50 veus compromeses vivencialment, lingüísticament i culturalment amb aquest territori víctima de tantes depredacions.
Hi ha, segurament, tantes maneres de poesia com poetes que la practiquen. Fa dos anys, des d’aquesta editorial, vam voler presentar una àmplia mostra de textos poètics on es reflectira la relació vivencial, emotiva, sentimental, d’un poeta i un lloc, el que ella o ell escolliren. I el resultat fou FOR SALE, o 50 veus de la terra, un llibre on es constata una implicació fortíssima entre els poetes valencians i el seu territori. Des de l’amor, des del compromís estètic i ètic; de vegades des del plany, de vegades des de l’exultació, des de la ràbia, des de la denúncia, però en cap cas no hi trobarem estampes purament paisatgístiques.
Això mateix ho ha detectat l’historiador i escriptor Ferran Garcia-Oliver, que al seu article “El camp ho va ser tot, al País Valencià: història i literatura”, assenyala:
“L’ecologia no és aliena a la manufactura literària. For sale o 50 veus de la terra, començant per la mateixa portada, és un crit col·lectiu d’alerta contra el cataclisme valencià. Els poetes joves, fent-se ressò del reclam de Martí Domínguez, adrecen les seues mirades cap a les marjals i els riuraus, cap al Montgó, Bèrnia o Penyagolosa, els dacsars i el raïmet de pastor, tot l’univers encara no sepultat per obra i gràcia dels PAI: ‘aquest llibre col·lectiu –diu M. J. Escrivà en el pròleg— naix de la intenció de reflectir, a través d’un nombre ampli de poetes valencians, el compromís ètic, estètic o vivencial envers qualsevol espai o motiu del nostre territori. Descartem rotundament la imatge del poeta desvinculat del món que l’envolta, de la terra que trepitja’.”
(L’Espill, núm. 40, primavera de 2012. Monogràfic dedicat a Joan Fuster)
Dibuix extret de l’article de G. Jaén i Urban “De com es regaven els horts de palmeres d’Elx”, del núm. 35 (2002) de la revista Mètode de la Universitat de València.
El poeta Gaspar Jaén i Urban (1952), va aportar a For sale un poema tendre i dolorós alhora, “Maria Mercè”, en el qual, segurament, el major triomf personal és la supervivència del record, gràcies a l’escriptura. L’acompanyem d’un dibuix preciós, d’aquest autor i arquitecte d’Elx, on es pot veure la casa de l’Hort de Motxo, un hort de palmeres que estigué a càrrec de la família durant molts anys, i que en tantes ocasions ha recreat artísticament Gaspar. Un record seré i colorit, permanent patrimoni de la nostàlgia, per acompanyar aquests dies intensos i contradictoris de l’estiu.
MARIA MERCÈ
I els diumenges d’estiu d’uns llunyans anys seixanta,
com una festa grossa, anàvem a la mar.
L’autobús ens hi duia, carregats de cabassos
on portàvem queviures per passar tot el dia.
Ens compràrem un any un matalàs inflable,
de plàstic, roig i blanc, i un para-sol de tela
de colors cridaners per a fer-nos ombratge;
dúiem ulleres d’aigua, rastells, poals, paletes.
Esfumades pel temps veig les estacions
d’Elx i Alacant, els pins de Guardamar i Xàbia,
Altea, Calp, la Vila; hi havia molts pocs cotxes,
les carreteres buides. Veig una antiga foto
que ens vam fer a la platja; aquell dia, la mama
li havia pentinat una gran castanyola;
jo alçava amb sorra humida un castell modernista.
Veig tot de pobles blancs, encara pescadors,
encara amables, buits d’estiuejants encara,
els llocs derrotats ara de la costa del sud.
Gaspar Jaén i Urban: For sale, o 50 veus de la terra, Edicions 96, 2010.
96milmotsmés 