Arribar a Vells

 

Per Maria Josep Escrivà

                                                                                       Els joves en passar van mirar
                                                                                       una dona vella.
                                                                                       I, en un girant d’ulls,
                                                                                       la van aixafar, com si fos un cuc,
                                                                                       amb les mirades.

                                                                                                                    Anna Swir

 

Ignasi Mora acaba de publicar a Edicions 96 un volum titulat Sentia veus, que inclou tres títols: Les veus de la família i Les veus de la ciutat, que es reediten ara, revisats per l’autor, i un llibre de relats que es publica per primera vegada, titulat Vells. Un text de Vicent Usó, titulat «Tres veus, tres maons» en fa de pròleg.

Just aquests dies ha aparegut un article a La Vanguardia, on es revisa, des d’una visió antropològica, el concepte de vellesa: ¿Cómo hemos tratado la vejez desde la Antigüedad?, amb el convenciment, segons l’autora, Eva Millet, que —traduïm—: «La pandèmia de Covid-19 ha obert un debat sobre la relació de la nostra societat amb la gent gran». I,  amb la conclusió rotunda i la crida concloent, derivada de la realitat pura i dura, que «fa relativament poc, el més normal era conviure amb els avis. La crisi actual derivada de la pandèmia i les seues conseqüències catastròfiques per als més grans hauria de provocar una revisió urgent de la  nostra relació amb la vellesa».

 

Disseny de portada: Pau Àlvarez López

 

Al seu llibre, Ignasi Mora desplega, al llarg de 17 relats, situacions, reflexions, actuacions, afirmacions no exemptes de càrrega filosòfica, i estats d’ànim, al cap i a la fi, associats i derivats d’aquesta vellesa. Amb una dosi important de crítica social, d’humor negre i de vegades d’amargor, com ara el que motiva aquesta conclusió rotunda: «no ens autoenganyem: la principal malaltia dels vells no té solució, és la mateixa vellesa.» O quan qualifica de «molt dolorosa i molt cruel» la sentència que la vida ens reserva…, si és que arribem a vells!

Tornem a l’article de La Vanguardia, on l’autora reconeix que «en un món obsessionat per la joventut i la bellesa, la vellesa es veu cada vegada més com un destorb. I es pregunta «que produeix aquesta desafecció» i es respon, òbviament, que l’economia hi té molt a veure. I, tot citant l’antropòleg Jared Diamond, rebla: «La raó per la qual les societats cuiden o no dels seus ancians depèn en bona mesura de com d’útils siguen».

Anciana pintada per Lluïsa Vidal (Barcelona, 1876-1918)

És en aquest punt que Ignasi Mora introdueix una idea molt lúcida, segons la qual nosaltres mateixos ens condemnem a aquesta situació d'(auto)marginació, perquè «de joves destruïm l’escassa vida dels vells, els rebutgem, els condemnem a la impotència i a la soledat. Per tant, ens rebutgem, ens condemnem a la impotència i a la soledat, des de la mateixa joventut».

Tot i això, i més enllà de l’amarga realitat que dibuixa —i alhora denuncia— Vells, hi ha un desig i un objectiu poderós que en un moment donat il·lumina aquestes pàgines i les aspiracions dels seus protagonistes:

«Siguem lliures fins a l’últim instant de la nostra vida».

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s