Per Vicent Sanchis
16 d’agost de 2012, festivitat de Sant Roc
Sant Roc és un sant molt popular a tot arreu de les terres de parla catalana, i encara molt més enllà. I això és en part perquè va nàixer, igual que el rei en Jaume I, a Montpeller. Encara que quan el sant va vindre al món feia uns dèneu anys que el recordat rei havia mort o, si ho preferiu, descansava ja per a l’eternitat. A Rafelguaraf, tal i com sol ser bastant habitual a molts pobles valencians, també hi ha un carrer de Sant Roc, que és un dels més antics de la població i acondueix cap a Berfull. Fins a dates recents jo mateix anava a casa d’uns amics a celebrar la festivitat amb un sopar al carrer, tallant el trànsit i amb bona cosa d’adorns de banderetes de paper, i, fins i tot, de vegades amb la participació d’un grup de músics que amenitzaven la festa, algun coet que altre a les acaballes, etc.
Sant Roc, vist per Pau Àlvarez, al capítol “Sant Roc gloriós!”, de Cendres de Ternils.
Òbviament, com és costum també, hi ha al carrer una capelleta amb una petita imatge de sant Roc i el gos que sempre l’acompanya en l’iconografia…. I ara mateix que estic escrivint açò em ve a la memòria una xicoteta història d’una persona que vivia en una casa d’aquest carrer, que estava aïllada i sense contacte amb la resta de la població, perquè hom diu que tenia la pesta, segons que em contava la tia Pepica Català (natural de Llocnou d’en Fenollet). I per cert, encara que no recorde on ho vaig llegir–potser en l’antiga Enciclopedia de la Región Valenciana?–, a propòsit de sant Roc hi havia una poesia que més o menys venia a dir açò. Jo pose Rafelguaraf, però on ho vaig llegir no recorde de quin poble es parlava. En tot cas es pot aplicar on vulgueu:
Per accedir a la botiga on line, cliqueu ací
Al poble de Rafelguaraf,
i al carrer de Sant Roc,
hi ha una capella amb un Sant Roc de
[fusta vella;
i al pobre sant Roc li falta un tros de mà.
És per això que les beates del carrer,
com diuen que proveïx molt poc,
van a fer una arreplega
per a fer-li la mà… a Sant Roc.
I ara, si voleu fer-ne un tast literari, podeu llegir un fragment del llibre CENDRES DE TERNILS, antic poblat del qual sant Roc és el patró.
–Estimadíssims fills de Ternils –inicià el sermó el Rectoret, ara emprat d’una especial emoció a dures penes continguda, i deixant unes mínimes pauses en el discurs per tan sentides com eren les paraules que anava dient–. Avui diumenge… he de parlar-vos necessàriament… d’un fet ben lamentable…
–Aaah! –se soltaren alguns tímids gemecs un poc deixats anar per les rosarieres menors, situades a la banda del fons i els laterals del temple.
–No, no ploreu, fills meus… –continuava el Rectoret tractant el personal com si únicament del gènere masculí es tractara.
–Aiii! –s’afegiren ara en un lament esllanguit les rosarieres majors, assegudes en les primeres línies i en els bancs de preferència.
–No… Que el nostre patró no us veja plorant…
–Aiii! –eren ja tot un plor, fort i incontrolat, unes i altres pertot arreu de l’església.
–Segur que estiga on estiga… Sant Roc estarà molt pagat de veure com el trobem tots a faltar. Però jo… avui… voldria dir des d’ací… que tot i que he escoltat coses, heu de tenir en compte que, sovint, els rumors solen dir barbaritats o exageracions… Vull dir-vos amb això que ni crec que hagen vingut els russos, tot i que per ací estiga el nostre bon feligrés, Joan Gregori. Ni crec que es tracte d’un miracle, com algú també ha assenyalat ja. A més, quin miracle seria aqueix?… No, no. No ho penseu, com no ho pense jo… Perquè no tindria raó de ser que algú haja segrestat la imatge per a demanar-nos un rescat… Massa que sap tothom que ací a l’església de Ternils no tenim ni un gallet.
–Oooh! –exclamaren al temps les beates, estranyades i escaldades com estaven amb tanta petició d’almoines que els demanava el rector.
Vicent Sanchis, en una foto recent presa a Rafelguaraf durant la presentació de la seua novel·la. Gràcies a l’Ajuntament del poble, dit siga de pas, per la seua acollida.
Vicent Sanchis, Cendres de Ternils, Edicions 96, 2012, pp. 195-196.
96milmotsmés 