UN OCEÀ VIU A TOT COLOR: ELS NOSTRES VEÏNS SUBMARINS

 

Per Laia Fontana i Bria i  Joan  J. Soto Àngel
Coordinadors

Partícips de l’esperit divulgador, reivindicatiu i formatiu dels afers de la mar que caracteritza el Grup d’Estudiants de Biologia marina Bioblau, les autores i els autors del llibre Els nostres veïns submarins. Bestiari contemporani de la Mediterrània l’han gestat per a convidar el públic lector a endinsar-se en aquest oceà viu.

medusa

Cotylorhiza tuberculata. Ou ferrat, borm groc. Localització: mar Menor (Múrcia) Fotografia: Javier Murcia Requena

Organitzades evolutivament per capítols, aquestes pàgines inclouen una selecció de fotografies submarines de la fauna de les nostres aigües i d’altres mars, i s’acompanyen de textos explicatius que contextualitzen zoològicament cada grup, així com de poemes originals, escrits a propòsit per a aquest llibre per Laia Fontana, a excepció del titulat «L’escull», l’autor del qual és Joan J. Soto Àngel. Ambdós s’han encarregat de la direcció del projecte.

anemone

Cerianthus membranaceus. Anemone de tub. Localització: Xàbia (la Marina Alta, País Valencià). Fotografia: Joan J. Soto Àngel.

Els nostres veïns submarins proposa un viatge de la mà de la sinergia entre ciència i art cap als organismes del nostre blau: des dels més espectaculars, conspicus i coneguts, fins a les criatures més ocultes i curioses. Un bestiari on gaudir de les instantànies d’uns habitants que ens pertanyen i als quals pertanyem, que formen part dels nostres valors naturals i que mereixen a parts iguals el nostre respecte i la nostra admiració.

Joan Soto, Laia Fontana, Alicia Borque, Romana 01

D’esquerra a dreta, tots en l’assessorament científic i en la redacció de textos: Joan J. Soto (autor, a més, d’algunes fotografies i coordinador del projecte), Laia Fontana (autora de la majoria dels poemes i coordinadora del projecte), Alicia Borque Espinosa (presidenta de Bioblau), Romana Capaccioni Azzati.

En paraules d’Alicia Borque Espinosa a la «Introducció», «aquesta iniciativa de conscienciació i implicació constitueix una nova aproximació, una nova finestra, un nou vincle: una oda a la biodiversitat submergida del nostre blau.»

L’exposicio homònima, amb les fotos en gran format i els textos que componen el projecte es pot visitar, fins al dia 10 de gener de 2016, a l’Aula Transparent del Centre Cultural de la Nau, Carrer de la Universitat, 2, València.

El llibre Els nostres veïns submarins es presenta demà dimarts, 29 de desembre, a la llibreria Primado de València.

 

Tarja-Veïns-submarins-Prima

Tarja elaborada a partir del motiu de la portada, que és obra, així com el disseny del llibre, de Pau Àlvarez López.

Anuncis

ALCOHOL DE ROMER, D’ANTONI ESPÍ

Presentem Alcohol de romer, un llibre de relats d’Antoni Espí Cardona, el pròxim dimecres 2 de desembre, a la llibreria Ambra de Gandia.

Dimecres 3 a Gandia, amb el professor i escriptor Tomàs Llopis.

Dimecres 3 a Gandia, amb l’escriptor i professor Tomàs Llopis Guardiola.

«Sempre havia patit de cremor. Sempre potser no, però que ell recordara, des que tenia díhuit o dènou anys i havia començat a fumar cigarrets Habanos i a beure cubalibres. La cremor l’havia acompanyat en les llargues temporades de verema, quan abocat sobre els ceps, esperava que acabara la jornada… Alguna volta havia emprat un remei del tot natural contra la cremor aconsellat pels hòmens majors: dos tronquets de sarment enganxats en les orelles, com les varetes de les ulleres. D’això feia alamont de temps. Més de trenta anys. Ara ja vorejava la cinquantena i era advocat.»

alcohol-de-romer

Disseny de portada: Josep Olaso

Així comença Alcohol de romer, un dels dènou relats del llibre homònim que, sense estalviar ironia i amb un humor a estones negre, componen aquest recull per on desfilen personatges de caràcter antiheroic, ambients de la comarca valenciana de la Costera, succeïts, dèries i debilitats literàries del propi autor, i on la llengua —viva, creïble, desimbolta— no és només una eina en mans de l’autor, sinó que contribueix a fer creïbles els personatges, els dota de personalitat i fa que cada conte bategue amb caràcter propi.

Aquest és el booktrailer d’Alcohol de romer que ha realitzat Adrià Espí Marrahí, per si voleu tenir-ne un tastet en format audiovisual (1 min 45 seg). L’Adrià ha dirigit la websèrie El mort viu, que acaba de rebre un premi Ondas en la categoria de millor ficció emesa a Internet, una nova categoria que s’ha creat per a la 62a edició dels premis Ondas 2015 que concedeixen Ràdio Barcelona i la Cadena Ser en reconeixement al caràcter innovador d’aquest projecte impulsat per cinc joves estudiants de comunicació audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra.

QUAN LA VIOLÈNCIA ÉS QUOTIDIANA. Sobre Passos lleugers, de Dacia Maraini

 

Passos lleugers és més que un espectacle teatral de sensibilització contra la violència cap a les dones. És una nova eina de promoció de la igualtat entre homes i dones que consisteix en un espectacle teatral, un debat amb el públic, un llibre i una campanya d’Amnistia Internacional. Passos lleugers forma part d’un extens projecte de repercussió internacional que es duu a terme des de fa set anys a Itàlia, i també a França, Regne Unit, Alemanya, Estats Units, Japó i Marroc.

Text i direcció: Dacia Maraini
Traducció: (valencià) Iban Leon Llop, (castellà) Belén Díez Coderque
Interpretació: Rosana Pastor, Maribel Bravo, Pau Pons, Anna Marí, Pau Gregori, Josep Valero i Daniel Tormo
Disseny gràfic: Josep Valero
Llum i so: Calotronik S.L.
Col·labora: Amnistia Internacional, Edicions 96

 

Per Anna Rossell

De vegades allò més genial es basteix amb els materials més senzills. Aquest és el cas de Passos lleugers, una breu, però densa i temàticament profunda peça teatral de l’escriptora italiana Dacia Maraini (Fiesole, Itàlia, 1936), que coneix tots els gèneres literaris i és considerada l’escriptora italiana actual més prestigiosa i traduïda arreu del món.

Maraini, que es va estrenar com a dramaturga en la dècada dels seixanta del segle passat i va fundar amb altres escriptors i escriptores la companyia Teatro del Porcospino —nom que suposa tota una declaració programàtica d’intencions—, ja havia manifestat en els anys setanta la seva especial sensibilitat per la temàtica de la dona: l’any 1973 va ser cofundadora del Teatre de la Maddalena, gestionat i dirigit per dones. I el que tracta Passos lleugers és un tema candent en la nostra societat, que arrossega fa mil·lennis l’estigma patriarcal com una herència maleïda, vigent encara.

Passos-lleugers

La traducció de l’original italià és d’Iban L. Llop. Podeu accedir al llibre des d’ací.


Basant-se en «testimoniatges de dones encara presoneres a causa de la discriminació històrica i familiar», Maraini confegeix una mostra panoràmica de la violència a què tantes dones arreu del món es veuen sotmeses per raons socioculturals-religioses i/o econòmiques, venudes pels seus familiars com una mercaderia menyspreada, o bé víctimes d’agressions per part de les seves parelles, que des de la infantesa han viscut immerses en una espiral de maltractaments i/o són fruit de l’educació masclista.
Passos lleugers ens permet acostar-nos a la història personal de vuit dones —Lhakpa, Aisha, Carmelina, Civita, Juliette, Amina, Teresa i Viollca— en un ventall geogràfic prou ampli com perquè el públic no caigui en la temptació de pensar que el que veu i sent a l’escenari és una lacra localitzada en un racó concret del planeta. No, Maraini deixa ben clara l’extensió generalitzada del mal. Les protagonistes són d’arreu: del Tibet (vivint a Xina), d’Algèria, d’Itàlia (dues de les històries), de Bèlgica, de Nigèria, de Mèxic (vivint a Califòrnia) i d’Albània. L’equilibri, geogràficament ben distribuït i cronològicament contemporani, està ben sospesat per l’autora, que situa excepcionalment dues de les històries a Itàlia, una d’elles en temps de la Segona Guerra Mundial, per incloure les violacions tristament recurrents en tots els conflictes bèl·lics per part de tots els fronts, i per donar protagonisme també a un moment històric diferent de l’actual.

Tècnicament el registre teatral més escaient a aquesta intenció panoràmica és l’èpic, una forma vanguardista dels anys vint del segle passat, que van desenvolupar els dramaturgs alemanys Piscator i Brecht. L’obra, composta per vuit quadres independents —hi traspua l’herència del teatre expressionista—, narra, més que no pas deixa veure a través del diàleg teatral, les vuit històries de les dones a partir de personatges formats per les protagonistes víctimes de la violència, per alguns familiars que la corroboren o que l’exerceixen i per representants d’institucions humanitàries que recolzen les víctimes. El registre emprat és èpic-narratiu i només en dos dels casos es desenvolupa un diàleg d’una certa llargària. El que llegim en el guió (i ens imaginem a l’escena) és una realitat propera que espaordeix per la quotidianitat de la seva cruesa, un capteniment vers la dona sovint infinitament pervers pel fet que prové de creences religioses profundament arrelades en la societat, pel caprici d’un individu trastornat per una educació encara de flagrant vigència en les societats suposadament desenvolupades i una indefensió esfereïdora d’aquelles que es veuen violades, profanades, apallissades, desfigurades, perseguides, torturades i humiliades, i han de viure sempre amb la por constant de tornar a ser sotmeses al mateix suplici pel fet d’haver nascut dones. Aquesta obra és un crit contra aquests fets i contra aquesta indefensió i res millor que el format teatral per remoure les consciències i per sensibilitzar sobre unes situacions i una desigualtat que mai enlloc haurien d’haver estat possibles. Clou l’obra un preciós poema anònim africà, recollit i adaptat per Dacia Maraini, que és un bell cant a totes les víctimes femenines de l’exclusió i de la violència.

L’estructura de l’obra és senzilla. Només molt excepcionalment hi ha alguna acotació teatral molt breu i l’advertiment de l’entrada de la «Música», que, sistemàticament al principi de cada història, indica el començament d’un nou quadre (d’una nova història). No hi ha actes ni escenes. Les vuit històries, numerades, se succeeixen en un sol fil narratiu. Passos lleugers inaugura la col·lecció «de 6 a 96» d’Edicions 96: «un crit punyent que naix des del més profund de l’ànima i que a poc a poc s’obri camí fent enrogir de vergonya la societat.»

Passos lleugers és una obra de la més flagrant actualitat; és, doncs, una obra necessària. La peça està ben plantejada tant temàticament com dramatúrgica, és una obra que recomano a tothom de llegir. Seria ben vinguda la seva representació en els teatres de petit format d’arreu del país —n’hi ha prou amb un elenc de poques actrius, o actors, i no és necessari un desplegament tècnic d’envergadura—. (1) És, a més, una obra més que aconsellable per ésser representada en instituts de secundària i més encara pel propi alumnat.

(1) Amb permís de l’autora de l’article, remetem al vídeo amb què hem encapçalat l’entrada, de la companyia teatral Crit, l’existència del qual desconeixia Anna Rossell en el moment de redactar aquest text.

‘DIC QUE TOT ES QUEDA SEMPRE’. PERQUÈ NO TOT ES QUEDA SEMPRE

 

Dimecres dia 10 de juny presentem a la Llibreria 3i4 de València Joan Climent, poeta: un supervivent del segle XX, de l’autor saforenc Ignasi Mora. A continuació reproduïm una ressenya que la professora i crítica literària Antònia Cabanilles n’ha fet, d’aquest llibre de la col·lecció «l’Entorn», publicat la tardor passada, quan feia 10 anys de la mort d’aquest escriptor de Montitxelvo (la Vall d’Albaida), Fill Adoptiu de la ciutat de Gandia.

Article publicat al núm. 70 de la revista Caràcters.

 

Per Antònia Cabanilles

Perquè no tot es queda sempre Ignasi Mora lluita amb la seua escriptura contra l’oblit. En el cant XI de l’Odissea els morts, gràcies al sacrifici que ofereix l’heroi en el seu descens a l’Hades, recuperen per uns instants la vida, la memòria. La comparació amb l’escriptura, especialment la biogràfica, és clara. Els personatges de la història, com els morts a l’Hades, són matèria d’oblit fins que l’escriptor/a els torna a la vida, a la de les paraules. Una part molt important de l’obra d’Ignasi Mora respon a aquesta voluntat, els llibres dedicats a Josep Camarena i a Joan Climent són emblemàtics i també aquells que ens fan arribar «les veus de la família i de la ciutat». Aquest gest creador es fonamenta en el reconeixement de la pèr­dua i no amaga la vulnerabilitat del narrador de la història, tampoc el seu poder. Amb aquesta acció, en el sentit que li atorga al terme Hannah Arendt, allò privat es fa públic, es fa llenguatge i entra a formar part d’un món comú, es creen les condicions per al record, per a un segon naixement.

 

Joan-Climent

Joan Climent fou un home amb una gran projecció cívica a la ciutat de Gandia. Fou un activista incansable a favor de la cultura, des dels anys 50 i fins als últims moments de la seua vida. Morí el 2004 a Gandia, quan tenia 86 anys.

 

Joan Climent, poeta. Un supervivent del segle XX no és una biografia canònica en la mesura que no intenta resseguir o instaurar la continuïtat d’una història, d’una vida. Sabem que la vida està constituïda per una interrupció i que el jo no és narrable, per tant la reconstrucció narrativa representa sempre un repte estètic. El fet de qüestionar els límits de la biografia i de situar l’escriptura entre gèneres és condició necessària per relatar una vida. El llibre, que explora i aborda un ample ventall de formes biogràfiques i autobiogràfiques, s’endinsa en la ficció, a través de la representació d’una suposada entrevista i d’un diari apòcrif, per ancorar i datar fets que es poden documentar. No és estrany que els modes no ficcionals es reserven per a la subjectivitat: «Repassàrem algunes qüestions, regirant racons foscos, apel·lant sovint al seu record de sensacions o impressions més que als fets: al cap i a la fi, sense menystenir-la, volíem transcendir l’anècdota». En aquest marc enunciatiu són importants els jocs de veus, els desplaçaments i els contrapunts.

 

La il·lustració de portada, com també les interiors, d'aquest núm. 70 de la revista Caràcters, es de l'artista alcoià Antoni Miró.

La il·lustració de portada, com també les interiors, d’aquest núm. 70 de la revista Caràcters (Publicacions de la Universitat de València), és de l’artista alcoià Antoni Miró.

 

La tercera secció, «Document inèdit sobre la guerra civil», la més extensa del llibre, és un relat autobiogràfic. Joan Climent no delega, el seu és un relat moral en el sentit clàssic del terme, és el testimoni de la seua experiència, la fotografia que ell mateix reclama: «És immoral que la història parle de la guerra en general com un procés quasi necessari dels pobles. […] no es fa honestament una fotografia de la gent anònima que els pateix sense saber per què els fan entrar en la roda en la qual pot tocar-los la trista sort de desaparèixer». Aquest document revela com la guerra no sols li va ensenyar a defensar la vida i a estimar-la profundament sinó que li va procurar una lliçó més difícil: preservar la seua sensibilitat i un pensament crític en temps de foscor.

En la darrera secció, «Oracions gramaticals», Ignasi Mora a partir de uns versos de Joan Climent, que apareixen en cursiva, s’encomana a l’eternitat de la terra, de les paraules: «Dic que tot es queda sempre. Perquè som un riu, l’aigua que fa via cap a la mar esdevindrà núvol i pluja, i un dia tornarà, i un altre dia i un altre i un altre… No és ficció o nosaltres podem fer i fem de la ficció realitat. Potser és la terra, potser és la llengua la causant d’aquesta eternitat». Amén.

 

LES RONDALLES I EL SEU VIATGE UNIVERSAL. Sobre ‘Contes de riurau’, de Pepa Guardiola

«Només per les il·lustracions de Ximo Gascón ja pagaria la pena llegir cadascuna de les històries narrades. Entenedores del tot, interessants sempre, potser no tenen la gràcia única del mestre Valor, les rondalles del qual supose que, com jo, tindreu en un altar humà (altes, però no mai apartades de la lectura i consulta habitual). No cal. La senyora Guardiola va sempre al gra i poques disgressions es permet. La llengua, això sí, és acurada, treballada a solc, però perfectament accessible.» Són paraules que Sergi Gómez i Soler dedica, des de Can Carrasca, als Contes de riurau de Pepa Guardiola. Recomanem la lectura de tota l’entrada.

Una de les il·lustracions de Ximo Gascón. Aquesta acompanya el conte titulat «Marieta i la granoteta». Què us sembla? No és preciosa?

Una de les il·lustracions de Ximo Gascón. Aquesta acompanya el conte titulat «Marieta i la granoteta». Què us sembla? No és preciosa?

Un altre lector entusiasta de contes i rondalles, Vicent Berenguer, poeta i editor, ens va fer arribar, a penes es va publicar el llibre de Pepa Guardiola, un comentari a partir, concretament, del conte «La filla del calciner». Reproduïm ací les paraules de Vicent:

«La versió portuguesa [“Bela Nina”] de la rondalla “Abella” recuperada per Enric Valor, coneguda arreu per “La Bella i la Bèstia”, prové del conte homònim francés. La versió de la Marina , “La filla del calciner” [recollida en aquest volum] està basada en la rondalla tradicional però representa una adaptació singular situada al Montgó. És genial el resultat d’aquest viatge. Pel que fa a l’altra perla d’aquesta rondalla, “Bela Nina” en versió portuguesa, respon a una recopilació feta en el segle XIX que recull l’argument del relat original francès, però sense literaturitzar, així que és una versió breu, plena d’oralitat amb una eficàcia molt penetrant. Ací el comerciant trafega amb mercaderies vingudes pel mar, sempre és a l’espera d’un vaixell. En el cas d'”Abella”, l’argument situa el botiguer de Banyeres viatjant a València i entre aquest trajecte es plasma la història. En la versió de la Marina, és al paisatge del Montgó on van cobrant presència els fets. Hi ha un grapat de coincidències i divergències en aquestes rondalles que les fan plenes d’atractiu, plenes d’història i d’aspectes sempre agradosos de rellegir. Que disposem de dues versions valencianes no és sinó una gran alegria…»

04 Calciner menuda

Il·lustració de Ximo Gascón que acompanya el conte «La filla del calciner», versió marinera de «La Bella i la Bèstia», «Bela Nina», «Abella»… Genial, el resultat d’aquest viatge!

Així comença la rondalla «Abella» (com es nota que Vicent Berenguer s’ha criat a l’ombra de la Mariola!):

«Això va anar i era un matrimoni que vivien a l’enlairada vila de Banyeres, en la serra de Mariola, i tenien tres filles. A l’home, li deien Jaumet de la Barcella i era comerciant de teixits; però no cregueu que…, perquè tot açò fa cent o des-cents anys o més…, és a dir, era un comerciant antigot, antigot, de botigueta de poble.»

A «La filla del calciner» llegim (i com es nota que Pepa Guardiola viu a l’ombra del Montgó!):

«En una de les casetes que hi havia a recer de la falda del Montgó, prop de Jesús Pobre, vivia un calciner que recorria la muntanya amb el seu mul arreplegant pedres calcàries que utilitzava per fer calç. […]

L’home estava desesperat. Tenia sis fills i per més que s’esforçara, si les coses anaven com anaven, hauria de posar-los en amo perquè no se li moriren de fam.»

Contes de riurau es presenta a la Casa de cultura de Pego el pròxim divendres 17 d’abril. Pepa hi ha promès contar alguna d’aquestes rondalles. L’encís de l’oralitat per part d’algú que li sap traure partit hi està assegurat.

 

Tarja riurau PEGO

JOSEPA DOMÈNICA CATALÀ DE VALERIOLA, DUQUESSA D’ALMODÓVAR: UNA VALENCIANA IL·LUSTRADA

Divendres 20, a les 20 hores, es presenta, a la Biblioteca Municipal de Gata de Gorgos, el llibre Dos-cents anys a l’ombra de la duquessa d’Almodóvar (Edicions 96), coordinat per Irene Ballester Buigues, doctorada en Història de l’Art i especialista en investigació aplicada, fonamentalment, als estudis feministes i de gènere. En l’edició del llibre han col·laborat els ajuntaments de Gata de Gorgos, Llíber i Xaló. Aprofitem l’avinentesa per publicar un text d’aproximació a la figura d’aquella aristòcrata valenciana, una il·lustrada culta del segle XVIII, molt desconeguda fins fa ben poc. Està extret de l’article «Petjades del temps, petjades de la memòria: la vida de Josepa Domènica Català de Valeriola, duquessa d’Almodóvar», que la mateixa Irene Ballester signa en aquest llibre col·lectiu que ara presentem.

 

L’any 2007 es publicava La duquessa d’Almodóvar: vida d’una noble aristòcrata valenciana a la fi del segle XVIII (Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta i Ajuntament de Xaló). Per primera vegada, un llibre sobre l’enigmàtica figura —en aquell moment— de Josepa Domènica Català de Valeriola, l’última descendent dels Català de Valeriola, duquessa d’Almodóvar i baronessa de Xaló, Llíber i Gata, de qui poc se sabia. Set anys després (2014) es va commemorar el dos-cents aniversari de la seua mort mitjançant diferents esdeveniments i sobretot mitjançant una nova publicació que parteix de la seua figura. Rescatar-la de l’oblit i conèixer la seua tasca i petjades històriques, són l’exemple clar que les dones no hem gaudit, al llarg de la història, la igualtat anhelada perquè el silenci sobre aquestes renovadores figures és una mostra que les dones hem romàs en els marges.

Retrat de Josepa Domènica Català de Valeriola, duquessa d’Almodóvar, pintat per Vicent López. Portada del llibre coordinat per Irene Ballester Buigues.

En el moment de la publicació del primer llibre sobre la duquessa d’Almodóvar, malauradament no poguérem posar rostre a Josepa Domènica Català de Valeriola encara que sabíem de l’existència d’un retrat gràcies a un document d’instrucció pública del 20 d’octubre de l’any 1849 en el qual el comte de Castellà sol·licita a la testamentaria benèfica el seu dret d’adquirir el retrat de sa tia, la duquessa d’Almodóvar i el del seu oncle, el comte de Carlet: «En vista de la misma solicitud que me ha dirigido el Sr. Conde de Castellá sobre su deseo de adquirir los retratos de su tía la excelentísima señora duquesa de Almodóvar y de su tío el conde de Carlet».

El retrat que Vicent López pintà de Josepa Domènica Català de Valeriola ens parla de la seua senzillesa a partir de la qual en podem entendre la vida i el seu testament, ja que cap joia l’engalana, a diferència d’altres retrats contemporanis també pintats per Vicent López com el de la duquessa de Nájera pintat cap a l’any 1795 o fins i tot el del seu oncle Joaquim Antoni Castellví i Idiáquez pintat un any després. Una mà damunt del que probablement és un escriptori també ens parla de la seua intel·ligència i de la seua cultura i d’un espai reservat per a conrear-la. La seua mirada, viva i oberta, ens transmet la seua valentia, la seua ferma convicció i la seua presència com a dona il·lustrada a la València del segle XVIII enfrontada a llegendes que l’envolten de misogínia.

Portada-def-Duquesa_vell

Església de Xaló, una de les tres poblacions de la Marina d’on Josepa Domènica Català de Valeriola fou baronessa. «El 30 de juliol de l’any 1831 finalitzà la construcció de l’església de Xaló, una de les principals finalitats de la testamentaria benèfica. Encara que ha romàs en el record de part de la població de Xaló que la duquessa d’Almodóvar tingué moments d’enfrontament amb els seus habitants, hi ha una llegenda oral curiosa, lligada a la mateixa construcció de l’església. Una font oral que encara circula entre la població de Gata de Gorgos, considera que Josepa Domènica Català de Valeriola s’enfadà amb la gent d’aquesta població, motiu pel qual decidí construir l’església més bonica de la baronia a Xaló i no a Gata de Gorgos.»

L’any 2007, quan es publicà el primer llibre sobre la vida de Josepa Domènica Català de Valeriola, la duquessa d’Almodóvar, concloguérem que fou una dona culta del temps de la il·lustració i educada en el millor dels ambients. Una dona avançada al seu temps però també una víctima d’aquest temps en un període complex, de transició entre l’absolutisme i el liberalisme, com foren els inicis del segle XIX quan ella mor. El procés que donaria lloc a l’estat liberal s’havia ja iniciat amb les guerres napoleòniques i a partir de l’any 1820 serien suprimits els privilegis feudals de la noblesa com les majordomies i els vincles de sang que permetrien la circulació lliure de la terra. Josepa Domènica Català de Valeriola viu els inicis de la crisi de l’Antic Règim i per què no, també pogué estar influenciada pel nou esperit liberal vinculat al progrés i oposat al despotisme. Mentre ella viu es produeix la independència dels Estats Units, la Revolució Francesa i a Espanya, dos anys abans de la seua mort, la Constitució Liberal de 1812 es presenta com a l’eix principal per al canvi. Malauradament la Inquisició no li permeté, a Josepa Domènica Català de Valeriola, heretar del seu oncle, el I duc d’Almodóvar, llibres propis del liberalisme francès com Las obras morales de Diderot o El genio de Montesquieu, dos dels principals dirigents de la Il·lustració que creuran en l’evolució i en el progrés. Però segurament sí que en pogué gaudir mentre fou educada pel seu oncle. Aleshores els canvis que estaven produint-se a la fi del segle XVIII i durant els inicis del segle XIX no foren estranys per a Josepa Domènica Català de Valeriola.

Palau dels Català de Valeriola, a la plaça de Nul·les de València. Actualment, seu de la Conselleria de Presidència.

Palau dels Català de Valeriola, a la plaça de Nul·les de València. Actualment, seu de la Conselleria de Presidència.

Per a la duquessa d’Almodóvar, els seus hereus i hereves són els seus vassalls i vassalles, de les poblacions d’on ella és senyora o posseeix terres. Amb aquesta decisió es desprèn de tots els seus lligams familiars i històrics que tants problemes al llarg de la seua vida li havien ocasionat, simplement per ser dona. Aquesta és una actitud rebel davant de la norma, davant del principi medieval regit per la qualitat de la sang, el qual considerava que les dones eren una degeneració física de l’ésser humà com ho establia la filosofia grega. Josepa Domènica Català de Valeriola no oblidà mai les dones, ja que mentre l’obligació d’escoles per a xiquets i per a xiquetes no serà efectiva fins a 1857 amb la coneguda com a «llei Moyano», ja deixà per escrit, en el seu testament l’any 1804, que les escoles a les poblacions d’on ella era senyora també havien de ser per a xiquetes. La coeducació, és a dir, l’educació igualitària per a xiquets i per a xiquetes no arribarà fins a la II República, perquè per a un estat democràtic era necessari una població alfabetitzada, i foren les mestres republicanes, dones modernes i avançades, durament castigades pel franquisme, les que per primera vegada parlaran en les aules de la llibertat de les dones, de l’autonomia i del dret a decidir sobre els nostres cossos, demandes que encara, en la pràctica, continuen sense resoldre.

JOAN BROSSA I JOSEP PIERA: POEMES OBJECTE I OBJECTES FETS POEMA


Per Maria Josep Escrivà

 

http://www.syl.es/magazine/

Imatge extreta de SYL Magazine

Joan Brossa (Barcelona 1919-1998) és, possiblement el poeta més complet, més original i provocador de tota la història de la literatura catalana; si més no, el primer en el seu gènere. A la pàgina de la fundació que porta el seu nom, llegim: «En Brossa trobem molts registres o gèneres diferents: la poesia literària pròpiament dita, el teatre, el cinema, la poesia visual, els objectes, els cartells, les instal·lacions, els poemes corporis, etc. Però en el fons, com ell mateix va dir, tot eren “cares d’una mateixa piràmide”.»

La Fundació Joan Brossa ens va autoritzar, en el seu moment, a reproduir aquests poemes en la nostra Agenda de Secundària per a aquest curs 2014-2015, la qual cosa agraïm sincerament. Des de la pàgina web de la Fundació podreu accedir a un bloc educatiu molt interessant, Laberints brossians, que acosta de manera participativa a l’obra d’aquest poeta insòlit.

La clau de la clau, 1989

Joan Brossa: «La clau de la clau», 1989.

A tu, qui
siguis, t’invito a trobar les coses amb
la transcendental bellesa,
com jo les trobo, i tindràs el
poema.

setembre de 1961

Joan Brossa: Els ulls i les orelles del poeta (1961)

 

 

 

 

 

Josep Piera  (Beniopa, la Safor, 1947) és, en paraules extretes de la pàgina de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) un escriptor de trajectòria literària que «fluctua a cavall entre la narrativa, la prosa autobiogràfica, l’assaig i la poesia. La qualitat de la seva obra el situa des de molt jove com uns dels representants més destacats de la Generació dels 70.» L’Acadèmia Valenciana de la Llengua li va dedicar la II Jornada sobre els escriptors valencians actuals l’any 2011. Les actes, amb articles variats i interessants, es poden consultar ací. És, des de l’any 2010, Fill Predilecte de Gandia. Amb el llibre anomenat El somriure de l’herba, va guanyar el Premi Carles Riba de poesia l’any 1979.

Foto de Tània Castro extreta de la xarxa.

Foto de Tania Castro extreta de la xarxa.

A través del motiu inspirador de la màquina d’escriure, que fou una eina indispensable per a qualsevol persona de lletres fins fa només vint o trenta anys, abans de l’aparició dels ordinadors, hem fet que Brossa i Piera es trobaren en les últimes pàgines de l’Agenda de Secundària d’Edicions 96.

La màquina d’escriure
un pot de terrissa amb un ramell de llapisseres
un feixet de papers, manuscrits de l’oblit
una paret per fons
un rellotge aturat damunt la barana
una tauleta amb un cresol inútil
la lleu fotografia d’un conegut miracle
el cendrer lluny i net.

Tecleges tot açò com qui fa cants d’amor
i amb paraules precioses designa l’estimada.

Josep Piera: El somriure de l’herba (1980)

 

Contes,1986

Joan Brossa: «Contes», 1986.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

© del text i les imatges de d’obres de Joan Brossa: Fundació Joan Brossa, 2014.

Procedència dels poemes:
«Poema», d’Els ulls i les orelles del poeta (1961). Dins Brossa, Joan. Poemes de seny i cabell. Esplugues de Llobregat: Ed. Ariel (col. Cinc d’Oros, 7), p. 585.

Poema objecte «La clau de la clau», 1989. Imatge reproguïda a Joan Brossa o la revolta poètica. (M. Guerrero ed.). Barcelona: Fundació Joan Brossa / Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya / Fundació Joan Miró, 2001, p. 366.

Poema objecte «Contes», 1986. Imatge reproguïda a Joan Brossa o la revolta poètica. (M. Guerrero ed.). Barcelona: Fundació Joan Brossa / Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya / Fundació Joan Miró, 2001, p. 228.

© del poema de Josep Piera: l’autor

Procedència: El somriure de l’herba [1980], dins Dictats d’amors. Poesia 1971-1991. Barcelona: Edicions 62, 1991.