Tag Archives: col·lecció l’Entorn

‘DIC QUE TOT ES QUEDA SEMPRE’. PERQUÈ NO TOT ES QUEDA SEMPRE

 

Dimecres dia 10 de juny presentem a la Llibreria 3i4 de València Joan Climent, poeta: un supervivent del segle XX, de l’autor saforenc Ignasi Mora. A continuació reproduïm una ressenya que la professora i crítica literària Antònia Cabanilles n’ha fet, d’aquest llibre de la col·lecció «l’Entorn», publicat la tardor passada, quan feia 10 anys de la mort d’aquest escriptor de Montitxelvo (la Vall d’Albaida), Fill Adoptiu de la ciutat de Gandia.

Article publicat al núm. 70 de la revista Caràcters.

 

Per Antònia Cabanilles

Perquè no tot es queda sempre Ignasi Mora lluita amb la seua escriptura contra l’oblit. En el cant XI de l’Odissea els morts, gràcies al sacrifici que ofereix l’heroi en el seu descens a l’Hades, recuperen per uns instants la vida, la memòria. La comparació amb l’escriptura, especialment la biogràfica, és clara. Els personatges de la història, com els morts a l’Hades, són matèria d’oblit fins que l’escriptor/a els torna a la vida, a la de les paraules. Una part molt important de l’obra d’Ignasi Mora respon a aquesta voluntat, els llibres dedicats a Josep Camarena i a Joan Climent són emblemàtics i també aquells que ens fan arribar «les veus de la família i de la ciutat». Aquest gest creador es fonamenta en el reconeixement de la pèr­dua i no amaga la vulnerabilitat del narrador de la història, tampoc el seu poder. Amb aquesta acció, en el sentit que li atorga al terme Hannah Arendt, allò privat es fa públic, es fa llenguatge i entra a formar part d’un món comú, es creen les condicions per al record, per a un segon naixement.

 

Joan-Climent

Joan Climent fou un home amb una gran projecció cívica a la ciutat de Gandia. Fou un activista incansable a favor de la cultura, des dels anys 50 i fins als últims moments de la seua vida. Morí el 2004 a Gandia, quan tenia 86 anys.

 

Joan Climent, poeta. Un supervivent del segle XX no és una biografia canònica en la mesura que no intenta resseguir o instaurar la continuïtat d’una història, d’una vida. Sabem que la vida està constituïda per una interrupció i que el jo no és narrable, per tant la reconstrucció narrativa representa sempre un repte estètic. El fet de qüestionar els límits de la biografia i de situar l’escriptura entre gèneres és condició necessària per relatar una vida. El llibre, que explora i aborda un ample ventall de formes biogràfiques i autobiogràfiques, s’endinsa en la ficció, a través de la representació d’una suposada entrevista i d’un diari apòcrif, per ancorar i datar fets que es poden documentar. No és estrany que els modes no ficcionals es reserven per a la subjectivitat: «Repassàrem algunes qüestions, regirant racons foscos, apel·lant sovint al seu record de sensacions o impressions més que als fets: al cap i a la fi, sense menystenir-la, volíem transcendir l’anècdota». En aquest marc enunciatiu són importants els jocs de veus, els desplaçaments i els contrapunts.

 

La il·lustració de portada, com també les interiors, d'aquest núm. 70 de la revista Caràcters, es de l'artista alcoià Antoni Miró.

La il·lustració de portada, com també les interiors, d’aquest núm. 70 de la revista Caràcters (Publicacions de la Universitat de València), és de l’artista alcoià Antoni Miró.

 

La tercera secció, «Document inèdit sobre la guerra civil», la més extensa del llibre, és un relat autobiogràfic. Joan Climent no delega, el seu és un relat moral en el sentit clàssic del terme, és el testimoni de la seua experiència, la fotografia que ell mateix reclama: «És immoral que la història parle de la guerra en general com un procés quasi necessari dels pobles. […] no es fa honestament una fotografia de la gent anònima que els pateix sense saber per què els fan entrar en la roda en la qual pot tocar-los la trista sort de desaparèixer». Aquest document revela com la guerra no sols li va ensenyar a defensar la vida i a estimar-la profundament sinó que li va procurar una lliçó més difícil: preservar la seua sensibilitat i un pensament crític en temps de foscor.

En la darrera secció, «Oracions gramaticals», Ignasi Mora a partir de uns versos de Joan Climent, que apareixen en cursiva, s’encomana a l’eternitat de la terra, de les paraules: «Dic que tot es queda sempre. Perquè som un riu, l’aigua que fa via cap a la mar esdevindrà núvol i pluja, i un dia tornarà, i un altre dia i un altre i un altre… No és ficció o nosaltres podem fer i fem de la ficció realitat. Potser és la terra, potser és la llengua la causant d’aquesta eternitat». Amén.

 

Anuncis

UNA MOSTRA PEDAGÒGICA EXEMPLAR: Els quaderns escolars de Maria (1933-1936)

 

Per Gabriel Garcia Frasquet

La història de l’educació és una disciplina que ajuda a conèixer la vida dels pobles i els propòsits socials dels seus governants, recupera la memòria col·lectiva d’una etapa tan significativa com és el pas per l’escola i contribueix a explicar i valorar amb una certa perspectiva els debats actuals sobre el tema, de tal manera que, dialogant amb el passat, enriqueix les reflexions sobre el present i el futur. Ara bé, les lleis que regulen l’ensenyament tenen normalment un caràcter d’uniformitat estatal, de tal manera que, si se centra el focus sobre aspectes concrets o es redueix l’abast geogràfic que s’hi pretén analitzar, l’estudi que se’n realitze, per tal que tinga justificació, convé que respecte dues condicions bàsiques: estar ben contextualitzat i incloure singularitats que complementen, o qüestionen, les línies generals del saber global, unes premisses que acompleix plenament el llibre d’Ana Mª Reig i Rafael Espí Els quaderns escolars de Maria (1933-1936). L’escola de Benigànim i el seu patrimoni historicoeducatiu.

CArtell Maria Micalet

El títol temàtic remarca el nucli del que el lector hi trobarà, però precedit del fil conductor de l’educació al poble, que els autors remunten al final del segle XVII amb l’Aula de Gramàtica i que ressegueixen fins al període de la Segona República, en què l’escola pública i laica era la base sobre la qual es volia construir una nova societat, més culta, justa i solidària. En resultà una transformació incompleta i fallida, com un parèntesi emparedat entre la dictadura de Primo de Rivera i la de Franco, que relegà l’escola pública al trist paper de subsidiària de la privada, amerà el currículum de consignes del nacionalcatolicisme i reintroduí una metodologia passiva i memorística en consonància amb la societat controlada i submisa que perseguien. Un contrast radical amb l’escola republicana, els avanços de la qual s’afanyaren a destruir, encara que perdurà en la memòria dels seus alumnes com un espai de llibertat i autorealització transitat amb l’orientació i l’estímul de mestres il·lusionats per la missió que tenien encomanada.

La xiqueta Maria Vidal no degué ser l’única de l’escola de Benigànim que hi destacaria com a alumna excel·lent, però sí que ha estat excepcional l’amor amb què guardà els quaderns escolars, redactats amb les seues pròpies paraules després d’assimilar les explicacions de la mestra Josefa Juan, i il·lustrats per uns dibuixos aprimorats i retalls de fotografies, amb què anava elaborant un magnífic llibre de text, que palesa la seua motivació, la capacitat de construir el seu propi aprenentatge i el gust per la faena ben feta, característiques pròpies d’una pedagogia activa i participativa.

R-018_red

Una pàgina interior dels Quaderns escolars de Maria.

Ana Mª Reig i Rafael Espí conegueren els quaderns i consideraren que mereixien ser difosos; els situaren en el temps, després d’una exhaustiva investigació en diversos arxius, i han reeixit a presentar-los amb una claredat expositiva que agrairà l’ampli públic lector a què va destinat el llibre. La seua iniciativa trobà una bona acollida en una editorial molt atenta al món educatiu valencià, que assumí el projecte amb l’estima i la dignitat que el tema requeria. Així, l’equip format per autors i editors ha convertit l’humil treball d’una alumna de Benigànim en una petita joia bibliogràfica que honora l’escola de la República i reivindica la recuperació i l’estudi del patrimoni historicoeducatiu.