Benvolguts amics i benvolgudes amigues d’Edicions 96, que ens heu acompanyat durant tot aquest any, i que continuareu al nostre costat donant-nos suport i motius per a encarar amb il·lusió l’any 2013 que estem a punt de començar:
Tot l’equip que fem Edicions 96 dibuixem per a vosaltres un gran somriure, per a encarar l’any nou amb energia i amb coratge. I perquè estem convençuts, i convençudes, que és la millor manera de seguir fent camí plegats, amb optimisme i amb creativitat.
Il·lustració de Sandra Ortuño, per al poema “El burro Josep Lluís”, del llibre Música, poeta!, d’Ángel Gavara.
I volem compartir amb vosaltes aquest text que l’amic i poeta de la Vall d’Uixó, Josep Lluís Abad Bueno, va redactar amb motiu de la presentació del llibre Música, poeta! Versos, cançons i altres lliçons, i que molt amablement ens ha cedit per a reproduir-lo ací. És llarg, però ens agrada tant que el reproduïm tot complet. Vosaltres llegiu-lo de la manera que més us abellisca.
Tal com afirma el poeta i dramaturg T. S. Eliot, la música que pot proporcionar la poesia no existeix separada del vers escrit i llegit, de la mateixa manera que no podem llegir un poema desproveït de significat. Sí que podríem dir que aquest poemari infantil conté aqueixa musicalitat necessària per gravar-se en les neurones, la qual cosa accelera la comprensió –com si es tractés d’un joc– al mateix temps que l’aprenentatge.
Miquel Ferrandis (personificació en el món real del nom literari Ángel Gavara, a l’esquerra) i Josep Lluís Abad, en un moment de la presentació de Música, poeta! a la Vall d’Uixó.
Ens emocionem amb certs poemes per la música submergida i el ritme que contenen: rimes assonants que, sense adonar-nos-en, fan que ens fixem en allò que descriu l’autor. Un poema exemplar d’açò que us explique és “El burro Josep Lluís”. A mi, que sóc un xiquet de 52 anys, m’emocionà des del primer moment que el vaig llegir. Ja siga perquè conté el meu nom, o ja siga per la forma tan senzilla d’explicar-nos una història on existeix una intenció pedagògica de subversió de papers/rols, em captivà.
EL BURRO JOSEP LLUÍS
Tinc un gos en el corral
que sap tocar la simbomba
i un conill de morro blanc
que canta i salta a la comba.
També un lloro xarrador
que viu dins d’una guitarra
i una tortuga marró
que menja pa i botifarra.
Ha sentit algú parlar
del burro Josep Lluís?
El burro Josep Lluís
sap anar en bicicleta,
és campió de parxís
i professor de trompeta.
Qui diu que els burros són burros?
Quan un poema ens emociona, és que ha significat alguna cosa per a nosaltres i des d’aquest moment forma part de la nostra vida; caminem, treballem, cantussegem, estudiem, llegim o netegem la casa i la música de les seues paraules ens acompanya sempre; forma part de nosaltres, dansa als nostres llavis i encén un foc interior, la llar esperançada. I això és el que vol l’escriptor, que el poema siga amb nosaltres, com l’alè, com el batec, vida pròpia i nostra.
Miquel Ferrandis signant un dels seus llibres a una admiradora…
Hi ha individus la ment dels quals cavil·la molt poc i creuen que escriure per a infants és d’allò més fàcil. Com diu Eliot, la música de la poesia ha de ser una música latent en el llenguatge ordinari del seu temps i com que el públic a qui va adreçat és dels més exigents, cal provocar reaccions de sorpresa, de força, de ràbia o de tendresa, aspectes aconseguits per Miquel en aquest llibret. Miquel ha estat fidel al seu temps i ha emprat un llenguatge actual i viu que qualsevol dels nostres xiquets captarà a la primera. Lleial al material amb què ha treballat, ha parat l’orella a la seua música interior i ens ha fet unes melodies harmòniques que faran les delícies dels lectors, siguen nens, joves, pares o majors. Poemes que, bé si són llegits, o bé si són cantats, ens han de divertir i fer estimar el món que ens envolta. Amb la poesia no es guanyen molts diners; però ningú no ens ha de dir que això és la fi de la vida. Els poetes i escriptors tenim una gran responsabilitat en fer respectar i estimar la nostra llengua, sovint tan maltractada i de la qual s’avergonyeixen vertaders analfabets amb grans responsabilitats polítiques. I ja sabeu que la llengua no és un assumpte per trivialitzar-lo mitjançant una burda política de comerciantets. La llengua és una carta de presentació de les persones, és la forma més natural que els animalons humans tenim d’expressar propostes, projectes, desitjos i emocions; cal venerar-la i valorar-la amb serietat, car al seu darrere existeixen persones lliures, que pensem, creixem i millorem la nostra naturalesa tot cercant la veritat i acceptant els altres.
La mare de Josep Lluís, Maruja Bueno, va participar en la recitació final d’alguns poemes, juntament amb alumnes de Miquel, a la Biblioteca Pública de la Vall d’Uixó. És molt bona recitadora, per cert. Ja sabem que es diu allò de “no es furta, que s’hereta…”.
Per exemple, escolteu: en la nostra llengua s’engronsen les oronetes pels carrers, les camises del cel canvien de colors, mentre Cipriano cou el pa i la veïna trenca molletes per als pardalets; en la nostra llengua els núvols ens ploren, els pares ajuden a fer els deures als seus fills, els arbres es pentinen els cabells mentre el vent xiula a l’hivern i els llamps encenen d’esperança les tempestes més fosques… En la nostra llengua es desempereseixen els lliris a la primavera, la mare ens neteja la carn i el cor, també ens agombola en somnis. En aquesta llengua en què us parle festegem l’amor i el carter o cartera ens duu la veu de l’estimat, contem els caixons de taronges, maleïm l’abús i explotació dels animals i persones, comprem l’oli, el pa, la sal; i pesem els quilograms d’aquesta darrera tristesa social. Però no hem de caure vençuts, no… Amb la llengua hem de fer constància d’aquesta vida que ens pertoca.
La tasca del poeta no es únicament i exclusiva la d’efectuar una revolució en el llenguatge. També cal omplir-lo de futur. Perquè tots els qui m’escolteu podeu emprar la vostra veu per construir nous àmbits d’innocència, justícia i esperança… A poc a poc, dia a dia, amb la mateixa paciència que el sol i la lluna, ens acompanyen. Un món on els nostres xiquets i xiquetes creguen i canten que els seus pares i majors els hem deixat un món on val la pena respirar i viure, sentir-se responsables i solidaris.
Començant per l’esquerra: M. Victoria Martínez (regidora de cultura), José Luis Jarque (alcalde), Miquel Ferrandis (autor), Josep Lluís Abad (presentador) i Dolors Pedrós (editora), a la presentació de la Vilavella del dia 14 de desembre.
Gràcies, Miquel per utilitzar el teu temps en una empresa tan efímera, però necessària i bella, com és l’univers màgic de les paraules, senzilles, però sentides des del cor.
Bell mestre, que les muses i aquesta responsabilitat generosa t’acompanyen sempre! Que nosaltres puguem gaudir per molts anys d’aqueix temps on el teu esperit creatiu i fort ens convertisca en éssers més amables, humils i responsables!
Josep Lluís Abad i Bueno, la Vall d’Uixó, i la Vilavella,
12 i 14 de desembre de 2012, a punt d’obrir l’hivern, quan emigren les oronetes.
96milmotsmés 