives del seu amic li vénen grans i els peus li ballen a dintre.”
Les il·lustracions de Sis contes i una novel·la incerta són de Pau Àlvarez.

Per si no coneixeu l’autor, Jovi Lozano-Seser és periodista, tècnic en comunicació, i està especialitzat en l’ús de la llengua als mitjans. El professor i escriptor, Tomàs Llopis i Guardiola, que li ha seguit els passos literaris des de gairebé el principi (s’ha de dir que la primera narració inclosa al volum Sis contes està escrita amb només… 14 anys!) coneix perfectament aquesta circumstància atractiva, que fa que l’escriptura periodística i la literària convisquen en la tasca narrativa de Jovi.

A la Proposta didàctica que va elaborar el professor Llopis a partir del llibre, s’inclou una breu entrevista on l’autor de la guia planteja alguna d’aquestes qüestions sobre la convivència de les dues modalitats d’escriptura. Com per exemple aquesta, on es fa referència, precisament, al conte del palestí suïcida.

Us recomanem que visiteu el seu bloc: Calcetins desparellats

Has compaginat la tasca d’escriptor de ficció i de periodista. Són complementàries en tu?, de quina manera?

Sí que ho són, per descomptat, i potser per l’estret vincle entre ambdues competències he tingut més maldecaps dels que caldria esperar en la ja de per si complicada vida laboral del periodista. En un principi, però, no tenen la necessitat de complementar-se aquestes dues facetes, però jo sempre abuse del component poètic a l’hora de redactar notícies, així com acudisc a criteris més expositius a l’hora de fer narrativa, per la qual cosa sempre he fet un periodisme massa literari o una literatura massa periodística. Al remat, me n’he aprofitat, de la controvèrsia perquè els meus relats més reconeguts s’abeuren precisament d’aquesta dualitat. Una vida en l’hora de Marwan Chamut, de fet, és un reportatge bord; un text que naix primer com a article i que ell sol va mutant en conte. De qualsevol manera, el que m’interessa de la literatura i el periodisme és exactament el mateix: la descripció del món, la representació del que ens envolta, siga real o fictici.

El món que Jovi Lozano-Seser descriu és, de vegades, tan descarnat, i ens el presenta amb aquella precisió tan colpidorament pròxima, que una admira profundament aquell mecanisme segons el qual l’autor utilitza la literatura (són declaracions de l’autor a Tomàs Llopis) per exorcitzar allò que no li agrada, per poder seguir “acarant el demà, tot sabent que sense l’art seria molt difícil, per no dir impossible, sobreviure.”

ELS CONTES: PORTES OBERTES A L’AFECTIVITAT

Per Antònia Martínez Martínez

Mestra de primer cicle de Primària, i escriptora

 

 

Gat Seruga mirant al sol, en la imaginació sense fronteres d’un xiquet de 5 anys que es diu Ferran Gordo Olaso

Sempre intente aprofitar les oportunitats que es presenten en la vida per afavorir les situacions que potencien l’afectivitat acompanyada de la comunicació. El conte és una d’aquestes oportunitats.

A l’escola cal cercar estratègies que faciliten l’ús de la llengua i que afavorisquen l’aprenentatge de forma significativa i molt propera.

A través del conte podem establir, tant en l’àmbit familiar com en l’escolar, vincles afectius i comunicatius que ens permetran aconseguir interaccions enriquidores entre nen-nen, nen-adult, nen-grup…

Dins d’un context literari i lúdic podem treballar la identificació (o no) amb els personatges; la consciència ecològica; el respecte a les diferències, l’amistat, l’enveja…

És per això que un bon dia els contes es convertiren, per a mi, en un vehicle motivador per a treballar a l’aula el medi i enriquir la comunicació oral i escrita amb un esperit crític del meu alumnat.

Carme Miquel, autora d’Els contes de Marc, dedica un exemplar de BON DIA! a la jove admiradora Neus Fuster Puig, que ara ja té… 6 anys!

La col·lecció «Bressol de Lletres» és una magnífica oportunitat per a endinsar-nos en les seues inquietuds, curiositats, pors, raonaments… Un bon exemple en són «Els contes de Marc», que plens de poesia i espontaneïtat reflecteixen la quotidianitat d’un infant entre els 3 i 5 anys. També El ratolí Valentí, que sap trobar la part positiva d’una situació aparentment no gens tranquil·litzadora. O El conte del Pardalet / A Little Bird’s Tale, que ens presenta un personatge que a més de valencià parla anglès. Podria parlar d’altres títols però potser és millor que els descobriu vosaltres.

Si aconseguim que un conte siga un inseparable company de capçalera, una porta oberta a l’afectivitat i una nau espacial que ens transporta en el temps, anirem pel bon camí. No ho dubteu.

El llibre A LA VORA DEL CAMÍ, vist i recreat per un xiquet de 3 anys: Ferran Escrivà Pellicer, del CEIP Santa Anna de Miramar