JOAN PLA: «SER ESCRIPTOR ÉS SER COHERENT AMB LA PRÒPIA CONSCIÈNCIA»

Per Maria Josep Escrivà

Al núm. 4 del nostre Butlletí editorial, corresponent a l’hivern de 2013, publicàrem aquesta entrevista amb l’escriptor Joan Pla. Pel seu interès i perquè els motius de conversa continuen estant de plena actualitat, la reproduïm ací íntegrament.

Joan Pla (Borriana, és un dels autors més prolífics, dels més llegits i segurament més recordats per part de l’alumnat dels nostres centres educatius. Amb més de cinquanta títols al seu currículum literari. Mor una vida, es trenca un amor s’ha reeditat cinquanta-cinc vegades en total: català, gallec i castellà, i és, indubtablement, el seu best-seller. Però no només: El misteriós punyal del pirata, vint vegades; L’illa del faraó, dotze…

L’escriptor Joan Pla. Foto: arxiu de l’autor

Diga’m, sincerament: ha sabut trobar la fórmula màgica per guanyar-se l’interès de la gent jove?

No sé si he trobat la fórmula o és la meua manera natural de concebre una novel·la. No n’escric cap que no m’intrigue a mi. Per tant, he de buscar un tema, un nus i un desenllaç que enganxe. I com que he estat professor i conec els interessos dels alumnes, doncs… meleta pura.

Relacionada amb la pregunta anterior: l’obra dels escriptors valencians actuals ha estat molt condicionada —permeta’m la paraula— a les necessitats i la dinàmica que ha marcat l’ensenyament. Això va tenir la seua part positiva, de contribuir en la normalització de les lectures en valencià. Però no creu que hem reduït així bastant el camp de visió literària dels nostres joves estudiants?

Potser sí, en part. Al principi, a causa de la necessitat per part de les editorials de publicar material literari, vam escriure novel·les d’aventura, que atraparen. Però era el moment just, ja que veníem del no-res i calia atrapar el lector novençà. Però, a mesura que ha anat passant el temps, s’han anat publicant novel·les juvenils de gran qualitat i amb una àmplia visió literària. I el que no hem de fer és oblidar la novel·la dita per a adults ni els clàssics.

Després de la narrativa per a joves i infants, ha optat per escriure novel·les amb una forta càrrega de crítica política. Què l’ha fet decantar-se cap aquest camí possiblement menys còmode?

La novel·la negra m’agrada. En sóc gran lector. Vaig fer les primeres provatures a Bullent, amb Un cadàver amanit amb xampany i Tots els nom d’Eva. I quan les circumstàncies polítiques t’ho posen en plàtera, resulta molt difícil, per incòmode que siga, no aprofitar-ho, denunciar-ho, i posar els punts sobre les is… Ser escriptor no és només inventar històries. És ser coherent amb la pròpia consciència.

L’autor de Don Fabrizzio, amb Diego Gómez, en una presentació de la novel·la a València

Parlem de Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building: una novel·la negra, amb una trama d’interessos corruptes, ambientada a Castelló en un moment molt paregut a l’actual… Quines reaccions li han arribat, des que publicara la novel·la l’any 2012?

Reaccions polítiques, no cap. Potser han cregut millor callar per no donar-li més publicitat. També, potser, estem davant d’un país amb polítics de dreta tan anormals en els hàbits lectors, i més en català, que potser ni se n’han assabentat… Ben diferent ha estat la reacció del lector normal, que hi ha tingut elogis i s’ha admirat per la meua valentia en escriure sobre un tema que cou tant a la gent del carrer.

El protagonista de la novel·la és tan poderós que fins i tot és ell qui decideix sobre el seu destí. No veia, com a autor, cap possibilitat exterior d’acabar amb aquest mafiós? Què és el personatge per a vostè, un criminal o una víctima?

Veia molt difícil que se li aplicara justícia. Per això vaig decidir aplicar-la dins del món de la ficció. Tot un simbolisme. Don Fabrizzio és víctima del sistema de poc control democràtic, de partitocràcia, i alhora un criminal que delinqueix com un cacic totpoderós i intocable que no ha de donar comptes a ningú…

Des d’aquest enllaç us podeu encarregar més informació, o adquirir el llibre

Ja sabem que aquesta ficció literària té una continuació. Tant dóna de si la realitat que li continua oferint motius d’inspiració? Què pretèn, en aquesta segona novel·la encara inèdita?

Ni en mil anys escrivint podríem reflectir la realitat política valenciana, tan esquizofrènica… En la futura La venjança de don Tomaso denuncie com els baixos interessos polítics i econòmics, i la venjança, són capaços d’arribar fins al límit, i on les persones no són cap obstacle per a aconseguir-ho… Com a protagonistes hi ha un agent immobiliari i personatges significatius de la classe política.

I per últim, no podem deixar de preguntar-li com ha encaixat la sentència dictada a Don Fabrizzio…, ai, perdó, a don Carlos Fabra, que el condemna a quatre anys de presó per delictes fiscals.

Decebut, però cap sorpresa. Si no ha pogut justificar l’ingrés de tants diners, per què els jutges no han investigat d’on els ha tret? Com que l’empresari se n’ha fet arrere, doncs han pegat carpetasso i, després de deu anys de riure’s de nosaltres, i només l’han condemnat per allò indefugible: frau fiscal. I és que tots no som iguals davant la llei…