DIDÍN PUIG, PERIODISTA I ESCRIPTORA, EN EL DIA 8 DE MARÇ

 

«Avui és el Dia Mundial de la Dona Treballadora. La instauració d’aquesta data és fruit d’un llarg procés. Habitualment s’atribueix la celebració de la data a l’incendi ocorregut el 1908 en una fàbrica tèxtil de Nova York on moriren un centenar de treballadores que s’havien declarat en vaga i tancat dins la fàbrica. La realitat, però, és més complexa. Els fets de Nova York serien tres i no un únic incendi: la vaga de treballadores del tèxtil de 1857, l’incendi de la fàbrica Cotton i el de la Triangle Shirtwaist Company el dia 25 de març de 1911.

Tarja dissenyada per Pau Àlvarez, a partir d'una de les il·lustracions de I tu què en saps? de les quals és autor.

Tarja dissenyada per Pau Àlvarez, a partir d’una de les il·lustracions, elaborades per ell mateix, de I tu què en saps?, un llibre de Didín Puig i Josep Parra.

 

Per això, avui tot el món ret homenatge a aquestes heroïnes que tan cruelment i covardament foren assassinades només per reclamar una cosa que era de justícia: tindre els mateixos drets que els homes de la fàbrica. Gràcies al seu exemple, les dones d’ara han obtingut avantatges que abans no podien ni imaginar-se.

I no hauríem de desviar la qüestió d’aquesta data. Però resulta que a molts pobles celebren el dia amb una festa que consisteix en sopars, dinars, concursos de macramé, i altres coses com campionats de cartes; cosa que no està mal, que les dones facen festa, però és més un dia de lluita i de pensar en les capdavanteres que moriren perquè les dones d’ara tingueren un món millor.»

Extret del llibre I tu què en saps?, de Didín Puig.

Una imatge de l'autora en la concessió

Una imatge de l’autora, en la concessió, el dia 27 de novembre de 2010, del Micalet d’Honor, de la Societat Coral el Micalet, de València, en reconeixement públic “per la seua vida dedicada a la cultura i al nostre poble”.

És molt possible que no conegueu aquesta autora.

Didín Puig (Benimodo, la Ribera Alta) és una periodista i escriptora valenciana. A l’escola Lo Rat Penat de València va tenir els professors Enric Valor, Carles Salvador i Sanchis Guarner. Després va estudiar Periodisme a París, on va viure el maig del 68, els conflictes sindicals, i va organitzar concerts de cantautors al teatre Olympia. De tornada, va donar classes de valencià al col·legi dels Jesuïtes en plena època franquista, i també treballà a la discogràfica Edigsa, al grup de danses Alimara, al centre territorial de TVE en València (Aitana), i a Canal 9, on fou guionista de programes. Al novembre de 2010, va ser nomenada Miquelet d’Honor 2010 per la Societat Coral El Micalet. El 2013, l’Associació de Dones Juristes d’Alzira li concedí el II Premi d’Ajuda a la Igualtat Ascensión Chirivella Marín.

Ha publicat a Edicions 96 Vaig a dir-te 4 coses, en col·aboració amb el periodista Josep Parra.

També a casa nostra, està a punt de veure la llum el llibre titulat I tu què en saps?, amb el subtítol Dels dinosaures de Morella a les salines de Torrevella. Es tracta d’una publicació ordenada a manera de dietari, que recull efemèrides, particularitats dels pobles del nostre País, referències a alguns dels artistes, poetes, músics o persones de rellevància que l’han habitat o l’habiten, festes o notes culturals i patrimonials d’interès.

Avui hem volgut extraure’n l’apunt datat amb el 8 de març, per recordar que cada dia de l’any hauríem de tenir consciència dels drets i dels reptes que visibilitzem, quasi exclusivament i mediàticament, en aquest dia assenyalat. Dones i homes, plegats. En igualtat.

 

 

 

 

 

Anuncis

VÉNEN D’ORIENT?

A partir d’aquesta pregunta, relata Antònia Martínez i Martínez una història pensada per a un públic lector a partir dels 8 anys. Divertida i molt àgil, on el llenguatge i l’expressivitat dels infants hi té un lloc primordial, però on sempre són presents els dubtes importants propis d’aquestes edats, i on conviuen les contradiccions, la diversitat de les actituds i del comportament d’una colla d’infants que, com és obvi, està determinat per la situació familiar i emocional de cadascú.

Les il·lustracions són de Maria Alcaraz Frasquet.

Les il·lustracions són de Maria Alcaraz Frasquet.

Hi ha, per exemple, qui té una visió molt poc idíl·lica del Nadal, i amb aquest to de cruesa divertida i alhora amarga, amb què l’Ausiàs l’expressa, l’autora no s’està de tocar un tema delicat com és el desencís d’un xiquet que viu les conseqüències de la separació dels pares.

A Nadal: tristor, tristor i tri…s…tor —Ausiàs, amb veu tremolosa, havia aconseguit que totes les mirades es dirigiren cap a ell—. Abans, entre tots…, envoltaven de garlandes, boles daurades, ninots de neu i estrelles l’arbre de Nadal. Però ara, des que el pare no viu a casa, és una caca d’elefant!

—No es diu d’elefant. Es diu caca de vaca! —corregí l’Hug.

—Calla, monyicot! Torne a repetir: CA-GA-DA D’E-LE-FANT!, o millor de DINOSAURE! La de vaca és una merda massa poca cosa! —va ratificar amb paraules-metralladora l’Ausiàs.

Això és per a l'Ausiàs el Nadal. Què hi farem!

Això és per a l’Ausiàs el Nadal. Què hi farem!

Entre alumnes i mestra s’estableix un diàleg on s’intercanvien dubtes i certeses, inquietuds, temors, ànsies,  desassossecs… I records i il·lusions, i moltes ganes de mantenir vius els somnis, com aquella energia interior que ens aboca a no voler perdre mai l’estímul de la infantesa on tot depèn exclusivament de la capacitat de construir-nos un món a imatge i semblança de la nostra imaginació.

—Per la televisió hi ha una propaganda que diu de donar diners a xiquets i a xiquetes d’altres pobles més pobres per tal que també tinguen Nadal. Això què significa?, eeeh!, eeeh! Doncs… que si els Reis Mags existiren, els portarien regals encara que foren pobres. Però com són els pares els Reis Mags…, aquelles criatures no tenen cap de regal.

Les paraules quedaren congelades pel silenci de les mirades. Vaig respirar profundament. Els vaig regalar un somriure tranquil·litzador i decidí explicar-los el que em va passar quan tenia aproximadament la mateixa edat que ells […]. Ells també esperaven impacients les meues paraules.

—Mireu, quan jo tenia la vostra edat, també vaig passar moments en què dubtava de l’existència de Ses Majestats els Reis d’Orient. Hi havia dies que em deia: «Els Reis Mags mai no es deixen veure quan arriben a les cases per a repartir els regals». Em preguntava: «pot ser que siguen una fantasia?». Però al moment em repetia: «no sigues ximple, és impossible que es pose d’acordtanta gent per mantenir una nyepa de tan gran volum.

El Gerard, el Climent, la Marilé i el Jofré tenen dubtes seriosos respecte de l'existència dels Reis Mags.

El Gerard, el Climent, la Marilé i el Jofré tenen dubtes seriosos respecte de l’existència dels Reis Mags. Però…

Al final, de la mà d’Antònia Martínez i Martínez, adults i gent menuda ens quedem amb el benestar que transmet aquella ferma voluntat de mirar a dintre nostre i no deixar mai de somriure.

I ara, a tu que has acabat de llegir aquesta història titulada Vénen d’Orient? et pregunte:

—Què diu el teu somriure?

vénen2

Disseny i maquetació: Josep Olaso Garcia.

 

 

UN OCEÀ VIU A TOT COLOR: ELS NOSTRES VEÏNS SUBMARINS

 

Per Laia Fontana i Bria i  Joan  J. Soto Àngel
Coordinadors

Partícips de l’esperit divulgador, reivindicatiu i formatiu dels afers de la mar que caracteritza el Grup d’Estudiants de Biologia marina Bioblau, les autores i els autors del llibre Els nostres veïns submarins. Bestiari contemporani de la Mediterrània l’han gestat per a convidar el públic lector a endinsar-se en aquest oceà viu.

medusa

Cotylorhiza tuberculata. Ou ferrat, borm groc. Localització: mar Menor (Múrcia) Fotografia: Javier Murcia Requena

Organitzades evolutivament per capítols, aquestes pàgines inclouen una selecció de fotografies submarines de la fauna de les nostres aigües i d’altres mars, i s’acompanyen de textos explicatius que contextualitzen zoològicament cada grup, així com de poemes originals, escrits a propòsit per a aquest llibre per Laia Fontana, a excepció del titulat «L’escull», l’autor del qual és Joan J. Soto Àngel. Ambdós s’han encarregat de la direcció del projecte.

anemone

Cerianthus membranaceus. Anemone de tub. Localització: Xàbia (la Marina Alta, País Valencià). Fotografia: Joan J. Soto Àngel.

Els nostres veïns submarins proposa un viatge de la mà de la sinergia entre ciència i art cap als organismes del nostre blau: des dels més espectaculars, conspicus i coneguts, fins a les criatures més ocultes i curioses. Un bestiari on gaudir de les instantànies d’uns habitants que ens pertanyen i als quals pertanyem, que formen part dels nostres valors naturals i que mereixen a parts iguals el nostre respecte i la nostra admiració.

Joan Soto, Laia Fontana, Alicia Borque, Romana 01

D’esquerra a dreta, tots en l’assessorament científic i en la redacció de textos: Joan J. Soto (autor, a més, d’algunes fotografies i coordinador del projecte), Laia Fontana (autora de la majoria dels poemes i coordinadora del projecte), Alicia Borque Espinosa (presidenta de Bioblau), Romana Capaccioni Azzati.

En paraules d’Alicia Borque Espinosa a la «Introducció», «aquesta iniciativa de conscienciació i implicació constitueix una nova aproximació, una nova finestra, un nou vincle: una oda a la biodiversitat submergida del nostre blau.»

L’exposicio homònima, amb les fotos en gran format i els textos que componen el projecte es pot visitar, fins al dia 10 de gener de 2016, a l’Aula Transparent del Centre Cultural de la Nau, Carrer de la Universitat, 2, València.

El llibre Els nostres veïns submarins es presenta demà dimarts, 29 de desembre, a la llibreria Primado de València.

 

Tarja-Veïns-submarins-Prima

Tarja elaborada a partir del motiu de la portada, que és obra, així com el disseny del llibre, de Pau Àlvarez López.

ALCOHOL DE ROMER, D’ANTONI ESPÍ

Presentem Alcohol de romer, un llibre de relats d’Antoni Espí Cardona, el pròxim dimecres 2 de desembre, a la llibreria Ambra de Gandia.

Dimecres 3 a Gandia, amb el professor i escriptor Tomàs Llopis.

Dimecres 3 a Gandia, amb l’escriptor i professor Tomàs Llopis Guardiola.

«Sempre havia patit de cremor. Sempre potser no, però que ell recordara, des que tenia díhuit o dènou anys i havia començat a fumar cigarrets Habanos i a beure cubalibres. La cremor l’havia acompanyat en les llargues temporades de verema, quan abocat sobre els ceps, esperava que acabara la jornada… Alguna volta havia emprat un remei del tot natural contra la cremor aconsellat pels hòmens majors: dos tronquets de sarment enganxats en les orelles, com les varetes de les ulleres. D’això feia alamont de temps. Més de trenta anys. Ara ja vorejava la cinquantena i era advocat.»

alcohol-de-romer

Disseny de portada: Josep Olaso

Així comença Alcohol de romer, un dels dènou relats del llibre homònim que, sense estalviar ironia i amb un humor a estones negre, componen aquest recull per on desfilen personatges de caràcter antiheroic, ambients de la comarca valenciana de la Costera, succeïts, dèries i debilitats literàries del propi autor, i on la llengua —viva, creïble, desimbolta— no és només una eina en mans de l’autor, sinó que contribueix a fer creïbles els personatges, els dota de personalitat i fa que cada conte bategue amb caràcter propi.

Aquest és el booktrailer d’Alcohol de romer que ha realitzat Adrià Espí Marrahí, per si voleu tenir-ne un tastet en format audiovisual (1 min 45 seg). L’Adrià ha dirigit la websèrie El mort viu, que acaba de rebre un premi Ondas en la categoria de millor ficció emesa a Internet, una nova categoria que s’ha creat per a la 62a edició dels premis Ondas 2015 que concedeixen Ràdio Barcelona i la Cadena Ser en reconeixement al caràcter innovador d’aquest projecte impulsat per cinc joves estudiants de comunicació audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra.

QUAN LA VIOLÈNCIA ÉS QUOTIDIANA. Sobre Passos lleugers, de Dacia Maraini

 

Passos lleugers és més que un espectacle teatral de sensibilització contra la violència cap a les dones. És una nova eina de promoció de la igualtat entre homes i dones que consisteix en un espectacle teatral, un debat amb el públic, un llibre i una campanya d’Amnistia Internacional. Passos lleugers forma part d’un extens projecte de repercussió internacional que es duu a terme des de fa set anys a Itàlia, i també a França, Regne Unit, Alemanya, Estats Units, Japó i Marroc.

Text i direcció: Dacia Maraini
Traducció: (valencià) Iban Leon Llop, (castellà) Belén Díez Coderque
Interpretació: Rosana Pastor, Maribel Bravo, Pau Pons, Anna Marí, Pau Gregori, Josep Valero i Daniel Tormo
Disseny gràfic: Josep Valero
Llum i so: Calotronik S.L.
Col·labora: Amnistia Internacional, Edicions 96

 

Per Anna Rossell

De vegades allò més genial es basteix amb els materials més senzills. Aquest és el cas de Passos lleugers, una breu, però densa i temàticament profunda peça teatral de l’escriptora italiana Dacia Maraini (Fiesole, Itàlia, 1936), que coneix tots els gèneres literaris i és considerada l’escriptora italiana actual més prestigiosa i traduïda arreu del món.

Maraini, que es va estrenar com a dramaturga en la dècada dels seixanta del segle passat i va fundar amb altres escriptors i escriptores la companyia Teatro del Porcospino —nom que suposa tota una declaració programàtica d’intencions—, ja havia manifestat en els anys setanta la seva especial sensibilitat per la temàtica de la dona: l’any 1973 va ser cofundadora del Teatre de la Maddalena, gestionat i dirigit per dones. I el que tracta Passos lleugers és un tema candent en la nostra societat, que arrossega fa mil·lennis l’estigma patriarcal com una herència maleïda, vigent encara.

Passos-lleugers

La traducció de l’original italià és d’Iban L. Llop. Podeu accedir al llibre des d’ací.


Basant-se en «testimoniatges de dones encara presoneres a causa de la discriminació històrica i familiar», Maraini confegeix una mostra panoràmica de la violència a què tantes dones arreu del món es veuen sotmeses per raons socioculturals-religioses i/o econòmiques, venudes pels seus familiars com una mercaderia menyspreada, o bé víctimes d’agressions per part de les seves parelles, que des de la infantesa han viscut immerses en una espiral de maltractaments i/o són fruit de l’educació masclista.
Passos lleugers ens permet acostar-nos a la història personal de vuit dones —Lhakpa, Aisha, Carmelina, Civita, Juliette, Amina, Teresa i Viollca— en un ventall geogràfic prou ampli com perquè el públic no caigui en la temptació de pensar que el que veu i sent a l’escenari és una lacra localitzada en un racó concret del planeta. No, Maraini deixa ben clara l’extensió generalitzada del mal. Les protagonistes són d’arreu: del Tibet (vivint a Xina), d’Algèria, d’Itàlia (dues de les històries), de Bèlgica, de Nigèria, de Mèxic (vivint a Califòrnia) i d’Albània. L’equilibri, geogràficament ben distribuït i cronològicament contemporani, està ben sospesat per l’autora, que situa excepcionalment dues de les històries a Itàlia, una d’elles en temps de la Segona Guerra Mundial, per incloure les violacions tristament recurrents en tots els conflictes bèl·lics per part de tots els fronts, i per donar protagonisme també a un moment històric diferent de l’actual.

Tècnicament el registre teatral més escaient a aquesta intenció panoràmica és l’èpic, una forma vanguardista dels anys vint del segle passat, que van desenvolupar els dramaturgs alemanys Piscator i Brecht. L’obra, composta per vuit quadres independents —hi traspua l’herència del teatre expressionista—, narra, més que no pas deixa veure a través del diàleg teatral, les vuit històries de les dones a partir de personatges formats per les protagonistes víctimes de la violència, per alguns familiars que la corroboren o que l’exerceixen i per representants d’institucions humanitàries que recolzen les víctimes. El registre emprat és èpic-narratiu i només en dos dels casos es desenvolupa un diàleg d’una certa llargària. El que llegim en el guió (i ens imaginem a l’escena) és una realitat propera que espaordeix per la quotidianitat de la seva cruesa, un capteniment vers la dona sovint infinitament pervers pel fet que prové de creences religioses profundament arrelades en la societat, pel caprici d’un individu trastornat per una educació encara de flagrant vigència en les societats suposadament desenvolupades i una indefensió esfereïdora d’aquelles que es veuen violades, profanades, apallissades, desfigurades, perseguides, torturades i humiliades, i han de viure sempre amb la por constant de tornar a ser sotmeses al mateix suplici pel fet d’haver nascut dones. Aquesta obra és un crit contra aquests fets i contra aquesta indefensió i res millor que el format teatral per remoure les consciències i per sensibilitzar sobre unes situacions i una desigualtat que mai enlloc haurien d’haver estat possibles. Clou l’obra un preciós poema anònim africà, recollit i adaptat per Dacia Maraini, que és un bell cant a totes les víctimes femenines de l’exclusió i de la violència.

L’estructura de l’obra és senzilla. Només molt excepcionalment hi ha alguna acotació teatral molt breu i l’advertiment de l’entrada de la «Música», que, sistemàticament al principi de cada història, indica el començament d’un nou quadre (d’una nova història). No hi ha actes ni escenes. Les vuit històries, numerades, se succeeixen en un sol fil narratiu. Passos lleugers inaugura la col·lecció «de 6 a 96» d’Edicions 96: «un crit punyent que naix des del més profund de l’ànima i que a poc a poc s’obri camí fent enrogir de vergonya la societat.»

Passos lleugers és una obra de la més flagrant actualitat; és, doncs, una obra necessària. La peça està ben plantejada tant temàticament com dramatúrgica, és una obra que recomano a tothom de llegir. Seria ben vinguda la seva representació en els teatres de petit format d’arreu del país —n’hi ha prou amb un elenc de poques actrius, o actors, i no és necessari un desplegament tècnic d’envergadura—. (1) És, a més, una obra més que aconsellable per ésser representada en instituts de secundària i més encara pel propi alumnat.

(1) Amb permís de l’autora de l’article, remetem al vídeo amb què hem encapçalat l’entrada, de la companyia teatral Crit, l’existència del qual desconeixia Anna Rossell en el moment de redactar aquest text.

‘DIC QUE TOT ES QUEDA SEMPRE’. PERQUÈ NO TOT ES QUEDA SEMPRE

 

Dimecres dia 10 de juny presentem a la Llibreria 3i4 de València Joan Climent, poeta: un supervivent del segle XX, de l’autor saforenc Ignasi Mora. A continuació reproduïm una ressenya que la professora i crítica literària Antònia Cabanilles n’ha fet, d’aquest llibre de la col·lecció «l’Entorn», publicat la tardor passada, quan feia 10 anys de la mort d’aquest escriptor de Montitxelvo (la Vall d’Albaida), Fill Adoptiu de la ciutat de Gandia.

Article publicat al núm. 70 de la revista Caràcters.

 

Per Antònia Cabanilles

Perquè no tot es queda sempre Ignasi Mora lluita amb la seua escriptura contra l’oblit. En el cant XI de l’Odissea els morts, gràcies al sacrifici que ofereix l’heroi en el seu descens a l’Hades, recuperen per uns instants la vida, la memòria. La comparació amb l’escriptura, especialment la biogràfica, és clara. Els personatges de la història, com els morts a l’Hades, són matèria d’oblit fins que l’escriptor/a els torna a la vida, a la de les paraules. Una part molt important de l’obra d’Ignasi Mora respon a aquesta voluntat, els llibres dedicats a Josep Camarena i a Joan Climent són emblemàtics i també aquells que ens fan arribar «les veus de la família i de la ciutat». Aquest gest creador es fonamenta en el reconeixement de la pèr­dua i no amaga la vulnerabilitat del narrador de la història, tampoc el seu poder. Amb aquesta acció, en el sentit que li atorga al terme Hannah Arendt, allò privat es fa públic, es fa llenguatge i entra a formar part d’un món comú, es creen les condicions per al record, per a un segon naixement.

 

Joan-Climent

Joan Climent fou un home amb una gran projecció cívica a la ciutat de Gandia. Fou un activista incansable a favor de la cultura, des dels anys 50 i fins als últims moments de la seua vida. Morí el 2004 a Gandia, quan tenia 86 anys.

 

Joan Climent, poeta. Un supervivent del segle XX no és una biografia canònica en la mesura que no intenta resseguir o instaurar la continuïtat d’una història, d’una vida. Sabem que la vida està constituïda per una interrupció i que el jo no és narrable, per tant la reconstrucció narrativa representa sempre un repte estètic. El fet de qüestionar els límits de la biografia i de situar l’escriptura entre gèneres és condició necessària per relatar una vida. El llibre, que explora i aborda un ample ventall de formes biogràfiques i autobiogràfiques, s’endinsa en la ficció, a través de la representació d’una suposada entrevista i d’un diari apòcrif, per ancorar i datar fets que es poden documentar. No és estrany que els modes no ficcionals es reserven per a la subjectivitat: «Repassàrem algunes qüestions, regirant racons foscos, apel·lant sovint al seu record de sensacions o impressions més que als fets: al cap i a la fi, sense menystenir-la, volíem transcendir l’anècdota». En aquest marc enunciatiu són importants els jocs de veus, els desplaçaments i els contrapunts.

 

La il·lustració de portada, com també les interiors, d'aquest núm. 70 de la revista Caràcters, es de l'artista alcoià Antoni Miró.

La il·lustració de portada, com també les interiors, d’aquest núm. 70 de la revista Caràcters (Publicacions de la Universitat de València), és de l’artista alcoià Antoni Miró.

 

La tercera secció, «Document inèdit sobre la guerra civil», la més extensa del llibre, és un relat autobiogràfic. Joan Climent no delega, el seu és un relat moral en el sentit clàssic del terme, és el testimoni de la seua experiència, la fotografia que ell mateix reclama: «És immoral que la història parle de la guerra en general com un procés quasi necessari dels pobles. […] no es fa honestament una fotografia de la gent anònima que els pateix sense saber per què els fan entrar en la roda en la qual pot tocar-los la trista sort de desaparèixer». Aquest document revela com la guerra no sols li va ensenyar a defensar la vida i a estimar-la profundament sinó que li va procurar una lliçó més difícil: preservar la seua sensibilitat i un pensament crític en temps de foscor.

En la darrera secció, «Oracions gramaticals», Ignasi Mora a partir de uns versos de Joan Climent, que apareixen en cursiva, s’encomana a l’eternitat de la terra, de les paraules: «Dic que tot es queda sempre. Perquè som un riu, l’aigua que fa via cap a la mar esdevindrà núvol i pluja, i un dia tornarà, i un altre dia i un altre i un altre… No és ficció o nosaltres podem fer i fem de la ficció realitat. Potser és la terra, potser és la llengua la causant d’aquesta eternitat». Amén.

 

LES RONDALLES I EL SEU VIATGE UNIVERSAL. Sobre ‘Contes de riurau’, de Pepa Guardiola

«Només per les il·lustracions de Ximo Gascón ja pagaria la pena llegir cadascuna de les històries narrades. Entenedores del tot, interessants sempre, potser no tenen la gràcia única del mestre Valor, les rondalles del qual supose que, com jo, tindreu en un altar humà (altes, però no mai apartades de la lectura i consulta habitual). No cal. La senyora Guardiola va sempre al gra i poques disgressions es permet. La llengua, això sí, és acurada, treballada a solc, però perfectament accessible.» Són paraules que Sergi Gómez i Soler dedica, des de Can Carrasca, als Contes de riurau de Pepa Guardiola. Recomanem la lectura de tota l’entrada.

Una de les il·lustracions de Ximo Gascón. Aquesta acompanya el conte titulat «Marieta i la granoteta». Què us sembla? No és preciosa?

Una de les il·lustracions de Ximo Gascón. Aquesta acompanya el conte titulat «Marieta i la granoteta». Què us sembla? No és preciosa?

Un altre lector entusiasta de contes i rondalles, Vicent Berenguer, poeta i editor, ens va fer arribar, a penes es va publicar el llibre de Pepa Guardiola, un comentari a partir, concretament, del conte «La filla del calciner». Reproduïm ací les paraules de Vicent:

«La versió portuguesa [“Bela Nina”] de la rondalla “Abella” recuperada per Enric Valor, coneguda arreu per “La Bella i la Bèstia”, prové del conte homònim francés. La versió de la Marina , “La filla del calciner” [recollida en aquest volum] està basada en la rondalla tradicional però representa una adaptació singular situada al Montgó. És genial el resultat d’aquest viatge. Pel que fa a l’altra perla d’aquesta rondalla, “Bela Nina” en versió portuguesa, respon a una recopilació feta en el segle XIX que recull l’argument del relat original francès, però sense literaturitzar, així que és una versió breu, plena d’oralitat amb una eficàcia molt penetrant. Ací el comerciant trafega amb mercaderies vingudes pel mar, sempre és a l’espera d’un vaixell. En el cas d'”Abella”, l’argument situa el botiguer de Banyeres viatjant a València i entre aquest trajecte es plasma la història. En la versió de la Marina, és al paisatge del Montgó on van cobrant presència els fets. Hi ha un grapat de coincidències i divergències en aquestes rondalles que les fan plenes d’atractiu, plenes d’història i d’aspectes sempre agradosos de rellegir. Que disposem de dues versions valencianes no és sinó una gran alegria…»

04 Calciner menuda

Il·lustració de Ximo Gascón que acompanya el conte «La filla del calciner», versió marinera de «La Bella i la Bèstia», «Bela Nina», «Abella»… Genial, el resultat d’aquest viatge!

Així comença la rondalla «Abella» (com es nota que Vicent Berenguer s’ha criat a l’ombra de la Mariola!):

«Això va anar i era un matrimoni que vivien a l’enlairada vila de Banyeres, en la serra de Mariola, i tenien tres filles. A l’home, li deien Jaumet de la Barcella i era comerciant de teixits; però no cregueu que…, perquè tot açò fa cent o des-cents anys o més…, és a dir, era un comerciant antigot, antigot, de botigueta de poble.»

A «La filla del calciner» llegim (i com es nota que Pepa Guardiola viu a l’ombra del Montgó!):

«En una de les casetes que hi havia a recer de la falda del Montgó, prop de Jesús Pobre, vivia un calciner que recorria la muntanya amb el seu mul arreplegant pedres calcàries que utilitzava per fer calç. […]

L’home estava desesperat. Tenia sis fills i per més que s’esforçara, si les coses anaven com anaven, hauria de posar-los en amo perquè no se li moriren de fam.»

Contes de riurau es presenta a la Casa de cultura de Pego el pròxim divendres 17 d’abril. Pepa hi ha promès contar alguna d’aquestes rondalles. L’encís de l’oralitat per part d’algú que li sap traure partit hi està assegurat.

 

Tarja riurau PEGO