Una de les set narracions de Sis contes i una novel·la incerta, de Jovi Lozano-Seser (Ondara, 1979) comença així:
“Són les 20:38 hores. Sota la camisa, un aparent escorrim de sang no arriba a evidenciar res. L’abdomen de Marwan, com el de qualsevol altre jove de la seua edat, presenta l’aspecte cuidat d’un tors atlètic, treballat i, sobretot, atractiu, si no fóra per la boteruda presència d’un objecte ben dissimulat i gairebé invisible als ulls de tothom. Li l’han posat durant el matí, al pis d’Eljal, el seu amic i ideòleg de la iniciativa, abans de celebrar l’esdeveniment amb un extraordinari banquet final on no s’han escatimat les despeses, ni les prohibicions: el millor anyell de tot Ramallah −tendre, laboriosament cuinat i amerat de tota mena de fruits i espècies− i tantes altres delícies més resten ara atrapades als seus budells, prop del mecanisme definitori que marca des de ja fa sis hores un indefugible compte enrere.”
El conte es titula “Una vida en l’hora de Marwan Chamut”, amb aquest equívoc interessant (si llegiu el conte veureu per què) provocat a consciència per l’autor. Marwan és un home abocat a un immediat final tràgic. Això ho anem sospitant els lectors des de les primeres línies, i avancem amb aquesta intriga, un tant angoixosa, dubitativa, fins a l’última línia. El relat és d’aquells que condensen la tensió fins al final. La resolució fa esclatar en mil trossets un desenllaç que podria haver estat el clàssic d’un príncep blau, o el d’un heroi victoriós, o el de la víctima redimida. I, tanmateix, Jovi opta per la conclusió que “l’estreta línia entre la vida i la mort sols la marca un tènue, lleugeríssim, tel d’ignorància.”
“A ell, una vegada més, li costa caminar perquè les esportives del seu amic li vénen grans i els peus li ballen a dintre.”
Les il·lustracions de Sis contes i una novel·la incerta són de Pau Àlvarez.
Per si no coneixeu l’autor, Jovi Lozano-Seser és periodista, tècnic en comunicació, i està especialitzat en l’ús de la llengua als mitjans. El professor i escriptor, Tomàs Llopis i Guardiola, que li ha seguit els passos literaris des de gairebé el principi (s’ha de dir que la primera narració inclosa al volum Sis contes està escrita amb només… 14 anys!) coneix perfectament aquesta circumstància atractiva, que fa que l’escriptura periodística i la literària convisquen en la tasca narrativa de Jovi.
A la Proposta didàctica que va elaborar el professor Llopis a partir del llibre, s’inclou una breu entrevista on l’autor de la guia planteja alguna d’aquestes qüestions sobre la convivència de les dues modalitats d’escriptura. Com per exemple aquesta, on es fa referència, precisament, al conte del palestí suïcida.
Us recomanem que visiteu el seu bloc: Calcetins desparellats
Has compaginat la tasca d’escriptor de ficció i de periodista. Són complementàries en tu?, de quina manera?
Sí que ho són, per descomptat, i potser per l’estret vincle entre ambdues competències he tingut més maldecaps dels que caldria esperar en la ja de per si complicada vida laboral del periodista. En un principi, però, no tenen la necessitat de complementar-se aquestes dues facetes, però jo sempre abuse del component poètic a l’hora de redactar notícies, així com acudisc a criteris més expositius a l’hora de fer narrativa, per la qual cosa sempre he fet un periodisme massa literari o una literatura massa periodística. Al remat, me n’he aprofitat, de la controvèrsia perquè els meus relats més reconeguts s’abeuren precisament d’aquesta dualitat. Una vida en l’hora de Marwan Chamut, de fet, és un reportatge bord; un text que naix primer com a article i que ell sol va mutant en conte. De qualsevol manera, el que m’interessa de la literatura i el periodisme és exactament el mateix: la descripció del món, la representació del que ens envolta, siga real o fictici.
El món que Jovi Lozano-Seser descriu és, de vegades, tan descarnat, i ens el presenta amb aquella precisió tan colpidorament pròxima, que una admira profundament aquell mecanisme segons el qual l’autor utilitza la literatura (són declaracions de l’autor a Tomàs Llopis) per exorcitzar allò que no li agrada, per poder seguir “acarant el demà, tot sabent que sense l’art seria molt difícil, per no dir impossible, sobreviure.”
96milmotsmés 